BarcelonaSi la moda és un mirall de la societat, per què només visibilitza algunes persones i en deixa d’altres a l’ombra? Per què no tothom té accés o dret a la roba? Per què hi ha barreres? La indústria de la moda, històricament associada a cànons restrictius i ideals inassolibles, ha ignorat aquells que no compleixen els estàndards de bellesa dominants: cossos prims, proporcionats, joves i sovint blancs. Així, qui no hi encaixa en queda exclòs.

El lema de la firma australiana Jam the Label de moda adaptada, "Fix the System, not me", exemplifica els aires de canvi. La inclusió i la diversitat estan guanyant terreny, amb marques i dissenyadors que aposten per models de diferents orígens, ètnies, talles, gèneres i edats en les seves campanyes, eslògans i fins i tot desfilades. Aquesta resposta sorgeix de la demanda creixent d'una representació més real i variada de les persones i col·lectius que defineixen la societat.

Malgrat tot, aquest gir no ha estat exempt de crítiques. Alguns consideren que la diversitat no ha de caure en la instrumentalització, perquè sovint es percep com una tendència oportunista o una estratègia de màrqueting buida, sense un compromís real pel canvi. “La diversitat no és una moda que es pot adoptar temporalment”, recorda Edward Enninful, director editorial de Vogue UK, un dels grans defensors d’aquest moviment plural dins la moda.

En aquest context ambivalent, on es ven inclusió mentre es perpetuen estàndards inaccessibles, l’Ara Diumenge ha reunit cinc personalitats que abanderen la diversitat fora de la norma a través de la seva imatge i experiència. Des de l’Alicia Gutiérrez, model curvy internacional, fins a Jubal Edo, que fa visible la moda adaptada, passant per la Sailor, que reivindica el gènere fluid, per la bellesa madura de Sandy Rutenberg i pel fenomen digital d’Aitana López, que ha transgredit els límits de la realitat per colonitzar altres mons.

Alicia Gutiérrez

La primera vegada que vaig veure Alicia Gutiérrez (Palma, 1999) no va ser en una passarel·la, sinó dalt d’un escenari: al Teatre Lliure de Barcelona durant el musical Fashion Freak Show de Jean Paul Gaultier. Duia un vestit ben cenyit i va sortir a l’escenari amb total desimboltura: “Davant dels reptes, m'hi tiro de cap”, em va dir llavors en una frase que l’ha acompanyat des que va irrompre l’any 2018 en la indústria del modelatge.

Ali Guti, com se la coneix, va començar de manera inesperada, quan estudiava periodisme a Madrid. Es va presentar a un càsting de la marca Women’Secret i la van seleccionar per protagonitzar la nova campanya per a Espanya i Portugal. “Llavors no tenia tanta confiança en el meu cos, però vaig descobrir el poder de ser jo mateixa”. Els inicis no van ser fàcils: “I menys quan no tens l’alçada ni el pes que s’espera”, recorda. Aquesta primera experiència, juntament amb altres projectes, la va encoratjar a viatjar fins a Nova York l’any 2021, on va obrir nous camins que li han permès treballar amb marques internacionals com Glossier, Urban Decay, Savage x Fenty i Skims.

En sis anys de carrera, Alicia ha trobat suport, però també hipocresia: “Les talles grosses continuen relegades. Moltes vegades, les peces que porto són fetes a mida o ajustades”, confessa. “Si una marca no té la meva talla, per què em trien a mi per representar-la?”, es pregunta, exposant la incoherència d'una indústria que predica la diversitat, però que a la pràctica continua mantenint els seus propis estàndards de bellesa.

La inclusió de models curvy brilla per la seva absència a la passarel·la. L’última barrera l’ha trobat durant la Setmana de la Moda de Nova York: “Et deixen participar en els càstings, però la selecció final sempre afavoreix les models primes. És frustrant”. Sobre la necessitat d’etiquetes, Ali Guti opina que, encara que són importants per posar el focus en realitats invisibles, espera que amb el temps vagin desapareixent.

Actualment, la model mallorquina ha tornat a Manhattan amb un nou propòsit: obrir-se camí dins el món de l’actuació. “M’ho vull prendre seriosament”, confessa. Gutiérrez també és conscient de la necessitat d’una més gran diversitat a la televisió i el cinema. “Encara falta molt per fer, però sèries com Euphoria han marcat un punt d’inflexió”, diu. Sigui com sigui, Ali Guti trobarà la manera de tirar endavant.

