Duries xancletes davant del president dels Estats Units?

Els dissenys més senzills sovint són els més extraordinaris, perquè resolen necessitats complexes amb una economia extrema de recursos. Així passa amb el clip de paper o l’agulla de cosir. En moda, un bon equivalent són les sandàlies de dit: un dels dissenys més antics i essencials de la humanitat. Ja presents a l’Antic Egipte –com demostren exemplars trobats a la tomba de Tutankamon–, es feien amb fibres vegetals com el papir o les fulles de palmera. La seva forma era minimalista: una sola i una tira en forma de Y entre el primer i el segon dit. Res més. Alhora, variants similars van aparèixer a l’antiga Grècia, Roma, Mesopotàmia, l’Índia, la Xina, el Japó o l’Àfrica subsahariana, elaborades amb materials com el cuir, la fusta o la banya. És sorprenent com, en llocs tan distants, es va arribar a una mateixa solució per a un problema comú.

Malgrat l’ús generalitzat de sandàlies a l’antiguitat, va disminuir a Occident, en part per la irrupció del cristianisme. A banda de qüestions climàtiques, hi va influir el fet de passar d’una cultura que celebrava el cos a una altra que el demonitzava. Deixar el peu parcialment nu atemptava contra la nova moral –basada en la modèstia i la contenció– i s’associava a la vanitat, la luxúria o la impuresa. En conseqüència, el peu restarà ocult fins al segle XX, fins al punt que, en època napoleònica, un breu període que recupera la moda de l’antiguitat, es recorrerà a jocs òptics entre la sabata i les mitges per simular sandàlies sense mostrar el peu de les dones. Caldrà esperar fins als anys cinquanta, quan la cultura de platja i l’emergència del surf rescatin un dels seus antecedents més històrics, les zōri.

Les zōri són sandàlies de dit tradicionals del Japó, amb sola plana i rectangular, fetes de palla d’arròs o fusta. Es remunten al període Heian (794–1185) i les portaven homes i dones amb vestimenta formal. Després de la Segona Guerra Mundial, quan les necessitats econòmiques i la influència occidental van estimular l’adopció de materials moderns com la goma i el plàstic, van convertir-se en un producte massiu per a l’ús quotidià. En els anys cinquanta i seixanta, empreses japoneses van començar a exportar aquestes sandàlies de goma arreu del món i marques occidentals van descobrir aquest calçat, com és el cas de la de Nova Zelanda Morris Yock & Son Ltd., que, el 1957, va comercialitzar-les rebatejades com a “Jandals” (Japan + Sandals).

Una de les marques més emblemàtiques d’aquesta mena de calçat és, sens dubte, Havaianas, que, a diferència del que molts creuen, no procedeix de Hawaii, sinó que va néixer el 1962 al Brasil, malgrat que va adoptar aquest nom per dotar-les del glamur estival d’aquestes illes del Pacífic. Havaianas va fer-ne una versió de goma, amb la seva sola característica amb patró de grans d’arròs, com a record de les zōri. Un motiu en la sola compartit amb altres sabates d’estiu, com les espardenyes càmping que tota la generació X hem lluït durant la infantesa. En un primer moment, les Havaianas tan sols es produïen en blanc-i-blau, però un error de producció va fer que es canviés el blau pel verd, la qual cosa els va donar la idea d’introduir la gran varietat de colors que les caracteritza actualment. Les Havaianas han esdevingut un bé de primera necessitat al Brasil, tal com demostra el fet que el mateix govern les va incloure en una llista de productes fonamentals, juntament amb l’arròs i els fesols.

Malgrat que en l’actualitat ja podem trobar aquest calçat en desfilades de moda, socialment seguim percebent-les com a informals. Ho demostra la polèmica del 2005, quan l’equip femení de lacrosse (un esport en equip similar a l’hoquei) de la Universitat de Northwestern va ser durament criticat per dur xancletes a la Casa Blanca en presència de George W. Bush. Un calçat que mostra tanta pell com moltes sandàlies, però que encara avui es veu com inadequat. Una prova més que la frontera entre el que és acceptable i el que és indecorós pot ser tan prima com una tira de goma entre els dits.