És agost i tinc vacances llargues. No pretenc fer pena a ningú, però sempre he pensat que les dones necessitem vacances extres perquè ser dona cansa, i molt.
Ens passem la vida pencant més a tot arreu: a casa, a la feina i fins i tot a l’exounivers. Cansa perquè el nostre dia a dia està farcit d’incidents en teoria menors, com el dia que a l’Imma Sust i a mi ens van escridassar uns impresentables que ens van convidar de manera barroera a un cafè del Burger King (per cert, recupereu el vídeo que en va fer l’Imma al seu Instagram, que fa riure molt). O cansa anar a ballar i que hi hagi tants senyors que continuïn envaint el meu espai vital tot i enviar-los mirades de Chucky, el ninot diabòlic. Però també cansa comprovar que els conductors dels principals programes matinals de la ràdio seran només senyors. O cansa assabentar-me que el xat dels meus fills amb el seu pare es diu “Machos de la casa” i adonar-me que ja puc anar educant en el feminisme que la cosa no va enlloc. Cansa tant ser dona que em canso ara mateix escrivint-ho. I si a sobre ets una motivada com jo i lluites per la igualtat de gèneres, el cansament és encara més gran.
I cansa, perquè estem soles. O gairebé. Perquè de la mateixa manera que el genial Eugenio explicava aquell acudit de l’home que es queda penjat d’una branca i demana ajuda (“¿Hay alguien?”) i Déu li respon i li diu que es deixi caure i que tingui fe i l’home no ho veu clar i crida l’icònic “¿Pero hay alguien más?”, nosaltres també sabem que hi ha algú, però no ens n’acabem de refiar. Perquè també cansa sentir de tants homes la paraula desconstrucció a manera d’excusa per justificar totes les micromacropífies masclistes.
Fa uns mesos TV3 va emetre el documental On són els homes?, on una colla d’homes amb voluntat de canvi exposaven el seu camí personal. El documental, d’una banda, em va alegrar pel bri d’esperança i novetat; i, de l’altra, em va deprimir profundament perquè els homes continuaven sent uns privilegiats i uns endollats fins i tot en el seu qüestionament. Ja fa massa temps que penso que el feminisme ha topat amb un sostre de vidre. Perquè les dones ja ho hem fet tot. Ens hem rebel·lat, hem qüestionat i totes les paraules acabades en -at possibles; fins i tot “ens han matat”. I ara és el torn dels homes. Sí, nois i homes, ara us toca a vosaltres. La vostra és la revolució pendent i us l’heu de fer vosaltres. Perquè ja va sent hora que us adoneu que el patriarcat us suborna amb privilegis a canvi de la vostra ànima. El guany de rebel·lar-se és enorme: exercir de pares en plenitud, establir relacions amb una afectivitat sana amb les dones, un increment de la salut mental lligada a l’expressió d’emocions i sentiments, viure en una societat més justa i, per tant, menys tensa i violenta i evitar que se us identifiqui amb tot allò que poc o molt acaba defensant l’extrema dreta. I ara mateix no hi ha terme mitjà: o us alceu o això no ho solucionarem mai. Som-hi?
