Confesso que em vaig apuntar al carro de la militància activa feminista no fa ni deu anys. I que fins llavors mai havia trepitjat cap manifestació del 8M. I encara més: de joveneta, les feministes de militància activa em queien malament. Sempre m’he considerat feminista. Gairebé autocombustiono d’indignació quan els meus pares van defensar que les tasques a la llar podien ser diferents segons si eres home o dona. Però d’això al fet que em fotessin al mateix sac que les feministes que cridaven a les manis del 8M, tan poc mainstream (i ara sé que tan necessàries) de la meva joventut, doncs no. Va haver de passar el temps perquè entengués que se m’havia activat un mecanisme de defensa que se’ns dispara a moltes dones, conscientment o inconscientment: no voler que t’identifiquin amb les problemàtiques. Amb les xungues. I jo també hi vaig caure de quatre potes.
Confesso que desconec (o encara no he llegit) tantes i tantes dones que han fet avançar el feminisme a cop de pensament i de llibre d’assaig. I l’any 2017 vaig treure un llibre, Cor de cactus i altres formes d’estimar (Cruïllaa/SM) i amb les meves editores vam decidir que tot i que el contingut era feminista, no diríem la paraula per no fer fugir els lectors. Dos dies més tard el #metoo i el #cuéntalo van omplir les xarxes i de sobte la paraula “feminisme” va començar a veure’s d’una altra manera. Però el llibre ja havia sortit... Tot i que encara és viu i més que mai, perquè em vaig dedicar a qüestionar l’amor romàntic de merda. Ehem.
Prendre consciència dels privilegis
També admeto que durant molt temps he viscut amb la inconsciència de no parar atenció als meus privilegis. I al fer-ho em va tocar adonar-me d’una obvietat: soc dona, per tant, a la casella de sortida sempre surto amb menys cinquanta punts, però també soc blanca. I vaig néixer a Barcelona, o sigui, Europa, o sigui, món occidental. I en una família benestant. El lloc d’on parteixo no és el mateix que el de tantes i tantes dones que ho tenen molt més fotut. I sé que no puc parlar per elles. Si ho fes cometria el mateix error que aquells homes que saben què pensem les dones millor que nosaltres. Però sí que puc reclamar que hi siguin, escoltar-les, dialogar-hi per saber què puc fer, què necessiten. I assumir que la lluita per la igualtat és la mateixa, però que el seu camí és diferent i més costerut.
I finalment confesso que estic convençuda que arribar més tard al feminisme actiu no em fa pitjor feminista. Tan sols que tinc més coses per aprendre i tot a agrair a les companyes que ja hi eren. Perquè l’activisme feminista em fa veure la vida d’una manera més lúcida i, malgrat les dificultats del moment i l’avenç de la ultradreta i el conservadorisme, amb més d’esperança. També m’agrada pensar que el meu activisme feminista és la conseqüència lògica de la militància en el pacifisme de la meva joventut. Perquè el món no podrà tenir pau sense la igualtat de drets entre dones i homes. I d’aquest desig, no me’n penso avergonyir mai. Ans al contrari.
