Barcelona"Fa 100 anys tot això no existia. Els anglesos que venien aquí no ens veien amb bons ulls" explica Abdullah Bin Jasem al-Mutairi, historiador del Centre de Cultura de Dubai. "Quan dic que no ens veien amb bons ulls vull dir que creien que érem una mica salvatges, i potser tenien una mica de raó. Però mira ara. Ara els britànics es moren de ganes de viure i treballar a Dubai", afegeix amb orgull.

Els viatgers britànics que van fer port a Dubai ara fa 100 anys van deixar escrit que el millor que et podia passar quan hi feies escala era marxar com més aviat millor. Molta pols, quatre cases i comerciants que et volien prendre el pèl regatejant. Un segle després, aquesta ciutat dels Emirats Àrabs Units atrau treballadors i turistes de mig món. Una ciutat que presumeix d’un estil de vida luxós i es vol explicar al món com una cruïlla internacional, per on tothom passa. Seu de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic del 30 de novembre al 12 de desembre del 2023, Dubai segueix sent una ciutat difícil d’entendre, amb moltes capes. Amb grans defensors i detractors, en un joc d’extrems que provoca imatges sorprenents, com veure noies rosses amb vestits molt curts al costat de dones àrabs tapades de dalt a baix, totes de negre. "Tots els Emirats Àrabs Units són un lloc fascinant, amb una història per explicar. Aquella que va permetre a un grup de tribus i clans àrabs amb fama de ser poca cosa, crear un dels estats més rics del món", defensa l’historiador anglès Graeme Wilson, que viu a Dubai.

Abdullah Bin Jasem al-Mutairi explica que va aprendre a esquiar a 10 minuts de casa, a la pista d’esquí indoor més gran del món, instal·lada dins del centre comercial Mall of the Emirates. Una pista de 85 metres d'alçada, 80 metres d'amplada i una longitud màxima de 400 metres, amb cinc recorreguts amb diferents nivells de dificultat. Els ciutadans hi arriben vestits de carrer, lloguen tot l’equip al mateix centre comercial, esquien durant una hora i tornen a la feina. Tot, en un dels països més calents del món, amb temperatures per sobre dels 40 graus durant bona part de l’any. A cinc minuts en cotxe, hi ha la famosa zona residencial de Palm Jumeirah, una illa artificial amb forma de palmera guanyada al mar. A Dubai, agrada presumir de poder. Tot es fa a l’engròs. "Dubai s’ha fet a si mateix gràcies als seus líders. Estem rodejats d’estats grans, estem orgullosos de ser un port obert, d’acollir gent de tot el món. I ens agrada viure bé, a qui no li agrada?", explica Al-Mutairi. "Les lleis del país diferencien la població local, en la qual el pes de la religió és fort, dels estrangers que hi vivim. Respecten que tinguem un estil de vida diferent i han creat una ciutat que ho permet. A Dubai veus coses sorprenents, cotxes de luxe, restaurants de nivell o un senyor que porta com a mascota un guepard, com si fos un gatet, lligat amb una corretja amb diamants", diu Diego López Huerta, que hi ha viscut 10 anys treballant en el sector de la comunicació.

