Crims

El condemnat a mort que clamava per la seva innocència

La darrera execució pública de la història de Barcelona, el 1897, va ser la de Silvestre Lluís, un home acusat de matar la seva dona i dues filles. Ell, però, defensaria fins al darrer segon que no era culpable

BarcelonaAquells que van presenciar-ho en directe mai van poder oblidar aquell matí. Eren altres èpoques, cert. I avui en dia és lícit preguntar-se què impulsava els ciutadans a anar a veure en directe una execució. ¿Era per morbositat o era normal, en una societat on la violència estava més acceptada? Fos com fos, aquell 15 de juny del 1897 Barcelona va viure per darrer cop una execució amb públic. L’escenari va ser el pati de la presó Reina Amàlia, a l’actual plaça Folch i Torres. La major part de condemnats a mort solien demanar perdó, un cop arribava la seva darrera hora. Molts no deien res, altres resaven. Però Silvestre Lluís, el condemnat, va arribar al patíbul cridant: “Barcelonins, soc innocent!” Es va fer un silenci incòmode. Sí, hi havia una sentència que el condemnava, però aquell era un cas on més d’un es preguntava si no era una errada, sentenciar-lo a mort. Molts creien que era innocent. El botxí era Nicomedes Méndez, tot un personatge de l’època. Un home ben conegut, que aconseguia taula als millors restaurants gràcies a la fama que tenia executant persones. Un home que s’estimava la seva feina, que feia de manera teatral, ben vestit. Méndez va deixar que el Lluís cridés, i quan va ser l’hora el va executar al garrot vil. Eren les 9 del matí.

Silvestre Lluís era l’assassí del crim del carrer Parlament. Un cas del qual es va parlar molt, a finals del segle XIX. El crim s’havia comès uns anys abans, el 26 de juliol del 1895. Aquell dia, a les dues del migdia, els crits d'un nen van alertar els veïns del número 56 del carrer Parlament de Barcelona. Al pis hi vivia Silvestre Lluís amb Concepció Nadal i els seus tres fills, la Joaquima, de 10 anys; la Concepció, de 7, i el petit Silvestre, de dos anyets. Els pares s’havien conegut al carrer Urgell, quan ell treballava en un taller on feien claus, just davant del domicili d’ella. Eren gent humil. Els pares de la Concepció, de fet, no tenien bona fama al veïnat. Eren persones de poques paraules i mal caràcter que havien estat detingudes més d'un cop per petits delictes. La filla, la Concepció, semblava decidida a ser una persona honesta. El Silvestre, també. Es guanyava la vida fent de serraller, acceptant encàrrecs i treballant en una fàbrica. Sempre faltaven diners i sobraven desgràcies a casa dels Lluís. La Concepció, que en aquells moments estava embarassada de tres mesos, havia parit sis cops abans de fer 35 anys. Però tres dels menuts havien mort de malaltia quan tenien pocs anys de vida.

Cargando
No hay anuncios

Aquell 26 de juliol del 1895, el Silvestre no era a casa, quan es van sentir els crits. Un guàrdia de la Urbana va dirigir-se al lloc dels fets, arribant gairebé a la vegada que Concepció Tey, la mare de la Concepció. El guàrdia s’hi va trobar un escenari esgarrifós. La Concepció i les seves dues filles havien estat assassinades a ganivetades. La nena de cinc anys havia estat degollada. Al pis, només hi havia un supervivent, el menut Silvestre. Poc després va aparèixer el pare. Venia amb la roba mullada i cara d’espant, ja que al veure la gentada a la porta de casa, va imaginar que alguna cosa havia passat. Les cròniques explicarien que va plorar i donar-se cops a les parets, al saber del crim. La policia no el va deixar acostar al cos de la seva dona.

