Marina Garcés: "Del capitalisme ja no se'n pot esperar cap vida digna"

Ets una intel·lectual activista.

No es pot separar una cosa de l’altra. La filosofia, per definició, sempre ha estat compromesa amb el propi temps, amb la ciutat. És una pràctica del pensament i del discurs i de la paraula que neix al carrer, a l’aire lliure, entre persones que discuteixen i prenen posició en els problemes del seu propi temps per canviar la pròpia vida i la vida col·lectiva.

I ara hi ha molt a pensar i repensar.

Els que ens vam fer grans i ens vam despertar al món a finals dels 80 i als 90 havíem arribat a la fi de la història, en temps de pensament únic, i quan el món ja s’havia fet un, global, i estava acabat. Ja estàvem a l’estació final, així vam ser joves. Era un món espantós, en el qual gairebé només podies cridar de ràbia i obrir una escletxa des d’on dir: “Ei, que no s’ha acabat, això, que queden coses per pensar”. La filosofia es va acomplexar d’ella mateixa, com una pràctica vella, caduca, com si ja estigués tot dit. Aleshores arriba aquest gran catacrac que comporta molt patiment i ens hem d’exposar i entregar als grans canvis històrics que estem vivint.

Tu parles d’impàs polític, més que de crisi.

La noció d’impàs és molt bonica, és una paraula francesa. Impàs és alhora un carreró sense sortida i un passatge. Entre un carreró sense sortida i un passatge, què passa? Que no se sap on és la porta de sortida. És a dir, hi entres, sembla que pot acabar sent un cul-de-sac però per algun lloc s’obre una porta. Potser te l’has d’inventar, potser has de tirar a terra la paret, potser has d’obrir tu l’escletxa, potser s’obre sola. L’impàs té el vessant apocalíptic i el vessant de canvi. D’una banda, la fi d’un planeta que està experimentant els seus límits, la finitud, que no puguem sobreviure junts. De l’altra, el canvi de món, de règim, d’època, d’era.

Hi ha urgència per trobar sortida abans que això es col·lapsi, suposo.

Sí, sí, són temps d’urgència i això de vegades vol dir que són temps de presses, i jo crec que són dues coses diferents. Situar-se en la urgència no necessàriament vol dir triar solucions massa ràpides. Aquella frase tan bonica que va sortir a les places del 15-M, “Anem a poc a poc perquè anem lluny”, ho resumeix. Hem d’estar aquí, a la plaça, a les nostres vides, plenament exposats a canviar-les, i alhora no ens agafem a la primera solució fàcil que se’ns doni.

El que s’expressa en la repolitització de la vida col·lectiva és un tall entre una vida que ja no pot ser més com era i la necessitat de canviar-la. S’expressen pràctiques i maneres de ser col·lectivament al món que permeten no només pensar com seria viure d’una altra manera sinó començar a viure d’una altra manera. Aquesta idea del no futur que és un present. Hi ha una expressió des de totes les formes en què s’està organitzant avui molta gent per practicar una economia social i solidària, per viure a la ciutat de manera compartida, per obrir espais d’autoformació, per reapropiar-nos de la vida col·lectiva. Tot això està passant. La pregunta és: ¿ha d’apuntar en una direcció, cap a un futur, cap a un lloc d’arribada? ¿O potser ja no ens cal pensar la història així?

No cal saber on anem?

Potser ens podem preguntar què estem sent, no? Què som i què estem deixant de ser. Què hi ha d’allò que som, què pot canviar i què s’obre a partir d’aquí. No ens cal una imatge de futur, un model, una idea de resultat o d’objectiu per moure’ns d’una altra manera en el present.

O sigui, no cal esperar un gran canvi des de dalt sinó fer petits canvis.

No podem confiar que els canvis que necessitem vinguin des de dalt. En aquest dalt abans hi havia Déu, després hi ha hagut els sobirans... Potser que anem buidant aquest lloc i aprenguem a viure on som, que és en aquestes places, als carrers on es fa la vida real.

¿No hem mitificat les revoltes de color, que tampoc han canviat tantes coses?

