Barcelona“Va ser una cosa increïble com van tornar els taurons, perquè el meu pare havia dit que no els tornaríem a veure. M’emociono, ho veus?”, deia la Judith Castro, filla d’un dels pescadors que van impulsar l’àrea marina protegida de Cabo Pulmo, a la costa mexicana del Pacífic. L’emoció de la Judith i la felicitat que van experimentar els habitants de Cabo Pulmo quan van tornar a veure taurons a les seves aigües és el que podria salvar aquests animals: un canvi de concepció sobre el seu valor. Després de tancar la zona a la pesca durant 10 anys, un ecosistema que s’havia convertit en un desert va recuperar la vida, i el retorn dels taurons va culminar el procés. Com a grans depredadors dels oceans, els taurons tenen un paper cabdal en l’ecosistema marí. I la seva presència “és el senyal que aquell és un ecosistema sa”, tal com destaca Claudio Barría, especialista en taurons i rajades per a la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN, en anglès) i cofundador de Catsharks. Aquest biòleg xilè, que ha dedicat tota la seva vida a estudiar els taurons, està convençut que la concepció cultural que es té d’aquests animals és un dels factors “que ha provocat el seu declivi i que fa que l’estiguem portant a l’extinció”. “Si criden «Tauró!» a la platja, sortiràs corrent, però si criden «Balena!», vas a mirar. Si algú veu un dofí a la llotja posarà el crit al cel, però si veuen un tauró, es faran una fotografia amb el seu cadàver”, apunta Barría. I no té cap dubte d’on surt aquesta concepció del tauró com un animal agressiu i perillós que cal capturar. Hi ha “un abans i un després” de la pel·lícula Tauró de Steven Spielberg, diu Barría, malgrat que admet que el film és “una obra mestra, perquè crea totes les emocions a través del muntatge i la música”: els taurons reals amb prou feines apareixen a la pel·lícula. “El tauró que surt a l’inici de la pel·lícula no és un tauró blanc, sinó un tauró tigre”, explica l’expert. Però la tensió construïda per aquest clàssic del cinema ha generat una manca de preocupació social per la situació –molt vulnerable– dels taurons que repercuteix en les polítiques públiques de conservació, diu l’expert. 

Però són tan perillosos? En els últims deu anys hi ha hagut una mitjana de 10 atacs mortals de taurons a l’any arreu el món, segons dades de l’International Shark Attack File (ISAF). Segons la mateixa web, és molt més probable morir en un accident de tren, per focs artificials o colpejat per un llamp, que per un atac de tauró. Les dades de l’ISAF diuen també, per exemple, que del 2009 al 2018 van morir cinc cops més persones per l’atac d’un gos (349) que pel d’un tauró (65).

Podríem afegir fins i tot que no totes les espècies de tauró (n’hi ha més de 500) són carnívores. Però és cert que la majoria sí que ho són, i que és un animal depredador. Però és justament aquest rol ecològic de depredador el que li dona un valor fonamental en l’ecosistema marí. Per començar, són essencials per mantenir l’equilibri en la cadena tròfica: si ells desapareixen les seves preses augmenten, i les preses de les seves preses desapareixen. Però, a més de regular la piràmide alimentària, fan “d’arquitectes de l’ecosistema amb la seva simple presència”, assegura Barrías, perquè forcen altres peixos a moure's, “tal com passa en els dibuixos animats, que quan un tauró s’acosta, la resta de peixos corren a amagar-se”.

En general, “els taurons són una de les espècies centinel·la, perquè són indicadors de canvis ambientals i ens diuen com està l’ecosistema”, explica també la Marta Coll, investigadora de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC). És un rol que juguen també altres vertebrats marins com les tortugues, i algunes aus marines. Són animals molt sensibles als canvis i acostumen a ser els primers a notar-los. Això vol dir que, igual que la seva presència dèiem que és una bona notícia, el fet que desapareguin ens està dient el contrari, que alguna cosa falla en aquell ecosistema. 

