BarcelonaUn divendres sí, un divendres no al matí la Marta anava a l’Hospital Clínic per rebre una sessió d’electroxocs. Després del tractament sortia amb el cap atordit i el cos desmarxat. Així i tot, a la tarda tornava a la seva feina com a pedagoga en un màster d’arquitectura a Barcelona. “El que feia era una burrada, però no volia que ningú sospités”, explica. Amb 22 anys, la Marta va ser diagnosticada d’un trastorn bipolar esquizoafectiu, que es caracteritza per una combinació de símptomes propis de l’esquizofrènia, com poden ser al·lucinacions, i dels trastorns de l’estat d’ànim, com depressió o mania. Un dia, ja incapaç de continuar sostenint aquell ritme, va decidir parlar amb els de recursos humans. Durant la reunió, va confessar que tenia un trastorn mental. “Els vaig dir que em feien electroxocs i que aquell tractament m’impossibilitava anar a treballar. «Doncs no se’t nota», em van respondre. Què volia dir, això? ¿És que he d’anar amb una etiqueta on hi digui que tinc un trastorn bipolar esquizoafectiu?”, comenta la Marta.

Un migdia el Jordi va sortir a dinar amb la seva parella d’aquell moment i un amic. “Dins del restaurant feia molta calor i el servei era pèssim. Em vaig emprenyar molt i quan vam acabar vaig voler marxar cap a casa”, explica el Jordi. “A la nit, el meu amic va trucar a la meva parella per dir-li que m’havia vist malament, que segur que era perquè tenia un brot i que ja em podien estar canviant la medicació. Però no havia sigut cap brot, simplement m’havia enfadat. Quan t'emprenyes, la gent es pensa que és el trastorn, però jo em puc emprenyar com qualsevol altra persona”. El Jordi té 55 anys i als vint va ser diagnosticat d’esquizofrènia paranoide, un tipus de psicosi que tendeix a interpretar la realitat de manera persecutòria. “Quan una persona et segueix per darrere potser és perquè té pressa o bé perquè et coneix, però la gent amb aquest tipus d’esquizofrènia sent que la persegueixen. Fan una interpretació massa ràpida dels fets”, explica la psiquiatra del Jordi i coordinadora del CSMA (Centre de Salut Mental d’Adults) de Castelldefels, Gavà i Viladecans, Marta Coromina.

L’esquizofrènia és un trastorn mental que, segons l’OMS (Organització Mundial de la Salut), afecta aproximadament l’1% de la població mundial i que sol aparèixer durant la joventut, entre els 16 i els 25 anys. “Els homes tendeixen a desenvolupar el trastorn abans que les dones”, explica Coromina. “Que els homes comencin abans implica un pitjor pronòstic, ja que molts d’ells, prèviament al primer brot, encara no han acabat els estudis, no han pogut crear una xarxa social consistent o bé no han començat a treballar. Existeixen estudis i teories que argumenten que les dones triguen més a desenvolupar el trastorn perquè les hormones tenen un efecte protector contra l’esquizofrènia. Segons aquesta idea, la menopausa seria un moment de més vulnerabilitat per a elles”, afegeix. D’altra banda, també existeix una diferència de gènere en els símptomes, ja que els homes són més propensos a manifestar els de caràcter negatiu, com apatia o aïllament, mentre que en les dones dominen els afectius, com pot ser una depressió.

Les persones amb esquizofrènia conviuen amb un estigma que les identifica com a perilloses, imprevisibles i, per tant, com a potencial amenaça per a la societat. Es tracta d’una concepció que al llarg del temps s’ha vist reforçada pel cinema, la literatura o els mitjans de comunicació. “A la premsa és molt fàcil llegir titulars com: «Un esquizofrènic mata la seva mare». Els mitjans tendeixen a vincular el diagnòstic amb l’acte en si. Però ¿és realment per l’esquizofrènia que ha matat la seva mare? A més, en aquest tipus d’articles se solen ometre detalls, com que la persona consumia drogues o bé que feia 20 anys que no seguia el tractament”.