Cargando
No hay anuncios

Un cas on el peix tenia el seu valor

Les autoritats no van trobar l’arma del crim. Tampoc s’hi havia robat res, al pis. Així que van començar a investigar pel cercle més proper de la família i, ràpidament, van trobar un pista: el Silvestre no havia anat a treballar a la fàbrica on se l'esperava. Ja la mateixa nit dels fets, el van interrogar. Ell explicaria que havia decidit anar a pescar al moll del port de Barcelona. Sonava estrany, però era cert que aquell 26 de juliol havia aparegut amb la roba mullada i una bossa plena de peix a les mans. Alguns pescadors explicarien a les autoritats que, efectivament, l’havien vist pescant. Però els policies, sense cap altre sospitós, van continuar investigant, i es van adonar que la roba del Silvestre estava mullada... però que no feia olor de mar: era aigua dolça. Els policies van arribar a portar el peix que el Silvestre afirmava haver pescat davant d'un pèrit, que va afirmar que era peix d’alta mar i que no s'havia pescat aquell mateix dia. És a dir, era una espècie que no es podia pescar amb canya. La policia sospitava que el Silvestre l’havia comprat al mercat i s’havia mullat a una font per intentar despistar tothom. Així doncs, el van detenir i va ser acusat formalment de ser l’assassí de la dona i les filles.

Cargando
No hay anuncios

El testimoni del nen petit

A mesura que s’acostava el judici, van anar apareixent un munt de testimonis dient que el Silvestre era un home gelós, inestable i que, per guanyar-se diners, tenia relació amb la fabricació de moneda falsa. Però durant el judici, fet el maig del 1896 i presidit pel jutge José Agustín Moreno, no es va poder establir el motiu pel qual Silvestre hauria comès el crim. Per quina raó ho havia fet? ¿Per gelosia o perquè la seva dona hauria descobert que cometia delictes amb moneda falsa? Ell es continuava declarant innocent, mentre la gent es preguntava per què l’assassí no havia matat també el nen petit. ¿El fet que la Concepció estigués embarassada tenia res a veure en el cas?

Cargando
No hay anuncios

De fet, el judici no va fer res més que generar dubtes entre la població sobre si el marit era realment el culpable. El pare de família seguiria tot el judici amb els ulls plorosos. De tant en tant, però, deixava anar crits: “Assassins!” Però ¿a qui ho deia? Doncs als seus sogres, Josep Nadal i Concepció Tey. En un gir de guió que va sorprendre a molts, Silvestre va acusar-los de ser els assassins. Uns sogres, per cert, que s’havien convertit en els responsables de cuidar del petit Silvestre, un fet clau. La principal prova que faria servir l'acusació va ser la declaració del fill petit, que tenia tot just dos anys en el moment dels fets i tres durant el judici. El nen declararia alguna cosa com “Pare fa pum-pum a la mare. La mare diu ai perquè té mal al coll”, segons es llegeix en alguns diaris de l'època. En altres, la frase era més confusa. Fos com fos, el seu testimoni va ser clau per condemnar el pare, que sospitava dels sogres, amb qui vivia el menut.

Silvestre Lluís explicaria davant del jutge que, efectivament, participava en una xarxa de falsificació de diners, però que era un negoci on havia entrat per culpa dels sogres, que es dedicaven feia anys a aquesta pràctica. Necessitat de diners, havia acceptat ajudar-los. El dia del crim havia anat a falsificar moneda. I al veure la gentada a la porta de casa, va espantar-se pensant que el venien a detenir per portar moneda falsa, motiu pel qual va comprar peix i va remullar-se, per tenir una coartada.

Cargando
No hay anuncios

De res li va servir, al Silvestre. Alguns dels testimonis que havien afirmat haver vist aquell matí el Silvestre prop del port, on potser intentava moure diners falsos, se'n van desdir. A la ciutat s'explicaria després que Josep Nadal, el sogre, els havia amenaçat. Així doncs, Silvestre Lluís va ser condemnat a mort en un judici on el jurat no va posar-se d’acord. De fet, la pena de mort es va decidir per un sol vot.

