T othom pregunta com estàs. Les mares i els pares, més. Núria Cadenes riu, gesticula i s’exclama mentre m’explica com s’han fet de freqüents les trucades als pares, ara que no es poden veure. Per telèfon, que la tecnologia encara que estigui disponible no sempre ve de gust a tothom. I és en aquesta nova dimensió de la comunicació entre famílies i persones estimades en què Cadenes troba sentit a una d’aquelles expressions tan sentides de petita a la gent gran del Pirineu: l’anar fent. “Ara et pregunten com estàs i no pots dir que estiguis bé, perquè hi ha un patiment que és general i és concret”. Aquell anar fent pren un altre sentit. Individual i col·lectiva, l’aflicció, però també el després. La vida que durem quan passi la crisi “l’hem de fer nosaltres i l’hem de començar a reclamar ara”, incorporant-hi aprenentatges tan bàsics com el fet de tenir clar que “volem respiradors i no volem tancs”.

Mentre la tempesta sanitària no amaina, l’autora de Guillem (Amsterdam) viatja de la Cartago de la reina Dido al París de Perec en estones balsàmiques de lectura al seu estudi. La literatura, tan útil per mantenir el cervell en marxa en condicions normals, aporta una mica d’oxigen al confinament. “El món confinat sense literatura seria espantosament fosc”. Llegir i rellegir, que com va pontificar Joan Fuster esdevé l’única manera seriosa de llegir bé. I Cadenes procura fer cas sempre del mestre valencià. Quan torna a una novel·la ja llegida, subratllada i disseccionada en fitxes d’apunts, se sorprèn subratllant i prenent nous apunts en la relectura, com si fos una altra Núria qui té el llibre a les mans. Les lletres, com la música o les arts, prenen força ara, segons Cadenes, com aquella part intangible i indispensable per definir-nos com a humans. “La cultura no és un complement, com ho pot ser l’arracada que et poses per sortir al carrer. És el cos que som”. És també un instrument per relatar-nos com a societat. I la literatura que sortirà d’aquesta etapa d’alguna manera o altra recollirà aquest moment de confinament. “La literatura és sempre filla del seu temps”, afirma Cadenes. Convençuda que hi haurà molts títols sobre el coronavirus en els pròxims mesos, prega enriolada als editors que no castiguin els lectors amb una allau de dietaris sobre la pandèmia. La connexió entre realitat i ficció és inevitable. I el confinament, a Núria Cadenes, li evoca Frankenstein, l’obra mestra que va sorgir de l’any sense estiu. “Potser tindrem grans obres que seran fruit d’aquest cataclisme, o potser simplement serà un xim-xim que ens anirà afectant a tots”.

Dia rere dia, més de quaranta ja de seguits, el confinament ho ha anat cobrint tot amb una pàtina de tristesa. Una sensació estranya que a voltes incapacita les persones per a qualsevol activitat i a voltes les motiva. Núria Cadenes procura encabir en la rutina de reclusió moments perquè aquesta pena, que “és com una llosa a vegades”, tingui espai i en deixi de lliure per a la creativitat. Si a Cadenes els llibres l’atrapen i poden fer-li oblidar l’hora de dinar, el fet d’escriure l’arrossega a una espiral “obsessiva” i d’entusiasme contingut que amenaça de fer saltar pels aires la pau familiar. Cadenes s’instal·la cada tarda al seu estudi per escriure sense presses. I ho fa en silenci, un acompanyant perfecte per a l’escriptura. “A vegades fa basarda, aquest silenci, com si fóssim en un conte de Pedrolo, però si el descobreixes és un lloc fantàstic”.

Parlar de Sant Jordi tenyeix la conversa d’un bri de melangia. “És que és el dia més bonic del món, un dia que ens fa alegria de ser humans”. La pandèmia obliga, també, a acumular dols. El de Sant Jordi n’és un. “Igual que hi va haver l’any sense estiu, ara tenim la primavera sense Sant Jordi”. Quins temps tan complicats.