Tot i que havien existit alguns assentaments petits, la història de Dubai no comença fins al segle XVIII, quan 800 membres de la tribu Bani Yas, sota el lideratge de Maktoum Bin Butti, van abandonar Abu Dhabi i van emigrar cap al nord per fundar un emirat el 1833. La relació amb Abu Dhabi, l’emirat que tenen just al sud, mai ha estat fàcil. Abu Dhabi és l’emirat més gran dels 7 que conformen els Emirats Àrabs Units, estat independent des de l’any 1971. I Dubai és el seu rival, just al nord, més petit però igualment ric gràcies al petroli i el gas. "Als anys 50 encara hi va haver alguna batalla amb morts entre soldats d’Abu Dhabi i Dubai, que es barallaven per controlar alguns punts estratègics on creien que hi havia petroli. Ara formen part del mateix estat i han après quan toca a treballar junts, però en altres casos segueixen competint per tot, com passa amb el tema dels aeroports i les companyies d’avió» explica Graeme Wilson. Malgrat que fa anys que es parla de fusionar-les, aquests dos emirats tenen companyies diferents: Etihad Airways d’Abu Dhabi i Fly Emirates a Dubai. A més, competeixen per tenir el millor aeroport de la zona, aquell que esdevingui un hub entre Occident i Orient més utilitzat. A l’aeroport de Dubai hi pots trobar cascades d'aigua, palmeres, restaurants de luxe i botigues lliures d'impostos, esclar. Fins i tot van arribar a fer sorteigs entre tots els passatgers de pas en què podies guanyar un Porsche. "Es parla del petroli, del turisme, però la clau a Dubai és l’aeroport. La posició és estratègica, ja que tens totes les ciutats del món a vuit hores, en les dues direccions. És una cruïlla ideal", diu Wilson. L’aeroport de Dubai ha estat els darrers anys el que ha tingut més passatgers, i ha superat el londinenc de Heathrow. L’aeroport, que s’amplia i millora cada dos per tres, té capacitat per rebre 200 milions de passatgers a l’any. De moment, ja ha passat dels 100. Tot un èxit si es recorda que la companyia local, Fly Emirates, es va crear el 1985 amb un parell d'avions Boeing 727.

Per entendre com s’ha arribat fins aquí cal tornar al passat. El 1894 el xeic Maktoum bin Hasher al-Maktoum va declarar Dubai com a port lliure d'impostos per tal d’atraure comerciants. Els britànics mantenien llavors una relació d’amor i odi amb els pobles d’aquesta zona del Golf Pèrsic. Com que aquests protagonitzaven actes de pirateria, cosa que els historiadors locals solen amagar, i comerciaven amb esclaus, l’Imperi Britànic va signar tractats amb ells a canvi que deixessin d’atacar naus i de vendre persones. La major part dels beneficis de Dubai, com passava al veí Qatar, provenien llavors de les perles que pescadors locals buscaven al fons del mar. Ara, Dubai vivia a l’ombra d’Abu Dhabi i Qatar, així que el xeic local va tenir la idea de declarar el seu modest port lliure d’impostos. "La gent diu que ara hi ha moltes persones de tot el món a Dubai. No és nou. El 1930 ja passava, ja que tenir un port lliure d’impostos va atraure molta gent d’Europa, l'Índia o altres estats àrabs. Ser socis dels britànics en temps de l’Imperi ajudava. Els documents que tenim demostren com ja es facilitava als estrangers viure a Dubai i mantenir els seus costums llavors", raona Al-Mutairi. L’aposta pel comerç va salvar Dubai quan el comerç de perles va col·lapsar al voltant de 1930. De fet, als anys 50 Dubai va iniciar la seva primera gran obra faraònica: drenar el canal d’entrada al port per permetre l’entrada de vaixells més grans. Als anys 60, es va construir el primer aeroport, sota el lideratge del xeic Rashid bin Saeed al-Maktoum, que va saber gestionar els diners que arribaven del descobriment de nous pous de petroli, especialment a partir del 1966. Amb les butxaques plenes, aquests emirats que unes dècades abans vivien de la pirateria i les perles, ja estaven preparats per ser independents el 1971.

El xeic de Dubai va descobrir que a l’aeroport de Shannon, a Dublín, existia des de l’any 1947 una àrea sorprenent: el primer duty free del món. Així que el 1983 va contractar alguns dels irlandesos que havien creat aquell projecte i els va portar a Dubai perquè fessin el mateix. La imatge actual d’una Dubai luxosa quedava ben llunyana llavors, ja que la primera oficina d’aquells irlandesos va ser una cuina en desús en una oficina vella. El desembre d’aquell any s’inaugurava el duty free de l’aeroport de Dubai. Els primers anys va costar atraure companyies i visitants, però de mica en mica, va córrer la fama sobre aquell lloc lliure d’impostos amb productes de luxe. Un moment clau va ser quan va visitar-lo la dona del president de Filipines, Imelda Marcos, coneguda perquè gastava milionades en sabates i roba. En 15 minuts, va gastar 20.000 dòlars a l’aeroport, va repartir propines de 100 dòlars als treballadors i va afirmar que tornaria. «Va ser un moment clau» explica Wilson, que ha dedicat un llibre a aquell duty free. L’aeroport ja no ha deixat de créixer en un país que ha fet de les zones lliures d’impostos un pilar. Per competir amb Abu Dhabi, Dubai va saber jugar les seves cartes. El 1985 per primer cop es va crear una zona, Jafza, lliure d’impostos per a les empreses de tot el món que hi volguessin construir una seu. Ara hi ha 30 zones diferents amb les mateixes condicions, cosa que ha aconseguit que la inversió estrangera ja doni feina a més de 150.000 persones i ofereix a Dubai beneficis més enllà del petroli. Analitzant la renda per càpita, els Emirats Àrabs Units són el tercer país més ric del món, per sota de Luxemburg i el número 1, Qatar.