Cargando
No hay anuncios

Però no seria el final del cas. En els mesos que va passar a la presó, el Silvestre va rebre la visita de periodistes, als quals donaria entrevistes donant la seva versió dels fets. Explicaria que havia après a fer moneda falsa gràcies als sogres, que tenien la mà trencada en aquestes males arts. Però, segons el condemnat a mort, amb el pas dels anys les baralles amb els sogres van trencar la família. El Silvestre no volia dependre més d’ells i es va anar allunyant tant que els sogres s’hi encararien. La Concepció s’hauria posat a favor del marit, fet que hauria provocat que, en un atac de follia, els seus propis pares acabessin amb la seva vida. El Silvestre va venjar-se dels sogres en aquells articles on acusava Josep Nadal d’haver intentat violar la seva filla, donant detalls dels delictes que havien comès, de com fabricaven moneda falsa i de com intentaven arrossegar tota la família als inferns. No només el Silvestre s’hi havia vist atrapat, a la xarxa. Els seus cunyats, Josep Saborit i Florenci Rossich, també havien acabat amb problemes amb la justícia després de casar-se amb germanes de la Concepció.

La veu de l’executat

Pocs dies abans de l’execució, Silvestre Lluís va intentar treure’s la vida tallant-se les venes amb un tros de planxa de ferro del cadenat d’una de les portes de la cel·la. No ho va aconseguir i no va escapar-se del seu destí escrit en aquella sentència: passaria per les mans de Nicomedes Méndez, que havia perfeccionat tant la seva tècnica al garrot vil que fins i tot havia creat una versió coneguda com el garrot a la catalana, en la qual un punxó accionat pel cargol principal servia per trencar el bulb raquidi. Aquesta modificació l’havia estrenat el 1894 quan va executar l’acusat per la famosa bomba del Liceu, l’anarquista Santiago Salvador Franch. L’execució del Silvestre seria la darrera amb espectadors que es fes mai a Barcelona. I tothom el recordaria clamant al cel que ell era innocent, proclamant-se la “quarta víctima de la família”. De fet, un cop es va retirar, Nicomedes Méndez va intentar obrir una mena de museu de les execucions i arribaria a passar-se hores a la Rambla fent-la petar amb qui tenia curiositat. I explicaria que havia après a saber si els presos eren innocents o no, si mentien o no, en funció de la veu que tenien abans de ser executats. “La veu d’en Silvestre Lluís sonava a veritat”, diria.

Cargando
No hay anuncios

Però el cas no es va acabar aquí. El 26 de juny del 1901, una baralla en un portal del carrer Mendizábal va cridar l’atenció a un sereno. El sereno va fer servir el seu xiulet quan va veure com l’home aixecava el puny contra una dona, separant-los. Ella, que es deia Manuela Carrasco, va amagar-se a l’edifici. Ell va fugir, abans que no el detingués la policia. I en la fugida, li va caure un paper on es podia llegir, en un català ple de faltes d’ortografia: "Jo sóc conyà del Silvestre Lluís i ell era innocent. Jo sóc la sesino de les dues nenes de la dona. I ell se’n va anar a les sis del matí a treballar a la moneda falsa. Ell, quan va venir a les dotze del migdia i va veure tanta gent, es va fogar a la font, pensant que era un registre". L’home era Florenci Rossich, un dels cunyats, casat amb Maria Nadal, germana de la Concepció que havia mort el 1894 d’una malaltia.

La policia va obrir una investigació al Florenci, que s’havia allistat a l’exèrcit participant en la guerra de Cuba, d’on va tornar amb honors i condecoracions. De fet, al tornar tenia una pensió de veterà de guerra perquè tenia un braç immobilitzat per culpa d’una ferida. Mai es va poder demostrar si havia escrit la carta ell, ja que es va declarar innocent. Aquell paper no va fer res més que generar més dubtes al voltant d’aquella família. I, en general, l'opinió pública va arribar a la conclusió que no es podia saber qui havia assassinat la Concepció i les dues nenes. El cas va acabar amb més ombres que certeses.

Cargando
No hay anuncios