Un casament frustrat, una herència en joc i un certificat del 1880: així és un dia al Registre Civil

Barcelona“Visca els nuvis!”, se sent de sobte, i una pluja de pètals de rosa cau sobre una parella que surt exultant del Registre Civil de Barcelona, situat a la part de la plaça de la Mercè on hi ha ombra en aquestes hores del migdia. Just davant hi ha una font monumental i uns quants arbres amb què cal anar amb compte, perquè els coloms s’hi posen i se't caguen a sobre. Als familiars i amics també se'ls veu pletòrics, i un fotògraf immortalitza l'escena. La resta de la gent que espera davant del Registre Civil ni s'immuta. Només alguns s'hi acosten a mirar per pura xafarderia.

La núvia va guapa, guapíssima, amb un elegant conjunt de top i pantalons blancs i els cabells recollits en un monyo. El nuvi, també d'etiqueta, porta un vestit blau marí i una corbata i unes floretes a la solapa. Es diuen Esther Aguilar i Francesc Rabat, i tenen 34 i 37 anys. Fa més d'una dècada que són parella. “Tenim una filla de dos anys i una hipoteca”, resumeix ella. Si s'han casat ara és “per la nena i pel que pugui passar”. “I perquè ens estimem!”, afegeix després. I ja que s’hi posen, ho fan bé: amb un dinar amb la família, i una festa amb els amics l'endemà.

“Els següents”, crida una funcionària des de la porta del Registre Civil, com qui atén darrere del taulell d'una botiga qualsevol. Diverses parelles esperen. Allò és una autèntica màquina d'oficialitzar casaments. Però no només això. És possible trobar-hi casos de tota mena. Aquest és el relat d’un dia a l’entrada del Registre Civil de Barcelona.

Matrimoni homosexual

Les joves Anna Traver i Jennifer Reboredo van vestides de forma idèntica però de diferent color. Totes dues porten un vestit de jaqueta i pantalons. El de l'Anna és blau i el de Jennifer, beix. Elles també es casen. “Volem tenir fills i en una parella homosexual és important estar dins del marc legal”, aclareix l’Anna, amb els cabells curts i la que porta la veu cantant de la parella. La Jennifer, més callada i amb una bonica cabellera ondulada, només xiuxiueja: “Millor estar casades per no tenir problemes”.

Les dues noies són mestres i han explicat als seus alumnes que es casarien: “Perquè així puguem ser un referent”. A la sortida del Registre Civil els familiars i els amics també les reben amb una pluja, però en aquest cas d'arròs. El paviment queda cobert de cop i volta d'una catifa de grans blancs i els coloms dels arbres s’hi tiren en massa. En qüestió de segons deixen el terra net i polit com si hi hagués passat una aspiradora.

Sergio Carrión, de 42 anys, i Sanaa Mostaid, de 40, baten rècords entre els que esperen per convertir-se en marit i muller. Fa gairebé dues dècades que són parella. “Ens ha costat decidir-nos –diu ella rient–. Ens fem grans i millor tenir-ho tot oficial”. Ell va arreglat però informal: amb vestit, jaqueta, camisa i vambes. Ella ha optat pel clàssic color blanc impol·lut, encara que vesteix jaqueta i pantalons. Entre els convidats també hi ha varietat de looks: des dels que van superelegants fins als que porten una simple caçadora texana. Quan surten del Registre Civil un fotògraf s'ofereix per retratar-los. Cada dilluns, dijous i divendres al matí alguns fotògrafs pul·lulen per davant del Registre Civil amb una càmera penjada del coll per intentar guanyar diners, coincidint que s'hi celebren casaments.

Madalena Alina Velicu també es vol casar, però el seu xicot encara està fent els tràmits per empadronar-se a Barcelona. Tots dos són romanesos, encara que ella fa 15 anys que hi viu, parla perfectament el castellà i treballa com a auxiliar d'infermeria. Fa cua al Registre Civil per consultar si poden contraure matrimoni tot i que el seu xicot està a meitat fer la paperassa.

