Una casa que sembla petita

Des del carrer, Vil·la Emma es veu molt petita, silenciosa i tranquil·la, com si gairebé no existís. A Binibèquer Vell, en una parcel·la més oberta que no tancada amb barreres menorquines de fusta, parets de pedra seca i vegetació baixa, la façana que dona a la rotonda de cul-de-sac es limita a poc més que una porta discreta i a un mur blanc que no busca cap protagonisme. No hi ha cap gest en aquesta imatge exterior que delati el que passa a l’altra banda. És una casa aparentment senzilla i molt arrelada a Menorca, que ha decidit no cridar l’atenció, no esgotar, no imposar-se. I precisament per això, des d’altres angles i sobretot quan s’hi entra, Vil·la Emma sorprèn.

La parcel·la és gairebé quadrada, d’uns 850 metres quadrats, amb una topografia suau i només un petit contacte amb el carrer. Però en lloc d’ocupar-la de manera ortodoxa, alineant la casa amb els límits d’aquest solar i exhaurint l’alçada edificable que permet la normativa, els arquitectes responsables d’aquesta obra, Pol Jordà i Lluís Jordà, al front de SAU Taller d’Arquitectura, van prendre una decisió tan senzilla com poc habitual: girar la casa 45 graus sobre l’eix convencional. I aquest gest aparentment mínim va permetre orientar l’habitatge al sud, esquivar les edificacions veïnes i obrir vistes cap al mar i també cap a la sortida i la posta de sol. És una manera intel·ligent –i molt menys impactant– de guanyar llum, horitzó i qualitat espacial sense créixer en volum.

També això és positiu: Vil·la Emma s’organitza en una sola planta, espaiosa, d’uns 250 metres quadrats, fragmentada en tres volums massissos disposats sobre un eix est-oest. Són peces clares, netes, gairebé primitives, fetes amb una gran austeritat de materials, arrebossades amb morter de calç blanca, que s’adapten a les lleugeres variacions de cota del terreny. Cada volum dels que conformen l’habitatge acull una part de les vivències de la família propietària: un primer cos allotja tres dormitoris i dos banys; un segon conté la sala d’estar i una suite; i un tercer, més independent, pensat com a espai polivalent amb bany, està molt vinculat al jardí i a la piscina, i pot funcionar com a allotjament per a convidats, que és el que agrada tenir als que hi passen tantes i tan llargues temporades a l’any com poden.

Entre aquests volums apareix el que realment acaba de donar sentit a aquesta casa: els espais intersticials. No són en cap cas passadissos ni simples connexions, sinó porxos habitats, espais coberts que es poden obrir completament gràcies a grans tancaments corredissos de vidre. El primer interstici, el principal, acull la cuina i el menjador, entesos no tant com un espai central i representatiu, sinó com un lloc íntim, protegit, obert al verd i a la sala que està orientada cap a la posta de sol. El segon genera un gran porxo exterior que cus tota la casa i dilueix els límits entre dins i fora, un dels objectius de la vida en aquesta casa.

Racons inesperats

Aquesta seqüència de volums i buits que defineixen Vil·la Emma crea racons inesperats, espais estranys que no responen a una geometria rígida i que permeten que el jardí –tot ell amb vegetació autòctona, sostenible– s’escoli entre l’arquitectura. Des de l’interior, la casa sempre es percep com a oberta i expansiva; des de fora, en canvi, continua sent baixa, fragmentada i del tot respectuosa amb l’entorn.

La materialitat reforça aquesta idea de senzillesa conscient, molt volguda. Als volums tancats hi ha murs massissos de calç i sostres amb revoltó ceràmic; a les zones porxades, l’estructura de fusta i vidre es mostra lleugera i càlida. Com sol ser habitual als projectes que signa SAU Taller d’Arquitectura, no hi ha voluntat de formalisme, ni tampoc en aquest cas de fer un exercici de mimetisme literal amb l’arquitectura tradicional menorquina, sinó una recerca de l’essència del lloc: ombra, gruix, llum controlada, i una relació constant amb l’exterior que en una illa com Menorca s’agraeix especialment.

Tot a Vil·la Emma està pensat per depurar les formes i també l’experiència de viure-hi, per posar-hi el mínim possible i deixar que siguin els habitants d’aquesta llar els que s’encarreguin d’aportar-hi els colors i la vida. “Si pots fer una cosa fàcil, no la facis difícil”, és el mantra que sembla repetir la casa a cada pas. Aquest habitatge no vol ser més del que és: una arquitectura funcional, arrelada i tranquil·la, que demostra que, de vegades, fer-se petit de cara enfora és una gran manera de gaudir de viure amb amplitud.