El cel en una caixa
Us heu preguntat mai què se’n va fer de les pancartes de cartró que van omplir les places de paraules durant el 15-M? A part de les que Felip Puig va fer convertir en una muntanya d’escombraries a Barcelona el 27 de juny del 2011, ¿on van anar a parar la resta? Algú les va recollir i guardar? On? Hi ha llibres de fotografies molt bonics que n’han guardat el record, però hi ha rastre del seu cos?
Malgrat haver participat activament d’aquelles jornades, no m’havia plantejat aquestes preguntes fins que fa pocs dies vaig tenir la sorpresa de tenir-ne una bona part davant meu, ben guardades en dues immenses caixes de cartró. Era a l’arxiu de la biblioteca de la Universitat de Princeton, als Estat Units. El seu bibliotecari, un porto-riqueny entusiasta i molt ben informat, em va dir: “Vine, que tinc una sorpresa per ensenyar-te”. I així mateix: quan va obrir les caixes em vaig quedar entre meravellada i esglaiada. Aquells trossos de cartró, bruts i apilonats, semblaven el contingut d’un sarcòfag, una resta arqueològica una mica sinistra, que convertia un present que no acaba de morir en una presència ja morta.
Potser és exagerat dir-ho així. Però l’inesperat descobriment em va impressionar. Bàsicament, em van sobtar tres coses: el gest, el lloc i la fràgil relació entre l’esdeveniment i la història. El gest és el d’un professor en concret que des de Princeton és capaç de reaccionar en temps real i demanar a algú, també concret, que reculli tantes pancartes com pugui i les enviï. És un gest que veu el present com a passat valuós d’un futur que encara no ha arribat. Un gest, per tant, que fa història d’allò que encara no ha passat del tot. El lloc és el d’una universitat d’elit nord-americana, capaç de dirigir, de capitalitzar i alhora de custodiar l’experiència col·lectiva i el destí polític de bona part del nostre món.
La combinació del gest i del lloc planteja una qüestió fonamental per entendre el nostre temps: la fràgil relació entre l’esdeveniment i la història. Acostumats a viure mediàticament dies històrics cada dia hem deixat de percebre com es construeix la memòria, de quins documents i de quants oblits està feta i quines mans i quines ments intervenen en la seva precària elaboració. Com es recull el sentit d’un esdeveniment? Recollir-lo és capturar-lo? Aquelles dues caixes de cartró, amb la seva presència humil i casual, encara pendents de classificar, eren un testimoni que el cel no cap en una caixa. Que un arxiu és, inseparablement, memòria i paròdia. I que buscar el rastre del passat i del que s’ha viscut suposa aprendre a percebre, a través de les pistes visibles, el que s’ha perdut, escombrat i llençat. L’invisible i el no-pensat, les possibilitats no realitzades que donen el sentit últim de cada esdeveniment.