La cotilla ha estat una de les peces més importants en la història de la moda femenina occidental, com a responsable de conformar la silueta durant segles, malgrat que els seus efectes, usos i significats no han estat sempre els mateixos. D’un temps ençà, ha passat d’eina patriarcal a icona d’empoderament femení. Però és possible aquest gir semàntic quan estem davant d’un dels símbols per antonomàsia de tortura femenina?

Si pensem en una cotilla, ens ve al cap una peça que accentua les corbes del cos de la dona, augmentant els pits, aprimant la cintura i potenciant els malucs, malgrat que aquesta no va ser la intenció originària. L’antecedent més antic és el cartó de pit que, al segle XVI, va fer del tors femení un triangle invertit i del davant de la dona, una superfície plana, perquè les joies, ornaments, brodats i teixits dels vestits lluïssin al màxim. Així doncs, la dona, com a persona anunci al servei del privilegi de classe, publicitava en societat el poder econòmic i social del marit.

Al segle XIX, la cotilla va transformar la incomoditat en tortura. Els avenços de la revolució, en qüestions tècniques i matèriques, van incrementar-ne l'efectivitat, posada ara al servei de la castradora moral victoriana. La condemna de la pulsió sexual va culpabilitzar i responsabilitzar la dona del control que havia de tenir l’home dels seus instints. Per això el cos d’ella va quedar empresonat per una cotilla, que li impedia accions tan bàsiques per sobreviure com menjar o respirar. En la dècada de 1920, la cotilla va quedar desterrada, gràcies a les lluites feministes, els corrents higienistes i el context de la Primera Guerra Mundial. Un parèntesi que va acabar als anys 50, quan la recuperació de la cotilla va servir per a tornar a confinar la dona a casa, per contrarestar la llibertat adquirida durant la guerra.

La cotilla ha estat una peça eminentment duta per les dones, però majoritàriament decidida i controlada pels homes. En primer lloc, perquè són ells qui decideixen els cànons de bellesa femenina segons els seus gustos i desitjos i, en segon lloc, perquè durant molt temps el seu disseny i confecció va estar a les seves mans, tal com va estipular Lluís XIV a França. A més, al segle XIX s’aconsellava als homes que fossin ells qui la col·loquessin a les seves esposes, per saber al final del dia si el cordat seguia sent el seu i no el d’un amant. Per tant, la cotilla, que en funció del seu ajustament demostrava el grau moral de les dones en societat, també controlava la seva sexualitat com un cinturó de castedat, mentre l’home disposava de llibertat i impunitat total en aquest camp.

Durant els anys 70, el punk, amb la seva essència provocadora i irreverent, va qüestionar amb violència els fonaments socials. La dissenyadora Vivienne Westwood va alterar els usos de la cotilla, la va convertir en una peça exterior i la va fer còmplice de les pràctiques sexuals més dissidents. Una mirada a la qual també es va afegir Jean-Paul Gaultier, que sostenia que, a partir de llavors, la cotilla reivindicaria el desig femení i actuaria com a cuirassa contra el masclisme.

Una peça de roba no és en si feminista o masclista; sempre depèn dels usos que se’n fa. Però el que és cert és que, si bé els anys 80 van aconseguir canviar la retòrica de la cotilla, no van poder controlar la recepció que en va fer una part important de la societat. Sense voler-ho, també van obrir les portes a una altra condemna, la de la sexualització de la dona i la necessitat de ser desitjada per ser considerada en societat. Una condemna de la qual encara ara estem captives.