Charsadda (Pakistan)Hi ha una paraula en paixtu que es fa servir per referir-se a les dones fortes i valentes: narakhaza. Significa, literalment, dona home, un reflex fidel dels rols de gènere patriarcals tan arrelats en les famílies que viuen al centre-est de l'Afganistan i al nord-est del Pakistan. En aquest procés de socialització inconscient que implica criar-se en una llengua determinada, les criatures paixtus aprenen que l'emprenedoria i la gosadia són característiques inherents als homes i que l'honor, l'obediència i l'abnegació són les virtuts més importants de les dones.

A la capital fronterera de Peshawar, a escassos 50 quilòmetres de l'Afganistan i al mateix límit amb les àrees tribals del Pakistan, va néixer fa 23 anys la doctora Saba Gul. El seu pare Hameed li diu narakhaza; ho fa des que era una nena i l'observava jugar a criquet amb intrepidesa, "com un fill". Així la recorda també el seu germà Ahmad Khan, que avui col·labora al centre Rokhana Saba (Futur Lluminós) que ella dirigeix a la localitat veïna de Charsadda. "Quan em va explicar que volia posar en marxa un projecte per ajudar persones drogodependents, vaig pensar que s'havia tornat boja", confessa l'Ahmad. Però ho ha aconseguit. Una mitjana de 400 pacients a l'any es recuperen de les seves addiccions en aquest lloc modest que representa una revolució sense precedents a la regió més conservadora del país. Ho és perquè el lidera una noia jove, independent; perquè s'enfronta a la coacció dels traficants que pretenen acovardir-la, i perquè s'encara també amb familiars, veïns i líders religiosos que la critiquen, en paraules de la mateixa Saba Gul, per treballar envoltada d'homes i dormir fora de casa.

Va sentir el seu deure quan era adolescent. "La nostra mare va passar un període llarg ingressada a l'Hospital Lady Reading i cada cop que anava a visitar-la veia tota aquesta gent consumint al voltant de l'edifici", explica la psicòloga. Una vegada es va acostar a preguntar-los per què no ho deixaven... "Em van respondre que era la droga la que no volia deixar-los". Llavors no ho sabia, però ara sí que sap que es tracta d'una substància altament addictiva perquè, entre altres elements, conté opiacis provinents de l'Agfanistan o de les regions tribals del Pakistan. Segons detalla la doctora Gul, per obtenir aquesta variant casolana de l'ice o crystal meth, els traficants barregen fertilitzants agrícoles amb pastilles per dormir i altres fàrmacs opioides.

2.500 quilòmetres de frontera porosa amb l'Afganistan

L'enduriment dels controls paramilitars al llarg de la frontera i el tancament d'alguns passos naturals són les principals estratègies de l'estat en la guerra que manté contra el tràfic d'aquestes substàncies. Amb el temps, amb la tornada al poder el 2021, el règim talibà va anunciar la prohibició del cultiu del cascall a l'Afganistan, de la rosella del qual s'extreu el principal narcòtic.

Tanmateix, les dades de l'últim informe de l'Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Crim (UNODC) dibuixen un panorama ben diferent: la producció d'opi ha augmentat un 8% des de l'arribada dels talibans i l'Afganistan en continua sent el primer productor a escala mundial (86% de la collita mundial). Les hectàrees de més producció es troben a la província de Helmand, a la frontera amb el Pakistan, país de trànsit cap als grans mercats d'Euràsia i l'Àfrica. Per tant, tot i les tanques i les concertines, la Línia Durand continua sent una divisòria porosa de més de 2.500 quilòmetres per al negoci de l'opi i altres derivats.

"Precisament per ser a prop de la frontera –assenyala Gul– fa anys que aquest lloc s'ha convertit en la capital de l'ice barat; venen des d'altres províncies aquí, a buscar-ne, és una epidèmia". Un gram costa 500 rupies (1,64 euros) a Peshawar i 250 (0,82 euros) a Charsadda. La zona anomenada Karkhano Market és un dels punts calents de compravenda. Si bé fa un any el govern va anunciar una campanya dirigida a "rescatar del carrer i reinserir" les persones drogodependents, la doctora Saba Gul i el seu equip creuen que es tracta d'un rentat d'imatge del gabinet encapçalat pel primer ministre Shehbaz Sharif: "És mera propaganda, no és cert que aquestes persones hagin estat ingressades i tractades en centres acreditatius; simplement se'ls han emportat d'aquí", apunta.

