El cost real de les falsificacions de luxe
Antigament poca gent presumia de tenir falsificacions, perquè evidenciava la inferioritat adquisitiva i l’acomplexament de classe. Ara aquesta apreciació ha canviat i el valor de l'autenticitat i la qualitat han minvat en favor d’ostentar la perícia a l’hora d'aconseguir una bona ganga. El luxe és un espai viu on palpar les tensions de classe. L’evidència de riquesa com a estratègia de distinció dels poderosos ha fet que els no privilegiats hagin volgut entrar en aquest bastió com a pretesa transgressió de l’ordre establert. Una pugna que fa que contínuament s’estiguin reescrivint els límits i significats del luxe, tal com està passant actualment amb un dels seus símbols més icònics: la bossa Birkin d’Hermès.
Aquesta bossa, amb un nom derivat de Jane Birkin, a més de tenir un cost que oscil·la entre els 10.000 i els 450.000 euros que l’allunya de la butxaca de bona part dels mortals, té un sistema de venda que la fa encara més exclusiva i desitjable. Si en vols una hauràs d'apuntar-te a una llista d’espera d’anys que tampoc t’assegura acabar-ne tenint. La Birkin mai pot ser el primer article que compris de la firma, ja que abans t'hauràs d’haver gastat els diners equivalents de la bossa amb altres productes per convertir-te en client vip. I, finalment, és important mantenir una bona relació amb el personal de la casa, que seran els que et consideraran (o no) un digne aspirant a la Birkin.
La notícia més recent amb relació a aquesta bossa i que ha deixat en xoc el sector és que Walmart, la cadena estatunidenca d'hipermercats amb productes a preus molt econòmics, n'ha posat a la venda una falsificació molt acurada per tan sols 78 dòlars. Batejada a les xarxes com a Wirkin, ha esgotat les existències ràpidament, animada pel fet que si abans la gent tenia remordiments a l'hora de comprar falsificacions, que aquesta provingui d’un supermercat ha blanquejat i legitimat una activitat que continua sent delictiva. En conseqüència, la Wirkin (i els futurs que vinguin) està fent trontollar les normes del luxe, pel fet d’amenaçar una de les seves espines dorsals, l’elitisme, i haver devaluat un dels bolsos més exclusius.
La generació Z, que no ha parat de trobar-se amb crisis econòmiques i inflacions que han minvat la seva capacitat adquisitiva, s’identifica amb un luxe ostentós i expansiu més que amb una opció més íntima i basada en la qualitat i la tradició. I mentre que les falsificacions han millorat la qualitat, el luxe pateix una crisi i un descrèdit després que sortís a la llum que, en diversos casos, els productes luxosos no tenen la qualitat ni l’ètica que ens havien fet creure. Una dada que no justifica el fet que, des de la pandèmia, el luxe hagi augmentat de mitjana un 54% els seus preus, la qual cosa fa pensar més en una pura especulació.
Hi ha diferents maneres d’entendre la compra de falsificacions. Alguns consideren que estan hackejant l’ordre social, mentre que d’altres simplement entenen que no és més que una clara aliança amb el desfermat sistema capitalista. És cert que apostar per les falsificacions no és bona idea, perquè darrere d’aquest sector s’hi amaga un complex entramat en molts casos emparentat amb el contraban de persones. Però el que també és cert és que el luxe també ha de revisar les seves pràctiques i deixar de tensar tant la corda a l'hora de polaritzar les desigualtats de classe.