Nova YorkHi ha una frase d’Anthony Hopkins que a Liam Neeson li agrada compartir. Sempre que li pregunta com està, Hopkins li respon: “Genial. Encara no m’han descobert”.

Als 73 anys, Neeson sent que a ell tampoc l’han descobert encara. Una vegada anomenat hereu aparent de la grandesa romàntica i majestuosa de Sean Connery, Neeson és probablement tan interessant com qualsevol actor actual, amb la seva àmplia trajectòria i un catàleg de més de cent pel·lícules de Hollywood. Pot presumir de les seves nominacions per La llista de Schindler i Michael Collins; de superproduccions com Star Wars. Episodi I: L'amenaça fantasma i Batman begins; i de pel·lícules favorites del públic com Love actually i La Lego pel·lícula. I tot això abans de considerar la llarga llista de papers d’heroi d’acció que el nominat als Tony i als Òscars ha interpretat, i que han consolidat la seva identitat per a una generació d’espectadors. En gran part això és gràcies a l’èxit inesperat de la franquícia Taken, centrada en un pare amb unes habilitats molt particulars que s’encarrega de matar si algú segresta la seva filla. Ha sigut una carrera que l’ha mantingut –a ell i als seus espectadors– amb la incògnita de què vindria després.

“No és que em proposi canviar de gènere cinematogràfic, de debò” –diu Neeson sobre tots aquests canvis–. No és deliberat, simplement he passat per moltes situacions com aquesta”, afegeix.

Neeson ho explica a la sala de projeccions del tercer pis de l’edifici de Paramount, a Times Square, una tarda humida de juliol. Si encara no enteneu per què us el trobeu tan sovint aquests dies, és pel seu proper canvi: protagonitza Agafa-ho com puguis, la reinvenció de la saga de comèdia dels anys 80 i 90. La pel·lícula posarà a prova si la intensitat i la serietat que van fer de Neeson un preferit del cinema d’acció pot provocar tantes rialles com Leslie Nielsen, el seu predecessor a la trilogia. Neeson interpreta Frank Drebin Jr., fill del personatge de Nielsen, i comparteix cartell amb Pamela Anderson i Paul Walter Hauser.

“Probablement Liam és l’únic actor viu que al segle XXI podria interpretar Frank Drebin”, diu Seth MacFarlane, productor de Agafa-ho com puguis, i assenyala que Neeson recorda intèrprets com Nielsen, Robert Mitchum i Gregory Peck. “Tots ells tenien aquella serietat que feia que, quan deien coses absurdes, fos una cosa impagable. Hi havia tant de pes en el que deien. Ja no fem aquest tipus d’actors a Hollywood”, afegeix MacFarlane.

Retorn al 'mainstream'

La seva participació a Agafa-ho com puguis és, probablement, el retorn més gran de Neeson al mainstream des que la trilogia Taken va acabar fa més d’una dècada. La seva carrera en els últims deu anys s’ha caracteritzat sobretot per pel·lícules d’acció que potser ni sabíeu que existien i per demanar disculpes pels comentaris que va fer el 2019 sobre haver tingut un cop “l’impuls primari” de fer mal a un home negre després que una dona propera a ell li expliqués que havia estat violada per un home negre. Posteriorment va aparèixer fent de si mateix, de manera fictícia, a la sèrie Atlanta per gestionar la polèmica.

Així doncs, en un estiu de superproduccions dominades per superherois i dinosaures, ¿el públic està preparat per riure amb Neeson? Un home que admet que no es creu graciós, però que li encanta riure i fer broma. Pot un dels talents més camaleònics de Hollywood ressuscitar la idea que encara pot existir una comèdia cinematogràfica d’èxit?

“Sense entrar en política ni res semblant, vivim en una cultura i una societat en què tenim por a parlar i a callar. Això és el que sento. I necessitem els Dave Chappelle, els Ricky Gervais, els Robin Williams, necessitem que facin broma –diu Neeson–. Per això hi ha gàrgoles a les catedrals, per recordar-nos: «Vinga va, no t'ho prenguis tan seriosament»", afegeix.

“La pel·lícula és molt divertida, i crec que ens feia falta”, conclou.

El somni americà

Quan era adolescent, a Irlanda del Nord, Neeson tenia dues passions: la interpretació i la boxa. Als 11 anys va actuar a la seva primera obra escolar amb l’esperança d’impressionar l’Elizabeth, una companya de classe preciosa que tenia la pell com porcellana.

“No va quedar gens impressionada”, recorda.

Als 16 anys, va rebre un ganxo d’esquerra directe al cap que va fer que finalment deixés la boxa. El físic que havia aconseguit després d’anys al gimnàs es va posar a prova quan va deixar la universitat abans d’acabar la carrera i va agafar una feina com a conductor de toro mecànic per a Guinness.

