BarcelonaEl llegat d’Enric Miralles (1955-2000) és ple de gestos poderosos i al mateix temps lírics: els difunts del cementiri d’Igualada es troben sempre sota terra, les pèrgoles de la Vila Olímpica evoquen una processó de gegants i capgrossos i l’antiga sala del Círculo de Lectores de Madrid té elements inspirats en un petit dibuix de Federico García Lorca. Més endavant va incorporar la imatge de les barques de les terres altes al disseny del Parlament d’Escòcia i va plantejar la coberta del Mercat de Santa Caterina com una sinuosa estesa de les fruites i verdures més variades. Miralles és considerat un arquitecte genial i un dels puntals de la seva trajectòria es troba en el fet que sempre va treballar en companyia. El primer estudi, Miralles el va fundar amb Carme Pinós, després en va tenir un tot sol i més endavant un altre amb Benedetta Tagliabue. I en tots aquests moments va treballar amb ell un grup d’arquitectes més joves que van quedar captivats per la seva potència creativa i la seva bonhomia, tant dins les aules com al seu estudi i a les obres. Com que dijous vinent és el 25è aniversari de la seva mort, hem parlat amb alguns d’ells, que ho recorden tot plegat com si haguessin format part d’una família molt especial. “Era capaç de construir metàfores que van molt més enllà i tenen a veure amb la història, la literatura i el cinema”, afirma Josep Bohigas, que va tenir Miralles de professor i va treballar al seu estudi. “L’Enric era molt català i estava molt interessat a fixar aquestes arrels i al mateix temps se n’escapava”, explica.

Aquest conjunt d’arquitectes va treballar incansablement nit i dia i caps de setmana, i dues constants de les seves experiències són que van sentir que tenien una relació especial amb ell i que es van divertir molt. “Estava cridat a ser el Le Corbusier del segle XXI”, afirma Josep Salló. “Em va saber encendre una flama de compromís amb l’arquitectura que no he trobat enlloc més”, diu Rodrigo Prats. Per a l’arquitecta basca Rocío Peña, la mirada de Miralles era excepcional. “Podia capgirar un dibuix per provocar canvis i aconseguir avenços”. “T’ensenyava a mirar d’una manera diferent, sempre ens transmetia la fe per poder fer un projecte”, explica Peña.

Una mirada especial, construir una illa

Els col·laboradors, Miralles solia trobar-los entre els seus estudiants. El recorden entrant a classe sempre carregat amb una bossa plena de llibres per acompanyar les seves explicacions. A més, al seu estudi aquests arquitectes hi trobaven llibres que no eren a la biblioteca de l’escola i que Miralles comprava durant els seus viatges, entre els quals destacava l’exclusiva edició de les obres de Le Corbusier dels Arxius d’Arquitectura Garland. Rocío Peña va conèixer Miralles en un moment molt inicial, quan treballava a l’estudi d’Helio Piñón i Albert Viaplana i impartia classes al curs de Federico Correa a l’Etsab. “Érem només tretze persones a classe, una barbaritat, com tenir una classe particular”, diu l’arquitecta, que va tenir Miralles a l’assignatura de projectes de primer curs. D’aquelles classes, en recorda exercicis com que els feia anar a explicar els seus dibuixos als estudiants de cinquè i viceversa, perquè s’adonessin que la diferència entre ells no era tan gran. “Tenia una personalitat irresistible, era molt carismàtic i quan li ensenyaves el teu projecte, amb tota la teva inseguretat i la teva timidesa, ell l’explicava d’una altra manera i et semblava que el teu projecte, i els dels altres companys, eren absolutament meravellosos”, diu Peña. “Els cursos posteriors, sense aquella mirada ens sentíem orfes”. D’una altra banda, recorda com Miralles estava interessat en l’arquitectura més enllà dels estils: “Podia mirar l’arquitectura clàssica de la mateixa manera que mirava la moderna, per a ell eren el mateix”.