“Les paraules psicosi i esquizofrènia són molt atractives, molt impactants, però s’utilitzen de manera terrible als mitjans”, explicava el periodista de l’ARA Àlex Gutiérrez a Psicosi i esquizofrènia. Les paraules més maltractades, l'informe del 2020 de l’observatori de mitjans i salut mental editat per Obertament, una associació dedicada a la lluita contra l’estigma i la discriminació de persones que tenen algun problema de salut mental. En el document, Gutiérrez exposa que quan es produeixen episodis que provoquen una gran commoció entre la població, com va ser l’incident de Germanwings, la gent tendeix a buscar un perquè i quan a la resposta hi ha les paraules “trastorn mental”, el nivell d’angoixa col·lectiva es redueix. “L’efecte general és alliberador perquè «Jo no soc així, així és l’altre»”, comenta. Es tracta d’un mecanisme que, segons el periodista, és molt perillós, ja que condueix a pensar que “si algú té aquest trastorn, aquella persona et pot fer mal”. És per aquest motiu que Gutiérrez posa el focus en la importància de visibilitzar que en la “immensa majoria de casos, els trastorns no són la raó de per què ha passat. El tema és, sobretot, no simplificar la complexitat”.

Un brot que el va marcar

“Jo només sé una cosa: el meu fill sempre s’ha portat molt bé”, apunta el pare del Jordi. “Mai es va barallar amb ningú. Quan tenia els brots només marxava de casa”. El Jordi va tenir el seu primer brot als 20 anys, just després de treure’s el carnet de conduir. “Vaig acumular molts nervis durant les pràctiques i l’estrès va ser el detonant del trastorn”. Els episodis psicòtics els ha tingut de moltes maneres. Tots ells el guiaven, li marcaven el camí, explica. "El que més m'ha marcat fins avui és el de quan vaig voler marxar a Astúries. Vaig anar a l'empresa i vaig dir al meu cap que aquell dia no treballaria. Tot seguit vaig sortir de l'oficina i vaig agafar un Talgo a Sants. Com que no tenia bitllet, el revisor em va fer baixar a Flix. Des d'allà em vaig posar a fer autoestop fins que vaig arribar a Lleó, on vaig trucar a la meva mare per dir-li on era i que em passés diners per menjar. Finalment, vaig agafar un bus que em va tornar a portar a Barcelona. Jo arribava a l'Estació del Nord, però els meus pares es van equivocar i quan vaig arribar no hi eren. Llavors vaig demanar un taxi i em va portar fins a la masia del meu avi, que és per la muntanya de Gavà. Hi vaig estar-hi fins a l'endemà".

Totes les al·lucinacions que ha tingut la Marta l’han convertit en “el messies, en una salvadora”, comenta. “A vegades em sentia en una mena de xou de Truman o que les cançons estaven dirigides a mi. Sobrevalores els teus pensaments, però no vols fer mal a ningú”. Durant el 15-M, la Marta va assistir i participar en totes les assemblees que es feien a Sant Feliu de Codines, Granollers i Barcelona. “Dormia molt poc. Anava amunt i avall. Portava gairebé un mes sense prendre’m la medicació i a més fumava marihuana”. Tot aquell ventall de circumstàncies van anar regant el trastorn fins que va engendrar-se un nou brot psicòtic. “Vaig sentir que em transformava en un robot, que les meves venes eren cables i que la meva missió era salvar el món. Vaig estar donant voltes per la plaça Catalunya fins que els meus companys van cridar l’ambulància perquè m’atenguessin”.

“La majoria de les persones que tenen un trastorn mental d’aquest tipus no són tan executores, sinó víctimes de violència. Ens hem trobat casos en què han sigut agredides, les han robat o se n’han aprofitat perquè estaven en un moment de més vulnerabilitat”, exposa Marta Coromina. Aquesta mateixa violència també es manifesta a través de la discriminació, que pot afectar àmbits com el laboral o l’accés a l’habitatge. “En un banc em van dir que les seves asseguradores no podien protegir persones amb discapacitat. Aleshores, vaig anar a l’OND (Oficina per la No Discriminació) a Barcelona i em van dir que allò era il·legal. Al llarg de la meva vida m’he trobat molts entrebancs d’aquesta mena”, explica la Marta. “També m’han arribat a denegar un lloguer per pensionista, i una hipoteca”.

