Els corbs aprenen de la mort

ELS ÚLTIMS ANYS a les voreres de Seattle s’ha anat repetint periòdicament un espectacle públic d’una naturalesa peculiar. Una dona que es diu Kaeli N. Swift dóna el tret de sortida a la representació escampant cacauets i ganxets de formatge per terra. A continuació els corbs es precipiten d’una volada a sobre dels aperitius per menjar-se’ls i, mentre Swift observa les aus des d’una certa distància amb una llibreta a les mans, algú altre camina cap als ocells amb una màscara de làtex i un cartell on diu “UW CROW STUDY” (en anglès, “estudi sobre els corbs de la Universitat de Washington -UW-”). Aquesta còmplice duu a les mans un corb dissecat i ben estirat, disposat com si es tractés d’una safata d’entrants.

Aquest espectacle no és pas un número de teatre de carrer surrealista, sinó un experiment dissenyat per respondre a una pregunta profunda de caire biològic: què saben de la mort els corbs? L’experiment forma part de la recerca doctoral que Swift duu a terme a la Universitat de Washington amb l’orientació del biòleg John M. Marzluff.

L’APLEC DE LA MORT

La manera com els corbs semblen congregar-se al voltant dels cadàvers dels seus congèneres, fent molt de xivarri, intriga des de fa molts anys el Dr. Marzluff i altres experts en el comportament d’aquestes aus. El Dr. Marzluff ha sigut testimoni d’aquests aplecs en nombroses ocasions i ha sentit relats similars d’altres persones.

El Dr. Marzluff i Swift van decidir abordar-ho amb un cert rigor científic. Volien determinar si la presència d’un corb mort desencadena realment una resposta específica per part dels corbs vius i, en cas que fos així, quin podria ser el propòsit d’aquests aplecs multitudinaris i escandalosos. Per dur a terme l’experiment, Swift va començar per portar cada dia menjar a un punt concret per tal que els corbs aprenguessin a congregar-s’hi per alimentar-se. Després, un voluntari s’acostava al festí amb un corb mort i Swift observava com reaccionaven les aus.

Gairebé sempre envoltaven i assetjaven els voluntaris que portaven el cadàver. Swift estarà eternament agraïda als seus voluntaris per no haver abandonat el projecte. “No sé si se t’ha abalançat mai un corb en picat. És realment aterrador”, confessa.

Ara bé, si el voluntari portava un colom mort, els corbs l’assetjaven menys temps, només un 40% del que dedicaven a un congènere difunt. Finalment, si el voluntari s’hi acostava amb les mans buides, els corbs es limitaven a apartar-se’n fins que hagués escampat la boira i tot seguit tornaven al menjar. Swift va fer més experiments per veure fins a quin punt la visió de cadàvers impressionava els corbs vius.

La investigadora va demanar als voluntaris que portessin màscares de làtex, perquè els corbs són capaços de distingir les persones per la cara. D’aquesta manera, encara que els diversos voluntaris es rellevessin, cada bandada de corbs veuria sempre el mateix rostre al llarg de l’experiment. Swift va establir que els voluntaris tornessin al lloc on alimentaven les aus un cop per setmana per veure com responien els animals.

“És una cosa molt de l’estil d’Hannibal Lecter: sembla que li hagis mutilat la cara a algú i la portis de màscara”, explica Swift, que va passar molt de temps tranquil·litzant els veïns de Seattle i assegurant-los que el que feia era ciència. Molts corbs seguien escridassant els visitants fins a sis setmanes després, encara que s’hi acostessin amb les mans buides. Als voluntaris que portaven màscares diferents i desconegudes per a les aus, però, els escridassaven amb una freqüència significativament inferior.

Swift va detectar més indicis que els corbs morts havien causat una impressió profunda en els vius. Els dies posteriors a haver vist un voluntari amb un corb mort, els animals esperaven un lapse significativament més llarg abans d’acostar-se al menjar. La visió d’un colom mort, per contra, no provocava aquest efecte.

APRENDRE DELS ERRORS DELS ALTRES

En l’article sobre l’estudi, publicat al número de novembre d’ Animal Behaviour, Swift i el Dr. Marzluff plantegen que els corbs paren una gran atenció als seus congèneres morts a fi de reunir informació sobre amenaces per a la seva pròpia seguretat. “És una oportunitat d’aprendre coses que els serviran a llarg termini -apunta Swift-. Saber que en un lloc concret has d’estar a l’aguait té un gran valor”.

La presència d’un corb mort podria advertir els altres que un indret particular és perillós i, per tant, que cal ser cautelós quan s’hi va. Els gralls estrepitosos dels animals podrien ser una manera de compartir informació amb la resta del grup.

“Els treballs com aquest serveixen per recordar-nos la complexitat cognitiva que tenen els animals, humans a banda”, comenta Teresa Iglesias, una biòloga evolutiva que col·labora amb la Universitat Nacional d’Austràlia, que no ha participat en l’estudi.

Ara bé, això no vol pas dir que tots els animals parin atenció als seus morts. De fet, es tracta d’un club força exclusiu del qual formen part espècies com els ximpanzés, els elefants, els dofins i els gaigs de bardissa, uns parents dels corbs. Tots aquests animals conviuen en comunitats. “Pràcticament no falla: els animals que viuen en grups socials són coneguts per tenir unes habilitats cognitives més avançades -explica Swift-. És increïble pensar que un corb, que és una au, faci una cosa com aquesta, que, pel que sabem, tan pocs animals fan”, conclou la investigadora que millor coneix els corbs.