Josep Miàs va treballar al costat de Miralles durant una dècada, fins a la seva mort. “He tingut la sort de tenir un mestre, des de tots els punts de vista”, afirma. Respecte als altres col·laboradors, Miàs se'n distingeix perquè va ser al costat de Miralles també com a assistent quan feia de professor, tant a Barcelona com a diferents universitats europees i a Harvard. El seu mètode pedagògic tenia una singularitat: “No impartíem classes per explicar el que sabíem fer, sinó que explicàvem allò que encara no sabíem fer. El més interessant era que les seves classes eren un àmbit de recerca i de reflexió molt singular respecte al que era el despatx”, diu Miàs. Això feia que es produïssin situacions al límit: “L’Enric va voler donar l’última classe de l’últim màster que va fer a la UPC: va entrar a la sala on érem tots els professors junts i em va demanar que tanqués la porta i ens va dir: «Construirem una illa, però no ho digueu a ningú, perquè pensaran que estem bojos»". Un altre dels col·laboradors, Josep Ustrell, va quedar tan fascinat pels seus dibuixos que va canviar-se els horaris a l’escola per poder tenir Miralles de professor l’últim any de carrera. Mentre que els altres professors li havien semblat massa acadèmics, va quedar captivat per la “llibertat” que li va donar. “Més de la meitat del curs eren estrangers, el coneixien més a fora que aquí”, diu Ustrell. “L’Enric era un professor magnífic”, diu Josep Bohigas, que també va treballar al seu estudi. “L’Enric era capaç de vincular-ho tot al voltant del projecte arquitectònic -explica Bohigas- i el convertia en una màquina de fer cultura. El fet de fer un projecte anava més enllà de resoldre un problema funcional, ho amplificava a l’àmbit cultural”.

En el cas de Pep Salló, establert a Girona, va estudiar amb Miralles, que li va portar el projecte de final de carrera com a tutor. Per fer les correccions, Miralles li trucava perquè es trobessin a les nits i treballaven fins a la matinada. "Em van posar un deu, i l'Enric no em va perdonar mai que no aprofités una beca per anar a dos anys a Harvard", explica. Salló tenia ganes de començar a treballar i va començar a la fusteria familiar i a col·laborar amb Miralles, en projectes entre els quals destaquen el Círculo de Lectores de Madrid, del qual van ser els constructors, i la complexa taula InesTable, el nom de la qual és un homenatge a la seva segona filla, que acabava de néixer. "L'Enric era extraordinàriament brillant, i havies d'estar al seu costat absorbint tot el que podies. No feia el típic dibuix que passava a un ebenista, sinó que el procés de creació era conjunt, molt creatiu i molt inspirador, i després s'anava modificant els prototips". "Jo vaig estudiar arquitectura molt convençut del que feia, però conèixer-lo va significar un canvi radical".

Parlar dibuixant

Enric Miralles és recordat com un dibuixant extraordinari, cosa especialment important perquè aquests arquitectes van començar a treballar amb ell abans que l’ofici comencés a digitalitzar-se. “Qui vulgui entendre l’arquitectura d’Enric Miralles pot anar a veure'n les obres, però la seva arquitectura està en els dibuixos”, adverteix Miàs. “T’explicava els projectes dibuixant -afegeix- i anaves entenent què li passava pel cap amb la superposició dels dibuixos que anava fent: de quina manera l’edifici interactuava amb la ciutat, amb el programa que li havien proposat... Tot era a través del dibuix”. A l’arquitecta Pia Wortham, que va estudiar amb Miralles a Colúmbia i el va seguir fins a Barcelona, la va sorprendre el fet que comencés a dibuixar per l’últim full del bloc de paper vegetal, així que el primer incloïa tots els canvis que havia fet. “Acabava amb una topografia de dibuixos, amb capes i capes de dibuixos. El seu dibuix era més treballat del que jo havia vist mai i l’Enric tenia una capacitat impressionant de pensar en tres dimensions”, recorda. “Als Estats Units hi havia aquesta tradició que feies un dibuix en un tovalló de paper i d’allà sortia l’edifici i, en canvi, els dibuixos de l’Enric eren molt treballats”. Malgrat tot, el seu pare, que estava vinculat al Museu de Belles Arts de Houston, desconfiava de l’arquitectura de Miralles i va preguntar a Rafael Moneo, que hi havia fet un edifici, què li semblava que la seva filla hi treballés. Tot i que Moneo havia aixecat polseguera quan s’havia negat a avaluar la tesi de Miralles en una primera correcció, li va respondre que era un arquitecte de primer nivell.