L’entorn laboral és també un dels punts més problemàtics per a les persones amb trastorns mentals greu. “Si dius que tens esquizofrènia, corres el risc que no t’agafin a la feina. Moltes persones diuen que tenen depressió perquè s’accepta una mica més”, comenta Coromina. Segons la Confederació Salut Mental Espanya, el 44,2% de les persones amb problemes de salut mental expressen haver patit alguna mena de discriminació laboral al llarg de la seva vida. La Confederació va assenyalar la importància de “sensibilitzar el teixit empresarial per fomentar que se les contracti a l’empresa ordinària, desmuntant mites i estereotips”.

A més de venir de fora, l’estigma també pot venir de dins. “Et dius a tu mateixa que ets un problema perquè perds llocs de treball, pisos. Et sents inútil”, explica la Marta. Quan a la Marta li van dir que tenia un trastorn mental va sentir que li posaven una etiqueta. “Era com si em caigués una llosa a sobre”, apunta. “De cop passava a ser una malalta mental i, com a tal, estava fora de joc”. Abans del seu diagnòstic, la Marta es dedicava a produir obres de teatre, exposicions i de tant en tant organitzava festes i casaments. “Em van dir que ja no podria tornar a tenir la vida d’abans perquè podia sobreestimular-me i arribar a la mania. Recordo que en un dels meus ingressos, un metge em va dir: «Pensa que tu mai podràs treballar a la NASA». Em vaig sentir anul·lada”. Però un dia, sortint de la consulta del seu psiquiatre, va trobar el telèfon d’Activament, una associació de salut mental formada per persones que tenen algun trastorn mental. “Allà vaig entrar als GAM (Grups d’Ajuda Mútua). M’anava molt bé veure que la meva experiència servia com a exemple per als altres. A poc a poc em vaig anar traient de sobre el rol de malalta que em deia que no podia fer res perquè tenia un trastorn mental”. Finalment, la Marta va fer un pas més i es va convertir en moderadora d’un GAM durant cinc anys. Actualment és formadora d’activistes per sensibilitzar del tema escoles, instituts i hospitals.

El Jordi, igual que la Marta, també va escollir el camí de l’activisme. Ell va arribar fins a Obertament, amb qui va iniciar-se en el món de les xerrades de sensibilització a les universitats. Després va entrar en el món de la ràdio on, avui dia, continua participant en un programa sobre salut mental a Ràdio Sant Boi (Sempre és massa) i condueix un altre de la mateixa temàtica a Ràdio Gavà (La ment és meravellosa). A través d’aquesta feina, el Jordi confia en poder fer de la societat un espai més comprensiu: “Per recuperar-se d’aquests tipus de trastorn és essencial poder comptar amb el suport de la gent”.

Ja fa 30 anys que el Jordi no pateix cap brot. “Em cuido, prenc la medicació i sé què és el que sí i el que no he de fer per estar estable”, explica. Durant el seu dia a dia, a més d’anar a la ràdio, el Jordi passa molt temps entre amics, va a veure al seu germà per berenar, de tant en tant s’arriba fins a la masia del seu avi a recollir fruits i, sobretot, no es perd cap dels partits i presentacions que fa el Barça. És tot un culer.

A la Marta fa poc que li han baixat la medicació. “Estic tornant a sentir”, comenta. “Però, tinc una mica de por a ser feliç, ja que durant molts anys he associat la felicitat amb la mania i la mania amb els ingressos”. Ara diu que està més creativa que mai. La música és el seu espai de creació. De tant en tant punxa música electrònica en algun bar de Barcelona sota el nom de Marthoide and The Robots i, quan les festes del seu barri ho requereixen, participa en la Colla del Drac de Poblenou. Per a ella, els seus amics són casa, però en els moments baixos la seva tieta s’ha convertit en els millors braços on caure. “Després de tant recorregut fet he vist que pots tenir una vida normalitzada amb un trastorn mental. Tindràs els teus moments, però no sempre estaràs en crisi. És com portar una motxilla. No sempre estarà plena amb la mateixa quantitat de roba. Hi haurà vegades que anirà molt lleugera i altres cops et costarà més portar-la”.