“Tenia un físic imponent, però tenia una ànima molt i molt gentil, i era tranquil per naturalesa, cosa que contradiu el fet que ara interpreti tants homes durs”, diu l’actor Ciarán Hinds, que el va conèixer per primera vegada quan tenien al voltant de 18 anys durant un viatge a Holanda per a joves actors irlandesos. “Tenia un desig profund d’actuar”, afegeix Hinds.

A principis dels 80, Neeson vivia a Londres amb la seva xicota d’aleshores, l’actriu Helen Mirren. En una conversa telefònica recent des d’Itàlia, Mirren va explicar que havia notat que cada vegada que passaven per davant d’una botiga de segona mà en concret, Neeson s’aturava. Mirava més enllà de les andròmines de l’aparador i es fixava en un quadre d’un cowboy galopant per les planes de l’oest americà. A Neeson sempre li havien agradat les pel·lícules estatunidenques, i a Mirren, més interessada en Shakespeare, no li acabaven de fer el pes. Neeson era diferent aleshores: jove, ambiciós i, segons recorda Mirren, “absolutament horroritzat pel fet que per menjar gambes haguessis d’arrencar-los les potes i el cap”.

Malgrat el fàstic cap a les gambes, estava clar que sentia una atracció per allò que veia, com els espais oberts i la grandesa dels Estats Units. Cada vegada que mirava el quadre li deia a Mirren: “Vull fer això. Vull ser aquell home que cavalca per les planes”. Ella va acabar comprant-li el quadre com a sorpresa (i potser també com a motivació).

“Quan parlàvem dels nostres somnis, aquell era el gran somni de Liam, i en aquell moment semblava altament improbable que es fes realitat –diu Mirren–. Però això era el que ell deia, i és extraordinari veure com s’ha fet realitat. Estimaré el Liam fins que em mori”, afegeix.

Inici a Broadway

Quan Neeson i jo conversem aquesta tarda de dimarts, som només a un carrer d’on, més de trenta anys enrere, la seva vida va canviar per sempre. I ho va fer de dues maneres.

La primera és la cruïlla de Broadway amb el carrer 45 oest, on Neeson va protagonitzar la reposició del 1993 d’“Anna Christie”. La seva companya de repartiment era Natasha Richardson, amb qui es va casar l’any següent i amb qui va tenir dos fills, Micheál i Daniel. Richardson, que va morir el 2009 als 45 anys per una lesió cerebral causada per un accident d’esquí, apareix de tant en tant a la conversa.

Neeson descriu gairebé xiuxiuejant el període en què van compartir escenari: “Era fantàstic fer-ho cada nit amb ella i enamorar-me”.

L’altra cosa? Aquella mateixa obra de Broadway va acabar de convèncer Steven Spielberg per oferir-li el paper d’Oskar Schindler a La llista de Schindler, pel qual va rebre una nominació d’Oscar a millor actor. El paper va catapultar Neeson a noves cotes de fama, però no va evitar que, sempre autocrític, pensés que potser un altre actor ho hauria fet millor.

“Moltes vegades, em veia a mi mateix actuant. Fins fa ben poc, sempre pensava que haurien d’haver contractat aquest actor, o aquell altre –admet–. Simplement em veig actuant, i no m’agrada”, afegeix.

En els quinze anys posteriors a La llista de Schindler, Neeson va tornar a canviar de gènere, aquesta vegada amb una petita pel·lícula d’acció que estava convençut que aniria directa al mercat domèstic i que seria una bona excusa per recuperar les seves habilitats de boxa amateur de l’adolescència a Irlanda. Es deia Taken.

Del no-res, Taken es va convertir en el paper que el va definir.

“Estava una mica avergonyit –diu–. No em malinterpretis, m’agradava el guió. Però no et pots imaginar la quantitat de missatges de veu [amb el discurs de Taken] que he gravat per als amics dels meus fills”, confessa l'actor.

Quan parla sobre com va arribar a ser una estrella del cinema d’acció als 55 anys, parla de Natasha Richardson. En concret, d’aquell diumenge al matí en què ella va pujar les escales, rient, amb una safata amb te i una magdalena integral, per dir-li que la pel·lícula estava anant bé a taquilla. Els anys que han passat des que la seva dona li va donar, rient, aquella bona notícia han estat plens de guions d’acció, molts dels quals no passen la seva prova de foc: “Si al cap de cinc pàgines de guió sento la necessitat de fer-me un te, me'n vaig”.

Encara hi ha alguns guions que passen el test del te. Però sap que hi ha data de caducitat per a la seva carrera com a heroi d’acció, ja que és el tipus de persona que inevitablement et dedicarà un monòleg abans d’acabar amb tu.