En aquest sentit, el gerent Dawood Shah denuncia que cap institució pública ha donat suport a la iniciativa Rokhana Saba. "Les famílies més riques poden pagar els tractaments dels seus familiars –aclara–, però moltes altres no s'ho poden permetre". De fet, més del 60% dels pacients són protagonistes de l'apressant èxode rural que viu el Pakistan a conseqüència de la crisi climàtica. "Emigren a les ciutats a la recerca d'oportunitats i troben en les drogues l'única manera d'evadir-se de la frustració". Sense la implicació de les autoritats, depenen de les donacions privades i caritatives per finançar tots aquests casos.

Més enllà de les amenaces

"Vaig ingressar-hi perquè vull recuperar tot el que tenia; necessito lluitar pels meus dos fills". L'Abdurqadir té 40 anys i va caure en l'addicció en fa cinc. Superats els períodes de desintoxicació i rehabilitació, ara passa els dies a les estances reservades als pacients en fase de recuperació; s'entreté jugant a parxís amb els seus companys o fent exercici físic. "He fet molts bons amics aquí, però tinc ganes de sortir-ne i buscar una bona feina". Si tot va bé, d'aquí tres setmanes podrà abandonar la clínica.

Històries com aquesta són "la raó per continuar" de Saba Gul, perquè admet que altres vegades plora: "Rebo amenaces anònimes constantment. Els traficants veuen perillar el seu negoci i volen que marxi". Tem per la seva seguretat i per això un agent no se'n separa les 24 hores de dia. Sempre es cobreix la cara i confessa que ja no surt tan sovint de la ciutat ni amb la tranquil·litat d'abans. "Però no cediré, perquè crec en el que faig. Vine, mira..."

El Hafizumair era universitari quan va començar a injectar-se. "Era molt bon estudiant, encara avui soc capaç de recitar l'Alcorà de memòria", explica orgullós. Comparteix habitació amb cinc homes més infectats pel VIH. Avancem entre parets escrostonades, sota desenes de mirades curioses, i arribem a una de les estances més àmplies. Muhammad Asim va començar a mastegar snuff quan tenia 13 anys, després va provar el cànnabis amb el seu cosí i ara, als 28, és addicte a l'ice. "En la doctora hi veig un refugi, aquí estic tranquil", diu. Saba Gul aprofita l'avinentesa per assenyalar que la joventut paquistanesa pateix grans nivells d'estrès a causa de la inflació creixent, la inestabilitat política i el futur cada cop més incert. Tanmateix, lamenta que la salut mental és una gran desconeguda i inaccessible per a la immensa majoria dels ciutadans: "Els trastorns per ansietat o depressió no es tracten", afegeix.

Un bon lloc per a una dona

No hi ha dones ingressades al centre, però tenen un mòdul preparat per a elles. De cada 400 homes de mitjana a l'any, només tres dones reben tractament a la clínica Rokhana Saba. "La salut mental, i més encara les addiccions i les drogues, són tabú en el cas de les dones –explica–, tant per a elles com per als seus familiars és profundament deshonrós veure's aquí". Porta el seu relat a un pla una mica més personal i explica que en aquesta regió tan hermètica del Pakistan sovint se senten soles i no tenen espais compartits per poder expressar els seus sentiments. "La incertesa, els matrimonis concertats, la falta de feina, els problemes ambientals i les collites... també ens afecten a nosaltres, però ens impedeixen expressar-ho". Aquest estigma té el seu reflex en els patrons de consum. "Elles s'enganxen a medicaments que prenen a casa: ansiolítics o analgèsics tan forts com el Tramadol que, tanmateix, es pot adquirir fàcilment sense recepta mèdica". Comprar en una farmàcia té una càrrega de prejudicis més baixa que buscar droga al carrer. Unes altres, sobretot les companyes dels traficants, també consumeixen ice.

Per cada dona que acull i cuida, Saba Gul sent que guanya una petita batalla en la seva particular lluita per una societat paixtu més justa i igualitària. Diversos parents pròxims han tallat la relació amb ella i sent que tant a Charsadda com a la seva Peshawar natal la gent li ha girat l'esquena. I també els mul·làs la desaproven pel que fa. Però no s'aturarà. "Diuen que hauria d'estar casada, que aquest no és lloc per a una dona, però s'equivoquen. Aquesta és la meva feina i la meva missió".