La cua per a aquest tipus de tràmits no és a la plaça de la Mercè per on s'entra al Registre Civil per als casaments, sinó a la del Duc de Medinaceli, a la façana oposada de l'edifici. Allà no hi ha pètals, ni fotògrafs ni tan sols arbres que fan ombra. Dos treballadors amb armilles fosforescents controlen l'accés i hi ha dues portes: una per als que tenen hora i una altra per als que es presenten sense avisar, als quals se'ls dona un número com si fessin cua a la carnisseria. No hi ha gaire gent. Els números es reparteixen amb comptagotes. La Madalena té el 304.

“Vull casar-me el mes que ve amb vestit blanc, com Déu mana. Ja que he esperat tant, que valgui la pena”, afirma la dona, que sembla convençuda que, diguin el que diguin al Registre Civil, ella passarà per l'altar en menys de quatre setmanes. Segons assegura, no pot esperar més. “Tinc 36 anys, se'm passa l'arròs, vull tenir fills”, argumenta deixant anar una rialla.

És dins del Registre Civil tot just uns minuts. Li resolen el seu dubte ben ràpid: no es pot casar fins que el seu xicot estigui empadronat, que pot ser d'aquí tres mesos o ves a saber. Amb tot, la dona no perd el somriure. “Doncs agafarem un avió i ens anirem a casar a Romania”, resol la Madalena, que assegura que allà el casament li sortirà més barat i a més serà amb la família. Això sí, li suposarà un autèntic maldecap burocràtic. “A Romania les dones adoptem el cognom del marit quan ens casem. Així que m'hauré de canviar el passaport, el NIE, tot”, enumera. Més paperassa. A qui no vol col, dos plats.

Li Jie Qi, de 56 anys, té certificat de matrimoni i llibre de família. Es va casar amb Marco Aurelio Bevià el 2018, però l’home va morir d’un infart fa gairebé dos anys. El document d'últimes voluntats, però, indica que era solter. Com és possible? La dona fa cua al Registre Civil perquè li donin una explicació d'aquesta incongruència. Ella és de la Xina i amb prou feines sap alguna paraula de castellà. I menys de català. El seu cunyat, Roberto Gómez Viñas, l'acompanya i li fa de traductor, representant i portaveu, i explica obertament la seva història mentre mostra els documents. La dona mira amb cara de pòquer sense entendre un borrall.

“Fa quinze anys vaig casar-me amb la meva dona, que també és xinesa”, comença relatant l'home. Segons diu, la va conèixer en un basar on ella treballava, es van agradar i es van casar, tot i que ell no sap xinès i ella parla “castellà d'aquella manera”. “És qüestió de tenir la ment oberta”, argumenta. “La meva dona té cinc germanes. La primera que va venir a Barcelona va ser ella. Després va arribar una altra germana, després una altra i ella és la quarta”, diu assenyalant la seva cunyada. Les germanes són de la província de Liaoning, al nord de la Xina, a la frontera amb Corea del Nord. “Una zona rural que a l'hivern arriba als 20 graus sota zero i a l'estiu es posen a temperatures de Barcelona”, continua explicant el Roberto, tot i que admet que mai no ha trepitjat aquell lloc. La seva dona té un saló d'estètica a Barcelona, on també treballa la cunyada, i aquí és on ella va conèixer el que després es va convertir en el seu marit: era client, hi anava a fer-se massatges.

El Roberto i la Li Jie entren per fi al Registre Civil i s’hi estan una bona estona. Sembla que no és tan fàcil resoldre el seu problema. “M'he hagut de posar seriós perquè ens fessin cas –diu l'home quan surt–. Al final ha resultat que van cometre un error al certificat de defunció: van posar que l'home era solter i per això deia el mateix al document d'últimes voluntats”. També es queixa de l'“estigmatització total” dels xinesos a Catalunya: “A ella, per exemple, no li deixaven obrir un compte corrent al banc per por del blanqueig de capitals. No hi ha dret. Ser xinès no vol dir ser delinqüent”. La seva cunyada continua sense entendre res, s'acomiada i marxa corrents: ha de tornar a treballar al saló d'estètica. El Roberto, en canvi, no té pressa, està jubilat.