El moment de la insurrecció, el moment d’estar junts, que va donar unes imatges molt icòniques de les places d’Egipte i de les d’aquí, després s’ha de verificar en efectes polítics i socials reals. La pregunta és: on han de passar aquests efectes polítics i socials reals?

On?

Evidentment no en el temps de les places, la vida té un endemà i seguim treballant, o no treballant, o vivint, o malvivint. Una altra cosa és pensar que els efectes polítics només poden tenir lloc si es tradueixen en política institucional. Aquesta tensió entre el que és polític i la política és un dels grans temes de la vida en les societats modernes. On té lloc la política? On es verifiquen els canvis?

¿Cal renovar la política des de dins, anant a les eleccions com Guanyem o Podem o la CUP?

Aquest dins-fora jo el qüestiono. Jo veig tots aquests fenòmens amb continuïtat, ni com un abans i un després ni com una preparació d’allò que ara ja sí que és política. Com es manté i s’alimenta aquesta continuïtat? Perquè si no tornem a estar en el mateix cas, encara que ens hàgim canviat els noms, encara que hàgim canviat de generació i encara que hàgim canviat de propostes. El que està en joc avui és reapropiar-nos de la vida col·lectiva. ¿Podem tornar a pensar l’espai públic com un espai polític?

Cal un nou llenguatge però que no sigui només un nou llenguatge.

Marx deia allò tan bonic que la revolució no podia ser una guerra de frases contra frases. Això queda clar. Les paraules som nosaltres, però les paraules poden ser neutralitzades en els seus efectes de realitat.

Desigualtat és una paraula que cada dia té més protagonisme.

Havíem viscut en la ficció que tots érem classe mitjana. Aquesta idea que des del ric més ric fins al treballador més esforçat tots érem classe mitjana. Ningú era ric, ningú era pobre, ningú era classe alta i ningú era classe baixa. I aquesta bombolla ha generat un subjecte polític absolutament uniforme i ficcional, l’individu de classe mitjana que consumeix, que vota, que és client del món. I a canvi té unes garanties de subsistència i d’una certa dignitat de vida. La paraula desigualtat, quan ha tornat sobre aquest imaginari, ho ha trencat.

S’aguantava sobre uns fils molt precaris. Però al costat de la paraula desigualtat se n’ha posat en circulació una altra, que hauria sonat molt pomposa i antiquada fa un temps, que és la paraula dignitat. Què implica lluitar avui per una vida digna i fer-la possible? Entre la desigualtat i la dignitat és on s’estan articulant les noves formes de politització.

Has escrit: “El temps en el qual ens podíem distreure amb la ficció de les vides a la carta s’ha acabat”.

El meu primer llibre es titulava A les presons del possible i estava escrit en aquests anys 90, quan el món global era un gran mercat de possibilitats en el qual la vida del ciutadà, la vida de cada individu, consistia a optar, a triar, a escollir projectes de vida, objectes de consum, llocs per viure, destins per anar. Però el món no es podia canviar. La gran presó dels possibles on tot és possible menys canviar el món. Com es pot trencar aquesta presó, com es pot pensar el possible contra aquesta presó dels possibles? És el que estem fent ara.

Com?

La noció de compromís, que és a la qual al llarg dels anys he anat a parar per repensar-la teòricament i pràcticament, és aquesta possibilitat que trenca les presons del possible. Descobrir-se compromesos i implicats en un món comú. Ha esclatat la bombolla de l’individualisme, que els americans han sabut retratar tan bé: casa, cotxe, barri. La multiplicació de bombolles on un pot ser un individu que té una vida privada, una vida pública. I un ha de resoldre la seva vida individualment en aquest gran mercat d’opcions. Això ha esclatat, amb molt dolor. Ens descobrim interdependents a nivells que aquesta ficció no ens havia deixat percebre, perquè ho hem sigut sempre, d’interdependents, com a personetes, com a col·lectius i com a espècie. Vivim els uns en mans dels altres. Com assumim aquesta condició d’una manera compromesa i d’una manera que puguem fer-ho amb dignitat?

