República DominicanaEl sol cau dens, quasi en vertical, sobre el riu Isabela mentre el Juandelin s’acosta les mans a les orelles i s'hi fica un parell de monedes perquè no li entri aigua. És vora la una del migdia i la temperatura és alta en aquest racó de l’interior de la República Dominicana. L’home inspira, omple d'aire calent els pulmons i se submergeix sota el groc de l'Isabela. Passen entre deu i quinze segons. Primer emergeixen unes bombolles fresques que brillen amb el reflex de la llum i després el cap del Juandelin i la seva mà amb una pedra que tira ben lluny.

La tasca del Juandelin és bussejar per netejar el llit del riu i fer-hi un forat cada cop més profund. A dins del forat hi encaixa una mànega que va bombejant el material succionat i el transporta a uns quants metres de distància, fins a l’altre extrem, on hi ha una mena de recipient metàl·lic. Allà, el Fredy, a la gatzoneta, amb el sol que li crema la pell fosca sobre els músculs d’un cos fibrat i prim, va retirant les pedres grosses que s'han colat i les torna a l’aigua, perquè hi quedi només sorra i pedres petites que després s’aniran filtrant i separant fins a deixar visibles -si hi ha sort- només les palletes d’or.

El Fredy i el Juandelin són buscadors d’or artesanals, és a dir, miners de subsistència que no estan contractats per cap empresa i que extreuen el mineral utilitzant els seus propis recursos, normalment a mà o amb màquines molt rudimentàries: treballadors d’un sector informal que, segons les investigacions del Banc Mundial, dona feina a prop de 40 milions de persones. Aquests milions de persones produeixen el 20% de tot l’or que emergeix del planeta, però estan exposats a molts més perills que els seus companys del sector formal. El Fredy i el Juandelin -i en molts casos també els altres 40 milions- no tenen l’equipament de protecció necessari, ni es beneficien de les mesures de seguretat requerides. En canvi, els prop de 2.500 companys que són a una mica més de dues hores amb cotxe, a les instal·lacions de Pueblo Viejo, la mina d’or i de plata més gran de la República Dominicana i una de les més grans de tot Llatinoamèrica -companys que sí que són treballadors formals-, van cada dia a la feina amb casc i roba adequada. La companyia extractivista d’aquesta mina, Pueblo Viejo Dominicana Corporation -una empresa conjunta entre la multinacional canadenca Barrick Gold (60%) i l’estatunidenca Newmont (40%), les dues mineres del nord global més grans del món-, ha estat acusada unes quantes vegades de violència mediambiental. El 2017, veïns de quatre comunitats humils al voltant de la mina denunciaven que els alts nivells de contaminació els causaven problemes a la pell, als ronyons i a la gola, i demanaven ser reallotjats. De fet, moltes famílies que vivien a les àrees on hi ha ara Pueblo Viejo van haver de marxar-ne abans que la companyia comencés els processos productius, al 2012. Moltes van rebre compensacions amb terrenys o diners.

Els perills de la contaminació

El Fredy i el Juandelin treballen cada dia entre vuit i nou hores a ple sol, ficats dins el riu amb roba interior -ni tan sols porten banyador- per guanyar, si hi ha sort, al voltant de 95 euros a la setmana. Al 2021 el Banc Mundial va publicar un informe que, entre altres coses, explicava que exposats a la contaminació que estaven aquests treballadors, tot i que varia molt depenent de com extreuen, filtren i separen l’or. L’informe deia que la mineria artesanal, pel tipus d’eines i procediments que utilitza -de vegades cremant metalls per aconseguir l’or-, allibera “700 tones de mercuri a l'atmosfera i 800 tones de mercuri a la terra i a l'aigua cada any”, i que aquest material afecta molt negativament “els sistemes nerviós, digestiu i immunitari”. A més, pot causar “discapacitats físiques i psíquiques” en infants i embarassades.

El Fredy no té tots aquests detalls, però és conscient de les condicions que ha de suportar en el seu dia a dia. La seva resposta és que ja s’han “imposat”, que és la seva manera d’explicar que ja s’hi han acostumat, que és el que hi ha. Té 50 anys i abans treballava cuidant cases i terrenys, però buscar or "és millor, perquè aquí no cal aguantar les ordres de ningú”. Això és el que ha estat fent els últims tres anys, tot i que li ve de família: "La meva àvia per part de pare i el meu pare buscaven or, però en aquell temps nosaltres no ho fèiem amb ells".