Aquests deixebles guarden uns records molt especials sobretot de l’estudi que Enric Miralles va tenir en un antic taller de catifes en un palauet del carrer Avinyó durant els primers anys 90. “Allò va ser fundacional: vam muntar un estudi [Gòtic Sud], vivíem tots en un edifici, anàvem d’excursió, anàvem al teatre...”, explica Pla, que pràcticament va desaparèixer de l’Etsab durant uns anys per dedicar-se absolutament a la feina al costat de Miralles. “Aquella feina tenia una dimensió molt completa, perquè no només feies arquitectura sinó que aprenies a mirar-la, a parlar-ne i a estimar-la”. Fins i tot el seu pare va arribar a obrir una copisteria a la qual va posar el nom simbòlic de La Fundació. Els ha quedat gravat que van treballar de gust de sol a sol i caps de setmana. I els berenars, i els partits de bàsquet a la terrassa i que Miralles, que havia estat jugador professional, volia guanyar sempre. “Com a l’escola, a l’estudi tenia llibres oberts i el fragment d’una maqueta que formaven part de la conversa, i l’Enric tenia molta consciència d’això”, diu Pla. “Avui ningú ho faria”, afegeix Joan Callís. “Un dia, al cap de quatre mesos, venia l’Enric i et donava un taló i recordaves que allò era una feina”, rebla Pla.

Malgrat tot, Miralles no deixava de treballar més enllà dels projectes que tenia més encaminats. Quan marxava de la seva taula, sovint els seus col·laboradors anaven a tafanejar què feia. Entre aquells esbossos, Pla recorda els d’un aulari per a la Universitat de València que no va tirar endavant. “Era un moment molt emocionant, no és que aparegués una cosa nova sinó que apareixia una tipologia, l’Enric encarava les coses explicant-nos a nosaltres i al món que una universitat podia ser una coberta, tots ens semblava un regal!”, explica. "L'Enric tenia una capacitat de treball brutal", recorda Rodrigo Prats, l'únic de tots aquests col·laboradors que no va estudiar amb Miralles. "No tenia l'estatus de cap –afegeix–, sinó un estatus emocionalment superior, el de professor reverenciat, per la facilitat amb què explicava el que volia fer i per com ho feia. I com que sabia el compromís que tenies, et deixava". Prats va començar a treballar amb Miralles quan compartia estudi amb Carme Pinós, i va treballar sobretot en els edificis olímpics de tir amb arc i l'escola llar de Morella". De tot aquell moment li va quedar gravada la "llibertat", revolucionària en aquell moment, amb què plantejaven els edificis, allunyada de la més acadèmica. "No plantejaves una façana perquè ho haguessis de fer, sinó que la façana era fruit del volum, la planta, la secció, el programa i les necessitats del client", explica.

Una singularitat d’aquell despatx és que Miralles volia que només en formessin part arquitectes, així que els tocava agafar el telèfon, en un moment en què la seva arquitectura rebia una atenció creixent. També aleshores, Miralles va començar a viatjar molt i quan era als Estats Units enviava uns faxos llarguíssims a l’equip amb instruccions per a cadascun dels membres. “Estaves sempre produint un original i estàvem obligats a fer-ho tan bé com sabéssim. Vivíem molt concentrats, els dibuixos eren sempre molt grans, estaves moltes hores, molts dies damunt el mateix dibuix, i dibuixàvem d’una manera que damunt la planta abaties el pla que més et semblava. Construïes el dibuix i, si no hi estaves molt a dins, et podies perdre”, diu Pla.