Combaten la crisi climàtica

Però encara juguen un altre paper important per a la salut del planeta. En els últims anys, els estudis científics constaten cada cop més que el rol cabdal en la cadena tròfica dels taurons ajuda fins i tot a combatre la crisi climàtica. “Si desapareixen els taurons, algunes preses augmentaran massa, i això pot fer que desapareguin les plantes i algues que fixen el carboni sota l’aigua”, explica Barría. Però, a més, els taurons també contribueixen a aquesta “fixació del CO2” en els oceans amb el seu propi metabolisme, en concret amb els seus excrements. Com que són animals que migren verticalment, és a dir, que pugen i baixen de les profunditats oceàniques, el carboni metabolitzat al seu cos és alliberat al fons marí a través de la femta. Això és així per a molts peixos, segons un estudi publicat l’any passat a One Earth, però la grandària d’aquests animals fa que tinguin una contribució especialment gran en aquest cicle de carboni. Els mateixos taurons, com també passa amb les balenes o les tortugues, emmagatzemen en el seu propi cos carboni que capturen de l’atmosfera i quan moren i cauen al fons marí ajuden de nou a fixar aquest carboni allà, tancant el cicle natural del CO2 al nostre planeta. Recordem que els oceans juguen un paper fonamental en aquests cicles que regulen la temperatura de la Terra: capturen prop del 30% del CO2 que emeten les activitats humanes, i sota el mar ja hi ha emmagatzemats 50 cops més carboni que a l’atmosfera. 

Però aquest rol fonamental dels taurons està en perill. De les 1.004 espècies de taurons i rajades estudiades per la IUCN arreu del món, un 16% estan en perill d’extinció, però és que de la meitat no en sabem res. “I no en tenim dades perquè no apareixen a les pesqueries i això significa que probablement també estan desapareixent”, diu Barría. El problema és encara més greu al Mediterrani, que té una diversitat tan alta d’espècies de taurons i rajades que es considera un punt calent de biodiversitat d’aquestes espècies. Una biodiversitat, però, cada cop més amenaçada. Al Mediterrani, de fet, més de la meitat de les espècies estan en perill d’extinció. 

Un incís només per aclarir per què parlem de taurons i rajades. La ciència els agrupa perquè junts formen la família dels elasmobranquis. Tots dos són animals d’esquelet cartilaginós. I comparteixen molts altres trets evolutius, com el sistema respiratori amb ranures branquials. “Una rajada és com un tauró aplanat, com si l’haguessin fos en una paella”, explica Barría.

Com més vell, més difícil adaptar-se 

Tots dos són animals longeus i amb llargs períodes de gestació, tot i que els sistemes reproductius són molt diversos dins el gran nombre d’espècies que hi ha tant de tauró com de rajada. El tauró blanc, per exemple, que està en perill d’extinció al Mediterrani, viu al voltant de 70 anys, cosa que vol dir que hauran de passar més de deu anys perquè tingui la seva primera cria. El caçó –un tauró molt consumit a Espanya– té un període de gestació de 24 mesos. Aquests temps tan llargs els fa més vulnerables a les amenaces, perquè triguen molt més a recuperar-se de les pèrdues.

I la principal amenaça és encara la sobrepesca. Segons un estudi de la revista Nature publicat l’any passat, des del 1970 s’han reduït un 71% les poblacions de taurons i rajades del món per culpa de la pressió pesquera, que durant aquest mateix període s’ha multiplicat per 18. Al Mediterrani la immensa majoria és “pesca accidental” a les xarxes que es llancen per agafar altres peixos, i és escassa. Però a la resta del món la pesca de tauró encara és un mercat en alça, valorat en 2.600 milions de dòlars. “Espanya és el país més influent en el mercat de taurons i rajades, amb una flota internacional que els va a buscar tant a l’Atlàntic com al Pacífic”, explica el responsable de pesca de WWF, Raúl García. El principal exportador de carn de tauró és Espanya, però el principal importador és Itàlia, tot i que també en va molt cap al mercat asiàtic. Això se suma al seu ús en productes cosmètics i suplements alimentaris, i genera una avidesa de pesca “que està literalment portant moltes espècies a l’extinció”, alerta Pilar Marcos, de Greenpeace. El solraig, cosí del tauró blanc, està ara en perill d’extinció, i també la tintorera al Mediterrani, i fins i tot el caçó ha entrat a la llista vermella de l’IUCN. 

Però a la pesca s’hi sumen ara altres pressions, i una d'aquestes és clarament l’emergència climàtica. Els taurons ja comencen a migrar per fugir de l’escalfament de l’aigua, però sobretot de la falta d’oxigen. La crisi climàtica s’ha sumat a la contaminació química per reduir el nivell d’oxigen en l’aigua a molts oceans del món. Els taurons s’han de desplaçar cap a zones més superficials per buscar oxigen i això els fa més vulnerables a la pesca. A més, “ara s’està investigant que el canvi climàtic pot estar influenciant el procés reproductiu dels taurons: les cries poden tenir problemes a causa de l’acidificació”, diu Barría. L’acidificació es produeix per l’excés de CO2 en l’aigua.

