IL·LUSTRACIÓ: DANIDEQuina empatia creus que pot despertar a un espectador d’avui la història d’Ángel Ros i Ana Ríos Ricardi a Consejos...?

Dos joves sense pasta, sense futur, sense expectatives de cap mena... Et sona? Qui no ha somiat entrar, de nit, a casa del fill de puta que t’acaba de robar amb les preferents o d’acomiadar de la feina, fotre-li una pistola al cap i follar-se la seva dona? Bé, doncs això passa a Consejos... Hòstia, ara que hi caic et passa a tu!

Quin creador amb el qual hagis treballat t’ha influït més a l’hora de dirigir els teus muntatges?

Pel que fa a teatre, Àlex Rigola, Marcial di Fonzo Bo i Thomas Ostermeier, però jo bec molt de les arts plàstiques. A Arsènic, la productora que vaig crear l’any passat, generem projectes en l’àmbit de les noves dramatúrgies i les arts visuals. M’interessa el mestissatge i actualment disfruto més veient una bona exposició que anant al teatre. Em vaig posar a estudiar escultura perquè només amb el teatre em faltava oxigen. De fet la majoria de les vegades el teatre m’avorreix profundament. Però hi torno: a vegades per pur masoquisme, a vegades per pur compromís. I de sobte hi ha un dia que... Pam! Passa allò que passa molt de tant en tant al teatre.

Per què després de tants anys treballant com a actor de teatre i també televisió decideixes posar-te a dirigir?

A) De petit, a l’escola, els nens em pegaven, d’aquí la necessitat de torturar altres persones. B) ¿Per una necessitat imperiosa d’arruïnar-me? C) Perquè la feina d’intèrpret resulta insuficient per satisfer el meu ego de creador megalòman.

Si parlessis qualsevol idioma, on t’agradaria treballar i per què?

Tots sabem que viatjar, aprendre idiomes... és bo per a la salut, però no voldria haver d’anar a viure a l’estranger perquè em tractessin com cal. En aquest país l’artista és sistemàticament tractat com un pidolaire, una subespècie de llimac rosegador de subvencions. A l’estranger et sents tractat com un operari especialitzat, hi ha un diàleg basat en el respecte a la feina i al paper que juga l’artista en societat. I als països rics potser hi ha més diners per fer les coses, però no més talent.

Si haguessis de definir-me amb una cançó quina seria?

Un quartet de Mozart per a flauta?

Si tinguessis l’oportunitat de ressuscitar un autor/creador per anar a fer un cafè, quin seria i per què?

Muntaria un xiringuito que es digués Resurrecciones Pons i em forraria. Bruce Chatwin, Josep Pla, Francesc Pujols… Amb Pla em tocaria pagar, és evident.

Potser molta gent no ho sap, però ets la filla de l’Andreu Benito, un mite vivent. Com es viu sent la filla d’un excampió d’Espanya de io-io?

Quan tenia 11 anys vaig participar en un concurs de io-io del meu poble i va ser terrible, no era capaç de fer ni una simple figura. Però de més petita era molt entretingut, a les meves festes d’aniversari ell sempre ens feia un xou de io-io i ens encantava. Després m’ajudava a escriure una obra de teatre i amb els meus amics la representàvem als pares. No vaig heretar l’habilitat amb el io-io, però amb el teatre he tingut una miqueta més de sort.

Vaig coincidir amb el teu pare actuant al 2666 de Bolaño dirigit per Rigola. Si els restaurants de la gira parlessin... Quina és la teva relació amb la cuina?

En aquest sentit no tinc res a veure amb el meu pare. Tot i que m’encanta com cuina i disfruto molt amb els seus àpats he d’admetre que tinc mal gust culinari: m’agrada la carn extremadament feta (quasi cremada), la pasta pràcticament crua i, en general, prefereixo el menjar fred. El que més m’agrada és cuinar pastissos, però malauradament no tinc forn... Això sí! Sóc una gran fan de la cuina del Jamie Oliver.

¿Has llegit altres coses de Bolaño a part de Consejos...?

Tot i que les havia vist al Teatre Lliure, quan em vas proposar el personatge vaig rellegir les adaptacions teatrals de 2666 i d’ El policía de las ratas. També, fa temps, vaig llegir una altra novel·la de l’autor: Amberes.

Un personatge que t’agradaria interpretar i un director amb qui voldries treballar.

Buf, moltíssims. La Saixa d’ Ivanov d’Anton Txékhov és un personatge que sempre m’ha vingut de gust interpretar. Pel que fa a directors, he de dir que hi ha molts directors de teatre d’aquest país amb qui em vindria de gust treballar, tot i que a Londres em vaig enamorar profundament de la feina de Michael Grandage. En cinema ho tinc claríssim des dels 12 anys: Baz Luhrmann.

Què vas aprendre a Londres que no sabessis abans?

Em vaig espavilar moltíssim, en tots els sentits. Vaig lluitar bastant per adaptar-me i sentir-me còmoda interpretant en una llengua estrangera. Passava molts nervis quan havia de sortir a defensar un monòleg de Shakespeare davant de tots els anglesos que, evidentment, dominaven l’autor a la perfecció. Quan tocava improvisar i encara no tenia l’idioma gaire ben controlat ho passava molt malament, perquè confonia el vocabulari i els companys no sabien com reaccionar. Després tot es va posar a lloc i va ser una experiència molt gratificant.