BarcelonaCentenars de persones van anar desfilant el 6 de juliol del 1851 per un pis del número 8 del carrer Unió, a tocar de la Rambla, per veure el cadàver de Francesc de Paula Cuello, un polític republicà assassinat feia poc. La ciutat s’havia despertat plena de crespons negres als balcons per retre homenatge a la víctima, un enemic declarat de la reina Isabel II i la monarquia. Les cantonades eren plenes de militars i policies, atents per si es produïen aldarulls. Cuello havia perdut la vida en un misteriós atac nocturn la nit de Sant Joan, quan el van cosir a ganivetades en un carreró del barri de Sant Pere. I per la ciutat s’havia anat escampant el rumor que deia que els assassins treballaven per a la policia. Van ser alguns dels companys de lluita de Cuello els qui van baixar el cos fins al carrer, on va començar una desfilada amb el taüt descobert perquè la gent pogués veure el difunt. El seguici va enfilar la Rambla fins al carrer Ferran, va passar per la plaça Sant Jaume i després va anar cap al carrer Escudellers i va fer la volta fins a creuar la porta del Mar, perquè llavors Barcelona encara tenia muralles. Es dirigien al cementiri vell, el del Poblenou, Davant la tomba, milers de persones van escoltar el discurs d’Abdó Terrades, que també va llegir uns versos d’Anselm Clavé. Terrades era un empordanès que va patir exilis i empresonaments per defensar els mateixos ideals que Cuello. Un batalló de l’exèrcit ho vigilava tot, de lluny.

Però, ¿qui era Francesc de Paula Cuello? Era un home que va dedicar la seva vida a canviar la societat, somiant amb fer fora reis i reines. Fill d’un militar d’idees liberals, havia nascut a Barcelona el 1824. Va ser un bon alumne, primer als Escolapis i després a la universitat, on va fer medicina. Parlava a la perfecció el francès i ja amb 16 anys guanyava premis de poesia, que publicava en revistes. La seva biografia és plena d’anades i vingudes a França, on s’exiliava cada cop que esclataven bullangues, aquelles revoltes populars que va viure Catalunya especialment entre el 1835 i el 1843. I sempre acabaven malament, amb morts, edificis cremats i repressió. Així que els republicans com Cuello havien de marxar a l’exili, on es guanyaven la vida com podien tot esperant el moment de tornar. Amic de Terrades i Narcís Monturiol, l’inventor del primer submarí, periodista i anarquista, Cuello seria director del diari El Republicano i cap d’un grup de milícies urbanes. A més, va ser un dels regidors de l’Ajuntament republicà el 1842, quan Barcelona va aconseguir fer fora l’exèrcit i va alliberar breument una ciutat que seria ràpidament bombardejada des del castell de Montjuïc. Detingut i deportat a Andalusia i Eivissa, el 1849 va tornar a Catalunya, on cada cop els republicans tenien més suport. De fet, el seu amic Terrades va ser elegit alcalde de Figueres en aquella època i es va negar a jurar el càrrec en nom de la reina. A Barcelona, el partit de Cuello, el Partit Demòcrata, també va obtenir bons resultats. Però l’alegria va durar poc perquè algunes persones li van dir que la seva vida corria perill. Ell va negar-se a portar armes.

La nit de Sant Joan del 1851, Cuello va quedar amb un grup d’amics: el pintor italià Luis Gualtieri, Salvador Dalmases i Lamberto Fontanals. Van passar per la casa d’un republicà que tenia una farmàcia i després van dirigir-se a la plaça de Sant Pere de les Puel·les, on la gent del barri es reunia per ballar, menjar i encendre una foguera. Passada la mitjanit, van enfilar el carrer de les Basses de Sant Pere, que aquella nit, de manera estranya, era a les fosques. Cap fanal s’havia encès. I hi van trobar un grup d’homes, que semblaven estar esperant-los, protegits per la foscor, i els van començar a insultar, amb paraules gruixudes i homòfobes. Els deien marietes i efeminats, per intentar provocar una reacció violenta. Era evident que buscaven brega. Quan un dels quatre es va girar per respondre als insults, qui semblava el líder del grup, un home coix, va xiular i d’un portal van sortir un munt d’homes armats amb bastons i navalles. A Cuello el van enxampar i el van apartar en un carreró, on li van clavar set punyalades. Els seus tres companys també van resultar ferits i Gualtieri, el pintor italià que havia fixat la residència a Espanya, se’n va sortir per ben poc. Després d’uns dies lluitant per la seva vida, Francesc de Paula Cuello va morir el 2 de juliol al seu domicili del carrer Unió, a pocs metres d’on quatre anys més tard es produiria el crim de Dolors Parella i Fivaller, baronessa de Senaller. La d’històries que amaguen els carrers de Barcelona!