“Arriba un moment en què el públic ho sap, i no vull insultar-los fent veure que encara tinc 50 anys –diu Neeson–. No vull fer això. Tinc massa respecte pel meu públic”, afegeix.

És per això que es va plantejar fer comèdia.

Hi ha una escena en particular a Agafa-ho com puguis on apareixen Neeson, Pamela Anderson i un ninot de neu que sembla un viatge d’àcid, calent i hivernal, fet realitat. No es pot dir res més sense fer cap espòiler, però Neeson tenia dubtes sobre el que estaven a punt de fer i si no era massa passat de rosca.

“Vaig pensar: «Això no funcionarà». Però què en sé, jo?” Diu sobre l’escena que va provocar les rialles més fortes en un passi previ recent. “Però, tot i això, al final de cada dia, no sabia si estava fent tot el que calia. M’esforçava massa per ser graciós?”

Era, reconeix, una idea esbojarrada que MacFarlane i el director Akiva Schaffer demanessin a Neeson que liderés el renaixement d’una franquícia còmica adormida durant dècades. “En teoria se suposa que refàs coses que tenen marge de millora, i el que jo pensava sobre Leslie i l’Agafa-ho com puguis original és que no hi havia marge de millora”, diu Schaffer. Tot i això, MacFarlane i Schaffer tenien els seus motius després que Neeson hagués fet feina de doblatge fent de si mateix a Padre de família, un cameo a Ted 2 i el paper de dolent a Mil maneras de morder el polvo. La seva aparició a la minisèrie de Ricky Gervais i Stephen Merchant La vida es muy corta, en particular, va plantar la llavor sobre com la intensitat de Neeson, amb el guió adequat, podia ser graciosa. Neeson recorda que Gervais esclatava de riure durant les gravacions, però ell encara era escèptic: “No em va fer pensar: «Merda, soc comediant!»”

A Neeson li encantava la interpretació d’home masculí de Nielsen a Aterriza como puedas i a les anteriors Agafa-ho com puguis, però assegura que s'en va mantenir totalment allunyat mentre es preparava per fer el salt a la comèdia. És la combinació de la concentració i de la seva convicció que no és un home divertit el que fa que Neeson funcioni, segons MacFarlane, i representa una ruptura amb les comèdies recents que han buscat l’aclamació de la crítica en comptes de buscar, simplement, fer riure.

“Fa deu anys que li donem bròquil a la gent mentre els diem que els donem xocolata –diu MacFarlane–. Moltes de les coses que ara s’anomenen comèdies definitivament no ho són. Hem ofert comèdies que potser són una mica pretencioses, potser una mica inflades amb un sentit excessiu de la seva pròpia importància”–, afegeix.

Si Neeson pot aportar un superpoder per recordar a la gent per què les Agafa-ho com puguis originals eren tan estimades i esbojarrades, és el de la serietat apassionada. “No volíem que Liam Neeson fes de personatge divertit –diu MacFarlane–. Volíem que Liam Neeson fes el que fa tan bé”, confessa.

Sents la veu greu, veus la mirada perduda i notes el seu metre noranta-tres, i no hi ha res a fer. Ja t’ha atrapat. “Ho tracta tot com si fos Taken o La llista de Schindler, amb la mateixa severitat a la veu, a les expressions facials i al llenguatge corporal”, diu Hauser, el seu company de repartiment. “És aleshores quan és més divertit”, conclou.

El renaixement de Pamela Anderson

Per a Pamela Anderson, el pas a la comèdia també va ser un gran canvi. Ella viu un renaixement després d’una carrera encasellada com a símbol sexual i diu que encara se sentia insegura de tant en tant durant el rodatge. És en aquests moments quan un simple “Ho estàs fent molt bé” de Neeson l’ajudava a calmar-se.

“Té tant de carisma i encant que et deixes portar. No ho sé explicar perquè mai abans havia experimentat una cosa així –diu Anderson.– Fer comèdia et dona molta energia quan participes en alguna cosa tan alegre i esbojarrada. El Liam ha fet més de cent pel·lícules, i espero que en faci moltes més”, confessa Anderson.

Encara avui, a Neeson no li agrada veure’s en pantalla. Va veure un muntatge de la pel·lícula fa unes setmanes i va gaudir d’algunes escenes, tot i que encara no sap com reaccionarà el públic. Quan li pregunten què pensa de la seva pròpia interpretació, fa una mitja ganyota. “Em pensava que estava bé, de debò –diu arrepentint-se–. Em pensava que estava bé”, repeteix.

I després, amb aquella veu i aquella mirada impassible, gira el cap i pregunta: “Heu rigut una miqueta?”

I de nou, Neeson em va fer riure.