Dissimular o preguntar?

Se m’acosta de cara una noia en bicicleta. Pedala amb força. No arriba als trenta anys. Com que la vorera és relativament estreta per compartir-la amb algú que avança sobre dues rodes, penso com improvisarem la negociació de l’espai. Valoro la possibilitat de suggerir-li que, per a la seguretat de tothom, faci servir el carril bici. Però quan estic decidida a demanar-l’hi veig que la noia està plorant. Pedala mentre les llàgrimes li regalimen galtes avall. Aleshores penso si li he de preguntar si està bé, si necessita alguna cosa o la puc ajudar. Però ni tan sols soc a temps de fer-ho. La seva convicció en tirar endavant m’obliga a apartar-me i ella passa de pressa, com si em donés a entendre que no té ganes que li diguin res. Que sí, que plora, però que la deixi en pau. Aixeca la barbeta com si intentés que les llàgrimes no li vessessin dels ulls i l’aire que li ve de cara li eixugués les galtes mullades. I marxa carrer avall.

No és habitual creuar-se amb algú que plora pel carrer, però tampoc és insòlit. Trobar-se un desconegut pel carrer que plora mentre camina és un instant que et queda gravat pel dilema intern que et provoca. Quan passa et genera el dubte de si has d’oferir la teva ajuda o és millor ser discret i fer veure que no ho has vist. Excepte si detecten un indici d’alarma, totes les persones a qui he consultat el dubte opten per la segona opció. Especialment les dones al·leguen motius d’empatia. En algun moment de la nostra vida hem sigut aquella altra persona. Si has sigut tu qui plorava pel carrer, no tenies cap ganes que ningú t’aturés per preguntar-te què et passava. No vols explicar-li a un desconegut la causa íntima del teu desconsol. Moltes vegades la causa és indefinida. O són moltes circumstàncies alhora. Són instants de desesperança o autocompassió, quan sents el món en contra teu. Em diu una amiga metge que pels voltants de la porta principal de l’hospital on treballa és força habitual trobar alguna persona plorant una estona per després tornar a l’habitació del malalt a qui fa companyia.

Quan surts al carrer, tota sola, potser és un moment d’alliberament que et permet deixar anar la llagrimeta. Mentre camines, el pensament s’accelera. I el relat de la tragèdia interna es fa tan intens i fluït, el diàleg que has establert amb tu mateixa està tan sorprenentment ben estructurat, que les llàgrimes brollen no saps com. L’origen de les llàgrimes també pot ser una mala notícia, un mal moment personal, esgotament físic o psicològic, o perquè hi ha cops que no pots més. A vegades és fins i tot terapèutic. Potser és l’únic moment que tens per estar tranquil. Surts a plorar al carrer perquè a casa o a la feina no vegin que plores. I plorar és un acte íntim que, per raons alienes a la nostra voluntat, al carrer es converteix en inevitablement públic.

Si bé sembla unànime la decisió de no destorbar qui plora mentre va caminant pel carrer, l’escena perdura dins teu força temps. I sobretot el dubte de pensar si hauries pogut fer alguna cosa més que dissimular.