En l'arquitectura Miralles va ser clau l'estructurista Agustí Obiol (1953-2023). Robert Brufau, que era el seu soci en aquell moment i que va acollir Miralles a la cuina del seu estudi durant alguns mesos, recorda que Miralles anava a buscar Obiol els dies que estava més tens: "L'Enric era molt bon arquitecte, però pel que fa a les estructures tenien criteri, però no en sabia. Llavors, quan se li acudia alguna idea per a un projecte nou, hi donava unes formes prèvies i es posava en contacte amb l'Agustí". Les reunions de Miralles i Obiol solien durar una tarda i en sortia satisfet perquè ja tenia el projecte. "L'Agustí era un intuïtiu molt considerable, entenent que la intuïció és l'acumulació de molt coneixement previ. Tenia una base prou gran i prou àmplia perquè a cada moment en què sortia un problema tingués l'opció més adequada. Era un catedràtic d'estructures i, per tant, coneixia bé tots els passos que s'havien fet durant cinc o sis segles, i potser et donava una solució del segle XVIII". A Miralles aquesta manera de treballar li agradava molt. "L'Enric era un pou de sorpreses, sempre feia un pas més enllà del que et pensaves. Quan et pensaves que havia arribat a un punt que estava bé, anava més enllà. I per això l'Agustí li anava molt bé, perquè li donava continuïtat i fins i tot li permetia arribar més lluny".

Tota una trajectòria al costat de Miralles

Joan Callís ocupa un lloc excepcional entre els seus col·legues: va començar a treballar amb Miralles a l’estudi que tenia amb Carme Pinós gràcies al maquetista Miquel Lluch i el va seguir fins a la mort. A l’estudi del carrer Avinyó va conèixer Pia Wortham i van crear una família. També, a diferència dels altres, Callís va tenir Miralles de professor més tard, a l’últim curs de la carrera. “Em va cridar el Miquel Lluch perquè anés a ajudar-lo a fer unes maquetes. No sabia qui era Miralles i aleshores no hi havia internet per buscar-ho”, afirma Callís: “Va ser una mica estrany estar treballant amb ell i que fos el teu professor de l’últim curs de projectes. Arribava i et deia que aquell dia no anessis a classe per acabar un plànol [riu]. Però va estar bé perquè l’Enric no s’explicava gaire i després anaves a classe i podies fer connexions”. Una de les fites de Callís a l’estudi EMBT va ser la finalització del Parlament d’Escòcia després de la mort de Miralles: va anar i venir d’Edimburg molt sovint durant set anys. “El Parlament el va dibuixar tot l’Enric, era tot allà. Per més feina que hi hagués, l’Enric era qui dissenyava. Si eres més veterà, podies interpretar algunes coses”, explica. Per a Ricardo Flores, Miralles tenia "un poder de síntesi brutal". "Si et miraves els croquis amb molta cura, t'adonaves que tot era allà," subratlla. Flores va marxar de la seva Buenos Aires natal per treballar al costat de Miralles i va col·laborar-hi a l'estudi del carrer Avinyó i més endavant a l'estudi EMBT com a responsable de l'exigent àrea dels concursos. Va coincidir durant un any al carrer Avinyó amb la seva sòcia i companya, Eva Prats. "Amb l'Enric vam poder desenvolupar una feina que no consistia a buscar una solució A o B, sinó que anaves acumulant desitjos i coses que penses que pots oferir. La seva manera de dibuixar era per aproximacions, acceptant coses que encara no hi són del tot, però les pots anar afegint i millorar així el projecte. És molt bonic perquè a poc a poc vas construint un pensament que acaba sent un projecte", afirma Eva Prats.

Un altre tret del caràcter de Miralles que Callís va viure de prop era que li costava molt donar els projectes per acabats i els canvis que feia durant les obres. També a Escòcia va donar moltes voltes a la forma de l’hemicicle per arrelar-lo a la idiosincràsia dels escocesos. “L’Enric intentava trobar amb la geometria de quina manera funcionarien els debats”, recorda.