La bona notícia, però, és que els taurons –i les rajades– ja no estan sols. Cada cop hi ha més organitzacions i científics que han posat el focus a salvar aquestes espècies i estan aconseguint canviar el paradigma. Un exemple és la campanya de Greenpeace d’aquest estiu, que exigeix una regulació de la pesca de taurons a l’Atlàntic Nord, per protegir les espècies en perill d’extinció. Però també iniciatives com la que du a terme WWF amb l’ajuda de Claudio Barría, que pretén monitoritzar les poblacions de taurons al Mar d’Alboran. Per què allà? “S’estan identificant refugis climàtics [per als taurons i rajades] al mar Mediterrani i n’hi ha dos que ja estan clars, un és el mar d’Alborán i l’altre és el golf de Lleó”, diu García. Però encara hi ha un buit molt gran d’informació sobre aquestes espècies i aquest projecte vol ajudar a omplir-lo per conèixer millor la seva “distribució i abundància” i poder ajudar aquestes espècies. Això ho fan en col·laboració amb els pescadors, que són la principal font d’informació sobre la presència –o la no presència– de taurons i rajades en una zona o altra del mar. Però hi afegeixen dos elements innovadors.

Un CSI de taurons

Els taurons són esmunyedissos, però l’equip de WWFcompta amb tècniques pròpies del CSI per localitzar-los. Prenen mostres de l’aigua marina en diversos punts i a tres nivells de profunditat per enviar-les a un laboratori a Corea del Sud i extreure’n les mostres d’ADN: restes biològiques de tots els animals que han passat per aquella aigua en els últims dies. “Tenim perfils genètics de totes les espècies de tauró excepte una, d’un tipus de peix martell”, explica García. I amb aquests perfils podran buscar coincidències, com les proves d’un crim, que diguin quin tauró havia estat allà en les últimes 48 o 72 hores. En aquest cas, però, la troballa no suposa cap condemna, sinó al contrari, és una esperança. 

I encara tenen previst en un futur fer servir una eina més. Volen marcar alguns exemplars de tauró amb un dispositiu que porti incorporat un GPS per seguir els seus moviments. “Tenim permís per marcar animals protegits, els mantenim vius fins a la llotja i en uns tancs al port per posar-los la marca i tornar-los a l’aigua”, explica García. Barría assegura que el procés es farà –encara no ha arrencat– de la forma més curosa possible, “perquè els peixos tenen nocireceptors i senten dolor”. Ara bé, per localitzar el tauró a temps real, caldrà que mostri l’aleta, és a dir, que surti a la superfície o s’hi acosti prou perquè els satèl·lits en captin el senyal. Però el dispositiu està pensat perquè després de sis mesos es deixi anar sol del cos de l’animal i suri a la superfície. Des d’allà emetrà un senyal i transmetrà un resum de les dades que ha recollit a través dels satèl·lits. Per poder tenir accés a totes les dades, però, cal recuperar el dispositiu, probablement amb l’ajuda d’algun vaixell de pescadors que el vagi a recollir. 

L’ajuda dels pescadors és imprescindible també per saber què està passant amb les poblacions de taurons. Són els nostres ulls dins del mar. I el que diuen, almenys els que pesquen a les costes catalanes, és que no tot és tan negre. “Nosaltres veiem que algunes espècies de taurons no han desaparegut, sinó que han augmentat i hi ha més captures”, assegura el patró de la Confraria de Blanes, Ferran Martínez. Són captures accidentals, però si resulta una espècie protegida, tenen prohibit pujar-la al vaixell i portar-la a port. Viva o morta l’han de tornar a l’aigua. Tot queda registrat en el diari electrònic que connecta amb l’administració, però sovint aquesta informació no arriba als científics. Ara Catalunya és pionera amb una iniciativa de cogestió pesquera que involucra l’administració catalana, les confraries de pescadors i els científics i biòlegs. L’objectiu és fer un protocol d’actuació per quan trobin taurons i rajades –però també es farà per a cetacis i per a aus i tortugues–, per tal de protegir espècies amenaçades, però sobretot per donar accés als científics a tota la informació, de manera que es pugui fer un diagnòstic real de la situació d’aquella espècie i un pla d’actuació. “El més positiu és que per primer cop ens puguem asseure tots junts i trenquem la indefensió que té el pescador, que troba un animal que no pot comercialitzar, que potser li destrossa la xarxa, i a sobre apareixen la Guàrdia Civil o els Mossos a posar-li una multa”, apunta.

En tot cas, Martínez assegura que la pesca accidental del Mediterrani és mínima i no és el que està fent disminuir les poblacions de taurons i rajades. El que sí que els afecta molt, diu, “és la contaminació i els plàstics que s’empassen pensant que és menjar”. Contaminació, crisi climàtica, sobrepesca... Potser Spielberg haurà de fer un remake del seu clàssic, amb suspens i música dramàtica, on qui surti espaordit sigui el tauró.