Viure o no viure a Dubai, aquesta és la qüestió

Actualment, milers d’estrangers viuen a Dubai, molts d’ells conscients que és un període de la seva vida en què guanyaran molts diners abans de tornar a casa. "En general pots viure-hi bé, especialment amb les empreses estrangeres que hi tenen seu. Amb les locals pot haver-hi problemes culturals, però un cop superes la burocràcia per establir-te, trobes facilitats per fer negocis" diu López Huerta. "Existeixen bons hospitals i una xarxa de col·legis i universitats molt bons que permet viure amb la família. Quan una empresa inverteix a Dubai, rep moltes facilitats per comprar habitatge, no pagar impostos... fan les coses fàcils a l’estranger que vol invertir" afegeix. No només inversors. Dubai s'ha convertit en un destí on persones amb les butxaques plenes de diners poden fer-hi vida tranquils, sense ser molestats. Si a la veina Abu Dhabi hi ha acabat l'antic monarca espanyol Joan Carles I, a Dubai hi han aterrat darrerament molts russos.

L’estil de vida de Dubai té grans defensors, però també detractors, ja que també ha rebut denúncies de moltes organitzacions pel tracte que reben els treballadors immigrants que treballen en la construcció, a qui es neguen drets bàsics i molts cops es tarda molt a pagar els sous. També s’han documentat molts abusos a les dones, especialment filipines, indonèsies o etíops, que treballen en el servei privat de famílies locals. La nord-americana Blake Herrin, que hi va viure, va escriure un article a la web Escape Artist on feia una llista de raons per les quals no recomanava anar a viure-hi. Destacava el caòtic sistema d’adreces, que provoca que el servei de correus funcioni malament, els embussos de trànsit en una ciutat on tothom fa servir el cotxe, la censura a internet i televisió (molts estrangers fan servir trucs com una adreça VPN que permet veure continguts d’altres estats), la temperatura o el tracte que reben les dones. "Les dones de Dubai tenen pocs drets. A les estrangeres les respecten, però cansa molt com et miren de forma fixa durant minuts, de forma descarada", deia. I relacionant-ho, denunciava que és ple de prostitutes estrangeres als bars i restaurants. Herrin també obria el debat sobre la sostenibilitat de Dubai. "Alguna vegada t'has preguntat el mal que poden fer aquestes illes artificials al delicat ecosistema oceànic? Els esculls de corall es troben ofegats sota una pluja de sorra marina dragada. Considereu els residus que es produeixen aixecant edificis i els que generen les persones que els ocupen. Sumeu-hi la manca d'un programa de reciclatge efectiu i teniu un desastre ambiental a les vostres mans. Afegiu-hi la necessitat d'un aire condicionat potent les 24 hores i és evident que el medi ambient no és una prioritat" deia. I ben cert és que et pots moure per la ciutat gairebé sense sortir al carrer, passant del metro als llargs passadissos que et porten als centres comercials. Sense passar mai calor. Si surts a fora per veure les vistes dels edificis, l'aire calent t'entel·la les ulleres.