Però tornem al 1851. Durant els dies que Cuello lluitava per la seva vida, la premsa va informar del cas com si fos una baralla nocturna sense gaire importància. "Uns joves indefensos que a altes hores de la matinada passejaven fent broma pel carrer de Sant Pere van ser atacats amb ganivets per uns homes que els esperaven", es limitava a informar Diario de Barcelona, que definia la nit de la revetlla com una jornada “tranquil·la”. Les autoritats, en aquella època inestable en què cada dos per tres els republicans sortien armats al carrer, van practicar la censura per amagar la veritat. Els assassins de Francesc de Paula Cuello eren els membres de l'anomenada “ronda d’en Tarrés”. La temible ronda d’en Tarrés.

Era un grup molt violent que prenia el nom del seu líder, Jeroni Tarrés, un delinqüent amb un currículum delictiu que incloïa robatoris, falsificacions, agressions sexuals i proxenetisme. Un mala peça, vaja, que havia atemorit unes quantes poblacions, sobretot al Maresme i el Vallès. Convertit en un maldecap per a les autoritats, el 1847 Tarrés va protagonitzar un gir de guió sorprenent: es va convertir en policia. Segons sembla, va denunciar uns altres lladres i es va guanyar, així, el favor de la policia malgrat que en aquell moment ell mateix estava en cerca i captura perquè el 1845 s’havia escapat quan el portaven cap a la presó de Tarragona. En menys de dos mesos, Tarrés va passar de ser un dels criminals més temuts a treballar per a les autoritats, amb tots els crims perdonats. Va ser reclutat pel comissari de Barcelona, Ramon Serra i Monclús, que es va dedicar a contractar delinqüents per fer la feina bruta al cos policial, com robar, espantar i assassinar opositors.

Serra i Monclús també era un personatge ben fosc. Barceloní de tota la vida, era fill d’un botiguer que havia fet fortuna quan les tropes de Napoleó van entrar a la ciutat durant la Guerra del Francès. Sembla que es va posar al servei dels invasors i, com que tenia càrrec municipal, es va dedicar a robar propietats dels barcelonins que havien fugit. Quan els francesos van ser foragitats, ell ja era ric i es va saber guanyar el favor de les autoritats per no ser reprimit. Era un pocavergonya sense ànima, com el seu fill, que va entrar a la policia conscient que gent com ell sempre fa bé si es porta bé amb qui mana. I Serra i Monclús arribaria a ser inspector de seguretat pública de tota la província de Barcelona gràcies a ser un dels responsables de resoldre un cas molt famós de l’època, el segrest el 1848 de l’alcalde de Sants, Francesc Caparrà, i dos industrials d’aquella vila, que llavors encara no formava part de Barcelona. Va ser un cas ben sonat, del qual ja parlarem. Segons sembla, Serra i Monclús es va atribuir tot el mèrit a l’hora d’enxampar els culpables, mentint als superiors, i així va obtenir un càrrec ben poderós. Una de les seves tasques va ser vigilar els rebels que tanta por feien al govern, tant els republicans d’esquerres com els carlins conservadors, que atracaven a les carreretes de mig Catalunya. I, per fer-ho, va contractar en Tarrés.

Terrorisme d’estat

Tant en Serra com en Tarrés se la sabien llarga. Oficialment, deien que lluitaven contra el crim, però en veritat els criminals més perillosos eren ells. Bàsicament actuaven com els mafiosos, controlant prostíbuls, cases de joc i practicant l’extorsió a botiguers. Més d’un cop es van quedar negocis de gent honrada amb amenaces, per fer-hi prostíbuls on en Tarrés controlava tot el que hi passava i agredia les noies que hi tenia tancades. També falsificaven proves, si calia, com màquines per fabricar monedes falses que podien aparèixer a les llars de persones amb la mala sort de creuar-se amb ells.

 Però atacant Cuello havien anat massa lluny. En aquest cas, atacar polítics per les seves idees era terrorisme d’estat. Aquell crim va trasbalsar la ciutat. A més, el van fer amb poca traça. Com que la nit de Sant Joan els carrers eren plens de gent, molts veïns havien arribat ràpidament al lloc dels fets i van poder reconèixer els agressors. Molts també afirmaven haver vist en Tarrés al barri, controlant-ho tot, poc abans de l’atac.

