Per què els cirurgians no vesteixen de blanc?
L’expressió “professionals de bata blanca” és una manera col·loquial de referir-nos a persones que treballen en l’àmbit sanitari. Però, quan entrem a un hospital, observem que, a banda del blanc, coexisteixen més colors per a les seves bates i pijames. A què es deu aquesta varietat cromàtica, a una elecció personal o, contràriament, té una raó de ser?
Fins a meitat del segle XIX, els metges operaven amb la seva roba de carrer, la qual protegien de la sang i la brutícia amb davantals de cuir. Va ser a partir de 1880 quan, amb l’impuls de les tècniques antisèptiques, va incorporar-se a quiròfans i consultes el color blanc per a la roba dels sanitaris, com a nou símbol de netedat i esterilitat. Aquest canvi estava circumscrit al corrent higienista decimonònic derivat de la descoberta de la teoria microbiana, que, per reduir contagis, recomanava ventilar, reduir cortinatges i estores i incorporar terres i parets llises i sense ornaments que acumulessin pols. El blanc en hospitals i clíniques facilitava la identificació i eliminació de taques de sang o brutícia, i al seu torn reflectia més llum natural per il·luminar millor els espais. Pel que fa als uniformes, el blanc era més fàcil de netejar amb el lleixiu modern recentment millorat, amb el qual es podia desinfectar, a més de roba, aigua, superfícies i ferides. De fet, al segle XIX, quan els metges van començar a rentar-se les mans amb lleixiu abans dels parts, va donar-se una reducció dràstica de la mortalitat. El blanc, erigit com a nou símbol de modernitat mèdica, transmetia sensació de control i confiança en uns pacients que creien estar en un espai lliure de gèrmens.
Arran, però, dels avenços en la medicina a principis del segle XX, amb la incorporació de làmpades quirúrgiques intenses i amb operacions més llargues i complexes, van començar a detectar que l’excés de color blanc provocava fatiga visual en els cirurgians. El problema era que reflectia massa llum i provocava enlluernaments. A més, mirar durant hores teixits, òrgans i sang de color vermell intens feia que els ulls se saturessin i acabessin sense distingir bé aquest color. A la sobreexposició al vermell s’hi unia el contrast amb un blanc que provocava postimatges a la retina, és a dir, il·lusions òptiques amb taques rosades i verdes que podien interferir negativament en la cirurgia. En conseqüència, van començar a substituir el blanc per tons verd oliva i blau mitjà, els quals, al ser complementaris del vermell, el neutralitzen i reformategen la visió, i així poden seguir exposant-se al vermell de l'operació sense il·lusions òptiques que els indueixin a error. Cap a 1960 el blau i el verd van estandarditzar-se en quiròfans, UCIs i urgències, i el blanc, pràcticament desaparegut per operar, va mantenir-se en planta i consultes com a símbol de netedat i esterilitat.
Els anys 70 i la naixent consciència mediambiental van comportar que els colors terra es generalitzessin en la roba de carrer i que, a més, alguns hospitals experimentessin amb tons càlids com teula, marrons i taronges, especialment en hospitals militars i rurals. L’avantatge d’aquests colors era que dissimulaven millor les taques de sang i reduïen lleugerament la fatiga visual per la seva baixa saturació, a més de transmetre proximitat en els pacients gràcies a la calidesa d’aquests tons. Malgrat tot, no van acabar de quallar en quiròfans, ja que interferien lleugerament en la percepció precisa dels vermells i els violats dels teixits interns i les hemorràgies. Tot i així, són colors que podem trobar en la vestimenta d’alguns zeladors, personal d’urgències i, fins i tot, veterinaris.
Per tant, la propera vegada que estigueu en un quiròfan posant la nostra vida a les mans d’unes persones vestides de verd i blau heu de pensar, mentre feu el compte enrere que us ha manat l’anestesista, que els seus uniformes contribuiran a fer que us torneu a despertar sans i estalvis una estona més tard.