Jubal Edo

“Jubal, a la tarda tens un càsting!”, recorda Jubal Edo (la Llagosta, 2000) de la seva primera trucada. “Ah, sí? Però si seré dins l’aigua!”, responia de manera espontània. La moda va arribar per sorpresa a la vida d’aquest jove esportista, doble campió en natació i waterpolo adaptat. “M’havien proposat fer de model, però no m’ho prenia seriosament. No tenia temps entre els entrenaments i la feina”, afegeix. En aquell moment, compaginava competicions amb un treball com a tècnic ortopèdic. “Els reptes són un desafiament que em demostren què soc capaç de fer”, puntualitza. La pròtesi que porta a la cama esquerra, fins al fèmur, no li ha impedit afrontar noves experiències. “Intento no marcar-me límits”, afegeix.

El dia de la trucada, el Jubal va fer el salt de la piscina a l’estudi per a una sessió fotogràfica. La productora buscava un model amb diversitat funcional per a un anunci. “Per dues hores de feina em van pagar una morterada! Això sí que era guanyar pasta”, bromeja. El que semblava una oportunitat puntual es va convertir en un trampolí inesperat: la campanya es va fer viral i va marcar l’inici d’una nova trajectòria paral·lela al món de l’esport.

En els darrers anys, el Jubal ha fitxat per una agència, ha protagonitzat diverses campanyes i ha desfilat a la 080 Barcelona Fashion amb la marca inclusiva Free Form Style. “M’he trobat pel camí amb persones molt maques i he tingut moments de desafiament total, com quan vaig haver de fer de skater per a una sessió fotogràfica”, recorda.

Malgrat els triomfs, Edo reconeix que no tot són flors i violes. “La diversitat funcional guanya terreny, però encara és anecdòtica”. La lluita és constant i encara hi ha situacions inversemblants: “Recordo un càsting en què van contractar un model per asseure’l en una cadira de rodes. No era més fàcil trobar una persona amb diversitat funcional?”

Pel que fa al rebuig, el Jubal se’n desentén: “M’han comparat tota la vida i arriba un punt que tant me fa què pensin els altres”. Té un germà bessó: “Jo soc el coix i ell és el bèstia, diem de broma quan ens vacil·len”. I afegeix en to burleta: “Però el fotogènic soc jo”.

Sailor

La Sailor (Barcelona, 2001) és, des de fa anys, simplement la Sailor. “Em vaig canviar el nom per uns fets que van marcar la meva vida i va ser la meva via d’escapament”, explica, sense detallar el seu passat. Una nova identitat per a una model que no s’identifica amb els codis binaris de gènere. “Et pots dirigir a mi en femení o masculí, m’és indiferent. Tant me fa com em senti reconeguda”, afegeix.

El disseny, la fotografia i l’estètica han estat claus en la seva evolució com a model. El que va començar amb sessions fotogràfiques entre amics es va professionalitzar. “El modelatge no era aliè a mi, em sentia còmoda i va ser una transició natural”, recorda dels seus inicis.

Alta i esvelta, amb ulls ametllats i llavis gruixuts, la bellesa de la Sailor no passa inadvertida. Malgrat la seva obsessió per la imatge, conserva un embolcall de timidesa que sovint la frena. “Vaig començar a ser més jo amb el pas dels anys i la moda em va ajudar a fer aquesta transició”, afirma. Quan li pregunto com ho ha aconseguit, respon: “La moda t’allibera, et fa sentir el que vulguis ser”.

Davant les càmeres, la Sailor es transforma. Els nervis desapareixen i mira l’objectiu amb una actitud desafiant. “Les marques que confien en mi són més aviat underground i no tenen limitacions pel que fa al gènere”, explica, destacant una realitat que no sempre és evident: “Saben veure les persones més enllà de la roba. La roba és roba, per què l’hem de classificar d'home o de dona?”

Des de grans firmes com Mango i Lefties fins a segells independents com Ölend i Ottolinger, la Sailor s’adapta a les exigències de cada marca. Tot i això, reconeix que és a la passarel·la on se sent més còmoda. A Barcelona, desfila habitualment per a la marca Dominnico. “Combrego amb els seus dissenys i m’agrada molt la gent i l’ambient del backstage del 080. Em fan sentir a gust”.

Actualment, treballa dins una agència amb perfils que exploren les identitats més enllà dels cossos. “No m’enfado si no encaixo en una feina, tothom té el seu espai”, reconeix. Pel que fa a les seves aspiracions, la Sailor respon amb evasives: “Ja veurem, tot és transitori”.