Serra i Monclús no va poder mirar cap a una altra banda i es va veure obligat a detenir el líder dels agressors, aquell coix que tothom sabia qui era: Ildefons Torres i Recalons, un dels homes d’en Tarrés, que portava una navalla quan va ser traslladat a les dependències policials. Quan el governador de l’època, Ventura Díaz, va fer arribar a la premsa l’informe del cas, ningú se’l va empassar. Els amics d’en Cuello que havien sobreviscut es van indignar, frustrats de veure com la policia explicava que Ildefons Torres s’havia vist obligat a fer servir una navalla després de ser agredit per l’esquena per uns desconeguts la nit de Sant Joan. Serra i Monclús fins i tot va enviar una carta als diaris on comunicava la seva versió dels fets, segons la qual un grup d’unes 24 persones havien agredit en una baralla nocturna "un coix i quatre amics seus" que eren en una plaça ben tranquils. Va capgirar els fets, vaja. Un crim polític, amb desenes de persones esperant quatre homes indefensos, de sobte s’havia convertit en un atac on l’únic mort era un dels agressors contra un pobre coix. Però al judici, desenes de veïns van testificar en contra d’aquesta versió. Al final es va condemnar Ildefons Torres a uns quants mesos a la presó i prou, perquè un informe del forense deia que era impossible que la ganivetada mortal a Cuello s’hagués fet amb la navalla d’en Torres. I segurament això era una de les poques coses certes. Ildefons Torres era un criminal, però ell no havia clavat el cop de gràcia a Cuello. Anys més tard, el 1856, la premsa va informar que a Sevilla un personatge misteriós anomenat Cref hauria explicat que ell era l’autor de la ganivetada mortal, afegint que li havien pagat molts diners per marxar de la ciutat. Mai seria localitzat, aquest tal Cref, però molts testimonis van explicar que li havien sentit explicar amb detalls que semblaven verídics els fets d'aquella nit de Sant Joan.

El final de la impunitat

L’inici de la caiguda a l'infern de Serra i Tarrés arribaria uns quants mesos més tard quan van assassinar Francesc Tubert, un delinqüent conegut com el Ros d’Espolla. Era un crim més d'una llarga llista, però els autors van deixar massa pistes. Se sentien impunes i cada cop actuaven més a la vista. Normalment, poca gent s’hauria interessat per la mort d’un bala perduda com en Tubert, però la ciutat n’estava tipa, d’aquells delinqüents amb uniforme que feien el que volien. La pressió va portar els membres de la ronda d’en Tarrés davant els jutges.

L’any 1852 el nou governador civil de Barcelona va destituir Serra, que va ser jutjat i empresonat. La gent present a la sala el dia que es va llegir la sentència va aplaudir. Ara, el 1853 va arribar un nou governador, el general Lassala, que no va tenir cap més bona idea que treure Serra de la presó per oferir-li l'antic càrrec i demanar que tornés a activar les rondes, però de manera més discreta. No se'n sortirien. Amb el triomf dels liberals a les eleccions, un nou governador va destituir Serra i Monclús i aquest, conscient que acabaria malament, va fugir a cap al nord, on se’l va veure per Perpinyà. Coses de la vida, tal com havia passat a en Francesc de Paula Cuello, també ell va haver de marxar a l'exili amb la cua entre les cames. Mai més va tornar.

I en Tarrés? Doncs va passar pels jutjats per respondre a diferents acusacions del 1852 al 1855. La condemna va ser exemplar. I va intentar una vegada i una altra fugir. El primer cop va aconseguir arribar malferit fins a Sabadell, on els Mossos el van tornar a enxampar i li van trobar cartes per fer xantatge a les autoritats. Tarrés va ser portat a la presó de Tarragona, on va intentar fugar-se amb l’ajuda d’uns amics que l’esperaven amb una barca a la costa. No ho va aconseguir i el van condemnar a rebre cops de bastó al pati de la presó a mans dels altres presos, perquè tothom quedés ben escarmentat. Sembla que entre els presos n'hi havia uns quants que havien estat víctimes d’en Tarrés, així que va tenir sort de no morir aquell dia dels cops que va rebre.

Les autoritats l’acabarien enviant a les temibles presons del nord de l’Àfrica, on es va estar fins al 1860, quan va perdre la vida a la batalla de Uad Ras. Aquells anys, l’estat espanyol havia ofert a molts presos la possibilitat de recuperar la llibertat si s’enrolaven voluntàriament a l’exèrcit per lluitar a la guerra que Espanya mantenia amb el sultanat del Marroc. Tarrés va acceptar-ho, pensant que sobreviuria a la guerra, però va caure mort al camp de batalla. Va ser el seu final, tot i que va sobreviure en articles, llibres i obres de teatre molt populars a finals del segle XIX, com una en quatre actes d’Armengol Marqués.