El desig de desitjar

La Marta té 57 anys i es queixa que "mai" no en té ganes i que "fa anys" que no es posa "calenta". L’Alba, de 48, creu que no és normal perquè estima el seu home, però "podria passar perfectament sense sexe". I la Carmen, amb un fill de 15 mesos, explica que a ella "tant li fot", però ho vol arreglar "per ell, pobret, que ja està tenint massa paciència". 

Tres històries ben diferents que conflueixen en la trampa de sempre: la que converteix les dones en esclaves de les necessitats alienes i culpables dels actes dels altres. La que titlla de patològic allò que és ben normal. La que ens impulsa a voler desitjar quan potser no hi ha res desitjable.

Més enllà del fet que no és obligatori sentir un impuls sexual d’una magnitud concreta, el pas del temps substitueix gran part del desig “espontani” per un desig “reactiu” als estímuls íntims, còmplices i pacients quan es donen en l’espai, temps i moment adequats. Per altra banda, cal que la tècnica acompanyi i, malauradament, els suspensos en les habilitats manuals, orals i penetratives estan a l’ordre del dia. I pel que fa a moments vitals com la menopausa, l’alletament, la malaltia i molts altres, és obvi que requereixen acompanyament i no pressió.

El perfil més recurrent a la consulta de sexologia són dones que mantenen relacions amb manca de desig. L’adjectiu que més utilitzen per parlar dels seus homes és pobret. Així, en diminutiu. Pensem-hi.