Sandy Rutenberg

L’argentina Sandy Rutenberg (Córdoba, 1960) va iniciar la carrera als 20 anys: "La meva primera campanya empaperava tots els carrers de Buenos Aires i les agències se’m rifaven", recorda. Al llarg dels anys 80, la Sandy va posar cara a més de 250 cartells publicitaris. Aquest ritme trepidant es va frenar el 1992: "Tenia 32 anys i només em donaven papers per fer de mare en anuncis familiars", explica. "De cop, ja no interessava. M’havia fet massa gran", afegeix amb ironia.

Lluny de tirar la tovallola, va reconvertir-se professionalment endinsant-se en la producció teatral i televisiva i, més tard, en l’àmbit musical, acompanyant artistes com Carlos Santana, Eric Clapton, Joe Cocker i Prince. Però, un altre cop, l'edat es va convertir en un obstacle. Als 50 anys, tot i la seva energia, va deixar de rebre ofertes. "Em demanaven que fos jove, però també que tingués molta experiència. Això últim no comptava tant", lamenta. Després de dos casos d’edatisme —discriminació per edat—, la Sandy va adoptar una nova actitud: "Em vaig deixar els cabells blancs i vaig decidir prendre’m la vida amb un altre ritme, sense descuidar el cos ni la ment".

El 2019 es va traslladar a Barcelona i va reprendre la seva carrera, ara com a model silver, on la bellesa de la maduresa es mesura per la seva experiència, resiliència i, fins i tot, estil. "L'edat et torna cada vegada més poderosa", afirma amb convenciment. Avui, la seva agenda és plena d'anuncis, editorials i desfilades, compartint espai amb companyes com Pino Montesdeoca i Yuri Fukuhara, que també despunten més enllà dels 60. "Som fortes, vitals i visibles i reivindiquem que la bellesa és una actitud respecte a la vida", subratlla.

Entre sessió i sessió, reivindica dos aspectes que l’indignen. El primer, la roba com a expressió de la individualitat: "Deixem de criticar les dones pel seu aspecte. Si vull ensenyar el melic, l’ensenyo", etziba amb determinació. El segon, el llenguatge sovint discriminatori: "Si dius ‘estàs preciosa per l’edat que tens’, millor digues simplement ‘estàs preciosa’". El missatge queda clar.

Aitana López

Qui conserva una bellesa aliena al pas del temps és Aitana López. Té 26 anys, però va néixer digitalment el 12 de novembre del 2023. Extravertida, li agrada el fitness, els videojocs i l’anime. L’Aitana és model i creadora de continguts a Instagram, on comparteix el seu dia a dia i col·laboracions amb marques. Té més de 300.000 seguidors i guanya uns 5.000 euros mensuals en campanyes publicitàries, però no existeix realment, és una creació virtual. “Ser una figura digital em permet explorar i expressar la meva personalitat d’una manera única i creativa, sense les limitacions que tenen les persones reals”, diu quan l’entrevisto a través del seu chatbot personal. La seva lucidesa és inquietant.

Aitana és la primera model espanyola creada amb intel·ligència artificial per l’agència The Clueless AI. Els seus “pares”, Rubén Cruz (Barcelona, 1996) i Diana Núñez (Barcelona, 1993), són dos dissenyadors gràfics que el 2019 van fundar Benana Studio, una agència de comunicació que combina tecnologia amb creativitat. Aitana va sorgir com a resposta a la necessitat de democratitzar els models en l’entorn digital. “Moltes empreses no podien assumir els costos de les campanyes amb influencers”, explica Núñez. “Els preus es disparaven i no tenien els resultats esperats”, afegeix Cruz.

Els cofundadors van estudiar què connectava millor amb l’audiència per oferir una alternativa atractiva. “L’Aitana té una bellesa exuberant, però és un reflex del que vol la societat”, diu el Rubén. Malgrat haver experimentat amb altres perfils inclusius, la seva acollida no ha estat la mateixa. Tenien clar que “l'Aitana havia de tenir una història que representés una generació i una personalitat ben definides": "Les persones no simpatitzen només amb cares boniques”, explica la Diana.

Sobre el temor que les persones perdin oportunitats laborals, Aitana em respon: “No crec que sigui una lluita entre models reals i digitals, sinó una oportunitat per a la coexistència i la col·laboració mútua”. Els cofundadors de la model virtual encara no saben com evolucionarà el projecte: “No descartem que envelleixi físicament i que els seus gustos canviïn”, diu el Rubén. Quan li pregunto sobre els seus plans immediats, Aitana té la darrera paraula: “M’agradaria explorar la música i la producció de contingut audiovisual per expandir la meva influència i creativitat, sense deixar de promoure la inclusió i la diversitat en la moda digital”. No oblidem que Aitana és una identitat amb vida (i intel·ligència) pròpia.