La importància de les maquetes

Les maquetes són un element capital en la creació d’un edifici per començar a comprovar que els dibuixos corresponen a una realitat geomètrica. El valencià Miquel Lluch va arribar a l’estudi de Miralles i Carme Pinós per fer les maquetes del centre de gimnàstica rítmica d’Alacant i més endavant ha continuat vinculat als estudis de la mateixa Pinós i de Benedetta Tagliabue. “L’imaginari de l’Enric era amplíssim, no només era una persona molt llegida, sinó que, a més, de qualsevol cosa feia un motiu arquitectònic, era extraordinari”, recorda Lluch, que solia treballar dues o tres setmanes en un projecte i, al mateix temps, formava els col·laboradors de l’estudi que es feien càrrec de les maquetes. “El que era bonic de tot això és que la maqueta no era només un resultat final, sinó que formava part del procés i s’hi anaven fent canvis, encara que no fossin gaires. M’agradava molt fer-les com un desplegable de cartó”, explica. Un dels seus treballs posteriors va ser la maqueta, feta amb fusta massissa, de la proposta de concurs de la torre de control de l’aeroport d’Alacant. “Vaig trigar un dia i mig a fer-la i, quan va estar feta, la va agafar com si fos un nadó i va fer el gest de posar-la dins l’ordinador, perquè fer els plànols era molt més complicat. Quan treballo em sento com un músic a qui donen unes partitures, però en les quals pots fer la teva aportació. I, en aquest sentit, treballar amb l’Enric era un gust perquè em deixava fer”.

Deixebles amb moltes responsabilitats

Abans de conèixer-lo i treballar amb ell, Ustrell pensava que les idees de Miralles es poden dibuixar, però no executar. “Vaig veure claríssim que ell ho dibuixava i ho executava, amb la qual cosa em va donar una empenta per ser atrevit, posar els meus pensaments al dibuix i poder-los executar”, recorda. I després d’estudiar amb ell, el va seguir a l’estudi, on Miralles li va donar una responsabilitat important: la direcció de les obres del Palau d’Esports d’Osca. “Sempre he estat agraït del suport i la confiança que em donava, perquè anaves a una obra d'aquestes dimensions amb poca experiència”, recorda. I, després de la mort, va dirigir les de la Biblioteca de Palafolls i de la Torre del Gas. “Tenia una manera molt singular de treballar. El més important era el lloc: moltes de les seves obres s'entenen només viatjant de Barcelona al lloc on es troben, en com hi arribes i què veus al voltant, tot això era la seva gran inspiració”.

Francesc Pla, Josep Salló i Inaki Baquero van estar implicats en l’obra de l’antiga seu del Círculo de Lectores a Madrid, ara anomenat Espacio Bertelsmann. “Una de les coses que vaig aprendre en aquell estudi perquè la posàvem en pràctica cada dia era la manera d'acostar-te a l'arquitectura des de totes les escales", afirma Iñaki Baquero: "Quan penses una façana, per exemple, has de fer un salt a un detall, perquè tot allò que penses es pugui complir, fer un salt constant entre escales, des de l'urbanisme al disseny industrial, sense que sigui un traspàs lineal, sinó que constantment has d'estar saltant i recuperant d'una banda a l'altra".

El dilema de quedar-se o marxar

Malgrat tot, la gran majoria de col·laboradors van deixar de treballar al costat de Miralles per emprendre el seu propi camí: Francesc Pla va tornar a l’Etsab per acabar els estudis, mentre que uns altres van fundar els seus propis estudis, com Josep Ustrell i Josep Salló. Eva Prats va començar el seu propi camí quan va guanyar en una de les edicions del concurs Europan juntament amb una col·laboradora de l'estudi Miralles Pinós, Se Duch. “Era molt difícil deixar el despatx perquè et donava moltíssim”, diu Prats. "Miralles era un personatge com Alvaro Siza -conclou Flores-: et podries quedar sempre al seu costat. Si no surts a temps d'aquests estudis, t'hi pots quedar atrapat". "La vida no és tan llarga pel que fa a provar la teva pròpia arquitectura i necessites uns anys per entendre què vols fer i com. Si no surts amb ganes de provar això sol, si no tens joventut per provar, ja no pots arrencar".