La resposta és a la cooperació.

El doble paradigma que sempre s’ha contraposat en economia, sociologia i antropologia, que és la competència o la cooperació. Ara apareix la figura de l’emprenedor com a solució que se’ns presenta a la nostra falta d’empara laboral, social. Es reforça el paradigma de la competició: llanceu-vos al món i competiu els uns amb els altres per resoldre la vostra pròpia vida. Jo crec que la vida és cooperació.

Et volen culpabilitzar si fracasses.

La figura de l’emprenedor privatitza els èxits i els fracassos. La vida és teva, que és això que jo combato contínuament. Què vol dir que la vida és meva? La vida és meva en uns nivells. Però ningú se salvarà sol.

Proposes que ens hem d’apropiar de les nostres vides.

Ser un mateix. Hem viscut una cultura i una societat extremadament individualistes però que paradoxalment estandarditzen l’individu. Tots som individus però tots som iguals. La mateixa caseta, el mateix cotxe, la mateixa torreta, la mateixa jornada laboral de dilluns a divendres, les mateixes expectatives de vida... Trencar amb aquest paradigma és repensar tant el nosaltres com el jo.

Es pot fer dins del capitalisme?

Per mi no, i aquest convenciment és una de les coses il·lusionants que s’expressen en molts dels moviments actuals. Hi ha un nou anticapitalisme, que ja no és dels antisistema, com els batejaven o ens batejaven polítics i mitjans, sinó de la gent. És a dir, el convenciment que ja no cal posar-hi cap ideologia ni posició de vida extrema, el convenciment radical que del capitalisme ja no se’n pot esperar cap vida digna que no sigui només el privilegi d’uns quants.

¿El liberalisme no és la màxima potenciació de la llibertat?

Si la llibertat és la de triar en les presons del possible, no ens serveix per a res aquesta llibertat. A mi m’agrada més parlar d’autonomia, o de vegades recuperar una paraula que havia quedat fora de joc, emancipació. L’emancipació és un moviment, no? O l’alliberació, també. Més que la llibertat, l’alliberament. L’alliberament, l’emancipació o l’autonomia. Autonomia és donar-nos la pròpia llei, les pròpies normes, les maneres d’estar, de viure, de conduir-nos, i s’ha d’adquirir, no ve donada. L’autonomia es conquereix, l’autonomia es construeix, l’autonomia ens la donem. L’autonomia és el que han perseguit des de l’educació fins a la política. Què és educar? Fer possible éssers autònoms, i autònoms vol dir moltes coses, vol dir que han de passar moltes coses perquè una personeta humana sigui autònoma, tant des del puunt de vista material com de coneixements com, sobretot, de criteri.

Què és una persona lliure?

Si algun sentit té la paraula llibertat, més que posar-la en grans models abstractes, passa per com fer-nos lliures de la por o de les pors que no ens deixen viure. A mi em consterna de la meva relació quotidiana amb l’aula. I és que els estudiants tenen por, en el fons. Hi ha una contínua interpel·lació al que es pot fer i al que no es pot fer. No és només aquesta gran por a la pobresa. És què està inoculada en unes formes d’obediència quotidiana, a una normativitat molt tova i alhora molt dura.

Vol dir que han sigut uniformitzats.

Sota unes formes molt antidisciplinàries, que s’han instal·lat perfectament en el nostre sistema educatiu en els diferents nivells, s’està generant i reproduint molta obediència.

Vas escriure un article preciós a l’ARA sobre el teu avi, Tomàs Garcés, i la Barceloneta, on vivia. La Barceloneta és ara un punt de revolta.

Barcelona és una ciutat laboratori. Per la creativitat que té, per la singularitat que té, perquè és una ciutat activa i alhora no capital. Té una mida que també fa que les coses es puguin viure a moltes escales al mateix temps, de gran ciutat i proximitat... La gestació de la marca Barcelona és la que hem viscut els últims vint anys i, per tant, per edat l’he vista. L’he viscut, l’he patit i l’he combatut, des de la ciutat olímpica fins a la ciutat dels apartaments turístics. I precisament abans de l’estiu, al maig, vaig fer una conferència al CCCB que es titulava Desmarcar Barcelona i feia una anàlisi de com el turisme a Barcelona avui funciona amb els mateixos paràmetres que el que en països llatinoamericans s’anomena extractivisme.