Quan han passat ja unes quantes hores i la mànega ha escopit prou sorra, pedres i minerals sobre el recipient metàl·lic on hi ha el Fredy, el seu fill, l’Alfredo, que fins aleshores havia estat esperant estirat, mig endormiscat sota l’ombra d’unes plantes a la vora del riu, s’aixeca i atura la bomba d'extracció. S’acosta al seu pare i agafa una mena de catifa del fons del recipient metàl·lic on ha quedat incrustat tot el material que no és líquid. Aboca el contingut en una safata rodona de fusta i comença l’últim pas per descobrir si han tingut sort: l’Alfredo enfonsa una mica la safata de fusta dins l’aigua del riu i comença a fer girar el contingut amb la destresa de qui fa tres anys que s'hi dedica i ho ha vist fer des de ben petit. La densitat de l’or és més alta en comparació amb altres minerals i, per això, moltes tècniques de filtració artesanal es basen en la gravetat a l'aigua. A poc a poc va quedant menys material a la safata fins que al final, al centre del recipient, hi brilla prop d’un gram d’or, un gram que prové del foc còsmic, de la col·lisió fa milions d’anys de dues estrelles de neutrons a la nostra galàxia. Però el Juandelin, el Fredy i l’Alfredo no pensen en l’Univers i en el que ha descobert la comunitat científica: pensen que ja són les 4 de la tarda i que és hora de recollir i plegar.

Nens que deixen l'escola

L’Alfredo té 22 anys, ja ha passat l’edat escolar, però hi ha altres nois del poble de Sabana Mina que són més joves i han preferit deixar els estudis per dedicar-se a l’or. Això és el que va descobrir la delegació del ministeri d'Energia i Mines de la República Dominicana quan va visitar la zona el febrer del 2021. L’informe que van redactar deia que al poble hi havia un grup d’entre “14 i 15 anys desenvolupant l'activitat minera”, perquè amb la pandèmia de covid “el nou sistema d'educació en modalitat virtual no ha estat efectiu a la zona” i els joves es van quedar sense poder continuar estudiant i van optar per la mineria com a subsistència. A Sabana Mina gairebé tothom s'hi dedica. “Cada dia, més de 300 persones” surten a buscar or, diu el Fredy.

El poble no queda lluny de Santo Domingo, la capital del país, però per arribar-hi cal recórrer primer un tros de carretera ben asfaltada i després continuar per camins de sorra. Uns camins que s’inunden quan hi plou molt i es fan intransitables. Per això, arribant fins allà amb un cotxe normal, un turisme, s’ha d'anar mirant al cel tota l’estona per si comencen a caure gotes i cal anar-se'n de pressa. Aquestes pluges fortes fan perdre dies de feina als buscadors d’or perquè no poden anar al riu. Però no només treballen a l’aigua, sinó que també fan forats a la vora del riu, de metres de llargària i de fondària. Quan plou molt, tampoc hi poden treballar perquè corren el risc de quedar-s'hi atrapats, tot i que és un perill latent que la pluja només intensifica. L’Alfredo recorda que era de nit quan el forat es va tapar: “Hi havia un grup de gent. Estaven treballant i bevent”. Per sort només hi havia una persona dins el forat i la van treure ràpidament. “Aquí s'han tapat més”, continua l’Alfredo, però no han hagut de lamentar morts. Ho explica mentre camina pels camps, al costat del seu pare, el Fredy, tornant cap a Sabana Mina.

El bar del poble, que és alhora una petita botiga de queviures, és al carrer principal. Un carrer polsegós, de terra i pedres, envoltat de cases de llistons de fusta que semblen horitzons irregulars, amb el sostre metàl·lic, totes semblants, registrades al cadastre per un valor de menys d’un euro el metre quadrat. Als afores de Santo Domingo hi ha zones on el metre quadrat és setanta vegades més car. Una mica més endavant del bar-botiga hi ha una cisterna d’aigua que abasteix tots els veïns. A Sabana Mina no hi ha aigua corrent, només aquesta cisterna que poden fer funcionar si hi ha electricitat. Però de vegades es passen dos, tres i fins i tot cinc dies sense llum, i llavors han d’anar a buscar l’aigua al riu. L’Alfredo passa amb moto per davant de la cisterna i s’atura al bar. Allà, es queda assegut sobre el vehicle, xerrant amb qui es troba. Darrere del bar, el Feyo dona menjar als porcs i mou algunes fustes. El Feyo té 70 anys, els cabells i la barba blancs, poques dents i la pell força arrugada. Abans treballava en la construcció, però explica que a la seva edat ja no el volen. Combina la feina de miner artesanal, als forats excavats a les vores i a la zona més boscosa, amb la venda de carn de porc per poder sobreviure, en condicions humils. “És el que hi ha”, diu resignat, i es grata el clatell amb unes mans de venes inflades que tant poden carregar troncs de fusta com rascar la terra per mirar de trobar-hi or.