He defensat en aquesta mateixa columna que si les dones tinguéssim un accés ple al poder les coses serien diferents. I esclar, de seguida hi ha qui et posa sobre la taula Marine Le Pen, Georgia Meloni, Margaret Thatcher i tota la corrua de dones fatxes, carques i ultrapatriarcals per desmentir-ho. Per no parlar de les caps despòtiques i explotadores. Doncs jo doblo l’aposta i també trec a col·lació altres dones: la corrua de parentes que ens han retret a totes les que hem volgut fer-ho diferent i totes les dones conegudes i desconegudes que gaudeixen criticant-nos per qualsevol motiu i especialment per ser unes bordes amb els homes, per després deixar ben clar que elles no són com nosaltres, elles són guais, elles sí que aprecien els homes i no són unes histèriques ni unes llepafils ni unes feminazis. No diuen feminazi, però tothom ho entén.

Doncs bé, tinc notícies, i gens fresques. Se’n diu patriarcat, i que se sàpiga patriarcat no és equivalent a homes. El patriarcat fa referència a un sistema de control de poder. I tot sistema de dominació necessita còmplices, col·laboradors, i quedaria fatal si tots fossin homes. El patriarcat necessita que algunes dones s’apuntin al seu club per quedar bé, per deslegitimar la idea que no estima les dones. Però esclar, el que no diu és que les dones són allà per actuar seguint el patró i la manera de funcionar de tota la vida. Per assenyalar com si fossin les seves iguals les dones que volen (volem) sortir de la fila.

Quan es parla de la idea que siguin les dones les que manem no es tracta només que siguin dones. Es tracta que tinguin la llibertat d’actuar fugint de com s’ha actuat sempre sense que siguin atacades per voler funcionar diferent. Que estableixin relacions a partir de la col·laboració en lloc de la competència, del consens en lloc de la imposició, de la cura en lloc del campi qui pugui. I ja ho entenc, que faci rabieta associar això a les dones i no als homes. Sembla que parlem de bons i dolents. Però la realitat és que la majoria de grups de dones que s’organitzen entre elles ho fan a partir d’aquestes premisses. I que la història i les notícies d’actualitat ens diuen que la majoria dels homes que han manat o manen fan tot el contrari. I que per fer-ho, insisteixo, han necessitat que moltes dones els compressin la proposta sense protestar. I ho han aconseguit imposant i també amb el cant de sirena del “tu sí que ets guai, no com aquelles pesades”.

Tant de bo les dones que no estan per la feina s’adonessin que en realitat són les col·laboradores necessàries del patriarcat. I que són útils mentre no siguin unes torracollons, perquè el dia que se’ls acudeixi alçar la veu i qüestionar, ai, aquell dia entendran que tot allò que els hem explicat no eren exageracions ni atacs de deliri. I comprovaran que les guais som totes plegades.