Descàrregues elèctriques per descobrir el somriure més vertader

BarcelonaLa pausa de la Setmana Santa ha multiplicat les fotografies a les xarxes socials. Els dies extra de descans i les activitats de lleure que se’n deriven provoquen una allau de postals d’exhibició del benestar per deixar constància del seu poder transformador. Com que el somriure és una manera de demostrar-ho, a les xarxes socials han aparegut experts que donen consells per gestionar l’expressió facial per garantir-ne l’èxit. S’ha d’evitar la mitja rialla de compromís o la ganyota tensionada amb la finalitat de resultar convincent o aconseguir certa fotogènia. Cridar el Lluís allargant la “i”, canviar a l’anglès per dir “cheese” o sil·labejar “pa-ta-ta” ja no s’estila.

Ara, la nova moda és explicar la teoria del somriure de Duchenne gairebé com una solució infal·lible a l’hora de comunicar una verdadera sensació de felicitat. El somriure de Duchenne és el resultat de l’activació de dos músculs facials que provoquen, suposadament, una rialla sincera i sentida. El nom prové del neuròleg que va investigar aquesta correlació entre les expressions facials i l’associació amb les emocions que se’n deriven. Al segle XIX, Guillaume Duchenne de Boulogne estava enderiat a entendre els mecanismes del rostre per expressar emocions. Aplicava descàrregues elèctriques als músculs facials dels seus pacients per estimular-los d’una manera molt concreta, comprovar quines ganyotes apareixien i quines emocions semblaven correspondre-hi. El resultat va quedar recollit en un llibre terriblement inquietant: Mécanisme de la physionomie humaine, on combinava la ciència i la fotografia convertint els pobres voluntaris en uns titelles histriònics. Un d’ells patia insensibilitat facial, de tal manera que s’assegurava que no li infligia dolor durant l’experiment. Més tard, Charles Darwin utilitzaria l’estudi de Duchenne per consolidar la idea que les expressions facials són universals i biològiques.

Amb una d’aquelles descàrregues, Duchenne va identificar un tipus de somriure que activava el múscul zigomàtic (el que ens fa aixecar les comissures dels llavis) i l’orbicular dels ulls (i que provoca les arrugues al voltant de la mirada). El resultat vindria a ser aquell somriure que ens estira el llavi superior i ens eleva tant els pòmuls que se’ns tanquen els ulls. Podeu provar d'assajar el somriure de Duchenne davant del mirall. Forceu el somriure. Tenseu les comissures dels llavis fins que la carnadura dels pòmuls us faci aclucar els ulls. Les pestanyes us entelaran una mica la vista i notareu com se us arruguen lleugerament les temples. Relaxeu les espatlles, perquè si no, en comptes de somriure semblarà que esteu patint o anticipant-vos a alguna trencadissa. Tampoc pot semblar que esteu fent força.

Aquesta activació muscular, segons Duchenne, provocava una expressió que es va associar a una emoció més profunda i espontània. Tot i que el vincle amb les emocions s’establia a partir d’una construcció estrictament mecànica, amb els anys s’ha interpretat com un somriure genuí i autèntic, relacionat amb la capacitat de seducció i una alegria innata. Tan autèntic que ara s’ha convertit en una instrucció pautada, ensinistrada i obligada per a polítics i altres celebritats mediàtiques que busquen desesperadament una connexió especial amb el públic.