Com funciona?

És un tipus d’explotació econòmica que es pot donar sobre la soja, sobre la plata o sobre una ciutat i els seus espais de vida i els seus ciutadans, però que funciona de la mateixa manera. És intensiu, és monopolista, és desregulador, és generador d’una riquesa empobridora. I Barcelona està així en aquests moments. La marca Barcelona és avui la marca d’un negoci extractivista per al qual tots som recursos a explotar: tu, jo, les cases de tots nosaltres, i els carrers per on circulem, i les coses que mengem, i els nostres estats d’ànim. La gent està dient prou.

És l’inici d’una revolta per recuperar la ciutat.

És una presa de consciència d’una cosa que era difícil de percebre. Els processos d’especulació urbanística a la ciutat de Barcelona fa molts anys que es denuncien des de diferents plataformes, barris i moviments. Quan això es va concentrant sobre una sola explotació i un sol negoci, i una sola font d’inversió, que monopolitza i va tensant fins a tal extrem un recurs natural tan sensible com és una ciutat, s’acaba fent molt evident.

El capitalisme desbocat comporta un desvergonyiment de l’explotació turística, o dels capitals financers o dels de dalt, que dèiem abans. El que és ric, o poderós, o pot enriquir-se en el camp de joc d’aquest món desigual, passa a ser també desvergonyidament allò que és, allò que desitja i allò que aspira. És dur d’experimentar, però també és molt més clar. El joc s’aclareix.

I això desperta la gent.

Barcelona què és? ¿Aquella ciutat de la qual tots havíem d’estar enamorats o un gran camp de soja en el qual qui corri més farà el millor negoci? Doncs vegem-ho clar i alhora tinguem capacitat de rebel·lar-nos davant d’això, d’organitzar-nos i de reivindicar que la ciutat és un espai comú.

Se li pot preguntar a una filòsofa si és optimista.

És un mal codi sobre les emocions.

Però l’activisme ha de tenir esperança, no?

Il·lusió, més que esperança. L’esperança incorpora aquesta projecció en el temps, en els resultats, que un dia les coses seran diferents. Més que esperança, jo crec que el que hi ha és afirmació que estem vius i som aquí i que per molt que ens vulguin entristir no ens deixarem entristir. És més una posició entre afirmativa i desafiant cap a la realitat. En una publicació que impulsem tota la gent de l’Espai en Blanc, que es diu El pressentiment, vam publicar una frase en negre sobre blanc que deia: “La nostra violència és existir”. L’existència és dura i és alegre, és una esclava sobre la pell del món per ser. Només es pot existir contra això que no ens deixa viure.

Hi ha enemics. Es construeix contra algú.

En aquella bombolla del millor dels mons possibles ja no hi havia enemics, tots érem còmplices de la situació, i ara hem pogut tornar a pensar que no tots som amics en aquesta societat. És a dir, no tots cooperem. No tots entenem la vida i ens hi posicionem com un problema comú, i en aquesta dialèctica entre la desigualtat i la dignitat no tots ens situem de la mateixa manera.

El perfil

Marina Garcés va néixer el 1973 a Barcelona, ciutat on viu i on va estudiar filosofia. Ara n'és professora titular a la Universitat de Saragossa i una de les pensadores més seguides i respectades del moment.

Al perfil de la seva web (marinagarces.com) explica: "La meva labor principal es reparteix entre la docència, 'escriptura, els meus fills i la dedicació al pensament pràctic, crític i col·lectiu que des de fa anys impulso, amb altres companys, des d'Espai en Blanc (espaienblanc.net)".

Ha escrit En las prisiones de lo posible (Bellaterra, 2002) i Un mundo común (Bellaterra, 2013). Diumenge vinent torna a aquest suplement amb la seva secció Fora de clase.