La Hiroko també és asiàtica, però del Japó. Surt del Registre Civil amb el seu marit, el Gerard, i empenyent un cotxet on dorm plàcidament el petit Kenzo, de tres mesos. És el primer fill de la parella. Amb tot, no semblen gaire contents i fan cara de cansats. El Gerard, que és de Barcelona, resumeix en poques paraules per què han anat al Registre Civil: “Vivim aquí, però ella treballa a Alemanya i ara necessitem un certificat de naixement perquè li donin la baixa de maternitat”, explica referint-se a la seva dona. El problema és que el certificat ha de ser en alemany. “Encara que els donem una traducció jurada, volen el document físic i amb el segell”, afegeix el noi sense ganes de donar gaires més explicacions. No queda clar si un document en anglès els serviria de res. Del que no hi ha dubte és que estan farts de burocràcia.

El Yuri i la Nadia Martinenko asseguren que han d'anar al Registre Civil cada sis mesos per certificar que la seva filla viu a Barcelona. Amb tot, no es queixen i surten del Registre amb un somriure d'orella a orella. Semblen encantats de la vida. Són d'Ucraïna i van arribar a Catalunya l'abril del 2022 fugint de la guerra. La Nadia estava aleshores embarassada de set mesos. Va viatjar des de la ciutat ucraïnesa de Kherson fins al país veí de Moldàvia, i des d'allà va recórrer més de 3.000 quilòmetres amb cotxe fins a arribar a Barcelona. Va tardar catorze dies. Amb ella viatjaven la mare i l’àvia d’ell. El Yuri, en canvi, es va traslladar des de Crimea fins a Geòrgia, des d'on va poder arribar a Catalunya. D'aquesta manera va evitar que el reclutessin per lluitar contra Rússia.

“Vam triar Barcelona perquè ja hi havíem estat de vacances i ens agradava”, argumenten. Des que han arribat han après el castellà i ja el parlen gairebé a la perfecció, tot i que la Nadia continua anant a classe. “Jo tinc un hotel i altres negocis”, afirma el noi, sense donar-ne més detalls. Tots dos són molt joves: tenen 25 anys. Diuen que el que més els agrada d’aquí és “la gent, el clima i el menjar”. I el que més troben a faltar d'Ucraïna és, lògicament, la família i els amics. Dubten que hi puguin tornar: “Hi ha massa mines antipersona i possiblement la guerra durarà molts anys”. La seva filla es diu Olga i ja té un any i deu mesos.

La cua continua davant del Registre Civil. “Fa 21 anys que visc aquí, però em vaig casar al Pakistan fa dos anys i necessito un certificat de casament. Encara no l’he aconseguit”, es queixa un pakistanès que fa cara de pocs amics i espera pacientment el seu torn. "He vingut per saber com puc aconseguir el certificat de naixement d'un home que va néixer el 1880. El problema és que no sé si va néixer a Barcelona o en un altre lloc de Catalunya", explica el Felipe, que és xilè i enginyer informàtic i fa 9 anys que viu a Catalunya. "L'home és l'avi d'una amiga de Xile. Vol tramitar la nacionalitat i necessita el document”, detalla. Sona gairebé a missió impossible.

“Arribem deu minuts tard, passa alguna cosa?”, diu una parella, que arriba corrent al Registre Civil empenyent un cotxet de nadó. Tenen cita prèvia. “Sí que passa”, contesta secament el vigilant de la porta, però malgrat això els deixa entrar. Dues dones marroquines que també tenien cita prèvia expliquen la gestió que hi han anat a fer: “Hem vingut per tramitar la nacionalitat per a la meva mare. Fa 23 anys que viu a Espanya”, diu la més jove. “El tràmit de la nacionalitat tarda sis mesos i no hem tingut cap problema. El problema ha estat aconseguir la cita prèvia per fer el tràmit. Ens ha portat un any”, lamenta. Des del 2021 es pot demanar cita prèvia per internet al Registre Civil, sense necessitat de fer cua davant de l'edifici. Però això no vol dir que les esperes no continuïn sent igual de llargues.

A última hora un parell de netejadores del Registre Civil surten a fumar al carrer amb l'uniforme blanc de feina. Fan pipades mentre peten la xerrada davant de l'edifici. Un dels vigilants recull les tanques que havia col·locat a la vorera per distribuir-hi els que feien cua. El Registre Civil està a punt de tancar. Demà serà un altre dia i vindrà més gent amb casos de tota mena.