No dependre del petroli

Les autoritats de Dubai no han amagat que durant anys el creixement de la ciutat va comportar problemes en aquest sentit. Però afirmen que han posat fil a l’agulla per posar-hi remei, amb iniciatives com el Parc Solar Mohammed Bin Rashid al-Maktoum, situat al desert del sud de Dubai. És el parc solar més gran del món. Està equipat amb milions de panells fotovoltaics, capaços d’il·luminar més de 320 000 llars. Dins del projecte també hi ha la torre d'energia solar concentrada més alta del món. A Dubai, tot ha de ser gran. Els Emirats Àrabs Units encara depenen de les fonts d'energia tradicionals, però amb el pla batejat com Estratègia Energètica 2050 busquen reduir en un 70% les seves emissions de carboni. "Llocs com Dubai s’han fet rics amb el petroli i el gas, però ara volen no dependre'n. És a dir, assegurar-se un futur per al dia que s’acabin invertint en noves energies mentre segueixen venent el seu petroli. Parlem d’estats petits, rodejats de gegants com els saudites o l’Iran, que volen garantir-se el futur. Per això inverteixen en tot tipus de negocis arreu del món o volen atraure inversors. Per no dependre només del petroli el dia que s’acabi", argumenta Wilson. El resultat ha estat que en menys de 40 anys Dubai ha canviat del tot. De ser un port amb quatre carreteres i un sol edifici gran, que tenia tot just 15 plantes, ara és una ciutat amb milers d’estrangers treballant-hi i gaudint d’un estil de vida marcat pel luxe. Una ciutat que també atreu turistes que busquen veure la sorprenent arquitectura local, on es tracta que tot sigui gran. L’edifici més alt, el centre comercial més gran, les illes artificials més grans.

La joia de la corona, esclar, és la famosa torre Burj Khalifa, on els turistes fan cua per pujar al mirador de l’edifici més alt del món amb els seus 829,82 metres, dissenyada per Skidmore, Owings & Merrill. "Un dels reptes més grans era com aconseguir que es mantingués dret, sent tan alt com és i havent de resistir la força del vent. Perquè, realment, aquest és el desafiament més gran" deia en una conferència Brian Kleiver, director associat de l’empresa responsable. Ara, aquests darrers anys Dubai treu pit amb un nou edifici, el Museu del Futur. L'obra, de set plantes, té una façana d'acer inoxidable de 17.000 metres quadrats de superfície, formada per 1.024 plaques adornades amb cal·ligrafia àrab. La seva forma ovalada, una mena de lletra amb un forat al mig, va ser tot un repte arquitectònic. També crida l’atenció l’anomenada Mesquita de la Llum, un temple contemporani amb una façana de pedra blanca coberta de formes geomètriques.

Dubai també va sorprendre amb un polèmic projecte, aquell de Palm Jumeirah, un arxipèlag d'illes artificials al Golf Pèrsic on hi poden viure 10.000 persones. Vist des de el cel, les illes tenen forma de palmera. Ara un nou projecte vol anar més enllà. A només quatre quilòmetres de la costa de Dubai hi ha un macroprojecte per aixecar 300 illes artificials que recreen la forma de l’atles mundial per convertir-les en una mescla entre complex turístic d’elit, destí d’oci i espai per a segones residències.

En una ciutat on encara es conserva un barri antic, aquell d’Al-Fahidi amb els edificis del segle XIX, ara ha sorgit un nou projecte, la torre Babel 4.0, dissenyada per Dewan Architects. Es tracta d’una reinterpretació metafísica de la torre de Babel, ja que l'edfici no existeix de veritat. Es visita al metavers.

Dubai s’ha convertit en una mena de torre de Babel moderna. Una ciutat plena de luxe i edificis sorprenents, que es planteja preguntes sobre com serà el món del futur. Una ciutat rica gràcies al petroli que ha entès que no pot viure sempre del petroli. Una ciutat on qui té diners pot viure-hi bé, però qui té feines modestes, té pocs drets. Una ciutat on artistes internacionals cobren milionades per fer-hi concerts, però es censuren films estrangers si hi apareix un petó entre persones del mateix sexe. Una ciutat d’extrems que ara acull la cimera contra el canvi climàtic, just quan moltes organitzacions denuncien que els Emirats Àrabs Units han augmentat la seva producció petrolífera, en contra de la petició de l'ONU que demana començar a reduir la producció per complir amb les obligacions establertes per l'Acord de París sobre el canvi climàtic, del qual els Emirats en formen part. De fet, segons dades del Banc Mundial, els Emirats Àrabs encara tenen un dels cinc nivells més alts del món d'emissions per càpita de diòxid de carboni.