Els ecos de Cobain entre Aberdeen i Seattle

El 5 d'abril es va complir el vintè aniversari del suïcidi de Kurt Cobain, líder de Nirvana, la banda més representativa del grunge: aquella explosió de veus estripades, guitarres distorsionades i bateries tremebundes que, a principis dels 90, va conquerir el panorama musical planetari amb cançons que barrejaven la contundència del hardcore, la fúria del punk i les melodies del rock’n’roll de tota la vida.

Kurt Cobain ho tenia tot -el carisma, el talent, la glòria-, però els dimonis de la depressió i de l’heroïna li van posar una pistola a la mà perquè es rebentés el cap. Tenia vint-i-set anys. Rere seu deixava tres àlbums d’estudi -el més mític, Nevermind (1991), ja ha venut vint milions de còpies-, una de les ones expansives més impressionants de la història de la música moderna i una legió de fans desemparats que havien trobat un consol i una forma d’alliberació en les seves cançons desesperades.

Cobain va morir on havia començat a triomfar: Seattle. A mitjans dels 80, la ciutat més gran de l’estat nord-americà de Washington era coneguda sobretot pel clima inhòspit i per la seva atmosfera deprimida. Tot s’hi va remoure amb l’aparició del grunge, inicialment només un subgènere musical que, gràcies a l’èxit massiu de Nirvana i altres bandes locals com Pearl Jam i Soundgarden, aviat també es convertiria en una tendència estètica i en un estetoscopi sociològic usat per auscultar a l’engròs els desficis i l’apatia de la Generació X, la dels nascuts als 60.

SEATTLE, ¿DESAGRAÏDA?

Tenint en compte que el grunge va posar Seattle al mapa, resulta curiosa la discreció -la indiferència?- amb què la ciutat recorda, dues dècades després de mort, el seu fill màrtir més il·lustre. (Jimi Hendrix també era de Seattle, és cert, però va viure i triomfar fora.) El visitant que va a Seattle a la recerca dels rastres de Nirvana, de Cobain i del grunge té por de trobar-ho tot parctematitzat, devaluat a mòrbid i com un reclam turístic nostàlgic. Aviat entén que hi passa tot el contrari: Seattle no tan sols no ha explotat fins a la indecència la tragèdia de Cobain i el llegat del grunge, sinó que s’ha proposat allunyar-se’n.

Seattle, avui, es presenta com una ciutat benestant i hospitalària, amb una galeria inacabable de bars i cafès -és on va muntar-se el primer Starbucks-, entregada al comerç global i abanderada de les noves tecnologies -Microsoft i Amazon hi tenen les seus-. També fa gala d’una sensibilitat ecològica innegociable. L’Ajuntament no permet, per exemple, tirar sal als carrers nevats per por que, un cop fosa la neu, l’aigua salada arribi als llacs i als rius de la zona i afecti les poblacions de salmons. Hi ha res menys grunge que això?

El que ha passat amb el Crocodile, la sala de concerts on a principis dels 90 van tocar les millors bandes de Seattle, és representatiu del procés d’higienització que ha viscut la ciutat. En el passat, el Crocodile era un lloc imprevisible i salvatge i la droga hi corria en abundància; actualment, després de dos anys tancat per reformes i d’haver canviat de propietaris, és un lloc cool i agradable, poc propici perquè uns desarrapats genials -com ho eren Cobain i companyia- hi facin de les seves.

UNA EXPOSICIÓ A L’EMP

No tot és bandejament i oblit, esclar. L’Experience Music Project, el museu de música de la ciutat, actualment acull l’exposició Nirvana: taking punk to the masses, un repàs moderadament mitòman i gens escabrós a la trajectòria de la banda. El comissari de la mostra, Jacob McMurray, creu que la poca presència visual de Nirvana i de Cobain a Seattle s’explica perquè “durant les dues últimes dècades l’escena musical de la ciutat ha continuat florint i escampant-se en noves direccions”. També assenyala la mentalitat de la gent del nord-oest, “que no posa els seus herois en pedestals”. I recorda la incomoditat que va generar als músics de Seattle d’aquella època l’èxit massiu del seu art. Justament aquest era un dels maldecaps de Cobain: que entre els seus fans hi hagués la gent (reaccionaris, pijos …) que ell més odiava.

El títol de l’exposició, que traduït seria Nirvana: acostant el punk a les masses, al·ludeix al fet que els membres del grup “van créixer escoltant molta música underground, una influència que va marcar el so de la banda i que, a través de l’èxit comercial de Nevermind, va arribar al gran públic”, explica McMurray. La mostra conté uns dos-cents objectes relacionats amb el grup -pòsters, discos, fotos, dibuixos, samarretes, cartes…-, molts d’ells prestats pels altres dos components de la banda, el baixista, Krist Novoselic, i el bateria, Dave Grohl. Entre les coses més curioses hi ha el model de l’àngel usat per il·lustrar la coberta de l’àlbum In utero (1993) i una sèrie de guitarres destrossades, exposades en vitrines, com animals fets malbé però que encara són bonics. Tot plegat seria un homenatge més que notable, si no fos que l’exposició és temporal.

DUES CIUTATS

L’èxit i la fama esquinçaven interiorment Cobain. Es preguntava sovint si mereixia ser un ídol de masses quan ell només se sentia un pobre desgraciat. I es qüestionava fins a quin punt ser una estrella no implicava una traïció als seus orígens i a la seva condició de solitari asocial.

El fil que uneix el lloc on es va suïcidar -una mansió prop del llac Washington, a Seattle- amb el lloc on va passar els primers anys de vida -una modesta casa de fusta a Aberdeen- il·lustra bé la naturalesa escindida de Cobain. A tocar de la gran mansió de Seattle, hi ha un petit parc amb un banc -ara tot ple de frases d’homenatge- on el músic anava a meditar. És un espai agradable, ideal per passar-hi unes hores de calma, en pau. Res a veure amb el lloc de la seva ciutat natal on d’adolescent matava les hores: sota un pont a la riba del riu Wishkah. És un espai fangós, sòrdid, també ple de grafitis, fins i tot amb alguna xeringa recent.

Veient un lloc i l’altre queda clar que la frustració i la desesperança de Cobain s’expliquen més bé a través d’Aberdeen -una ciutat d’aspecte gairebé poligonal, amb una indústria pesquera i d’explotació forestal en decadència, i una taxa d’atur elevada- que no pas de Seattle. Distanciades per un centenar curt de quilòmetres, les separa l’abisme de dos estats d’ànim antagònics: mentre que Seattle s’ha reinventat i revitalitzat, Aberdeen ha continuat estancada en la grisor.

Potser és per això que Aberdeen posa més atenció en el seu fill il·lustre. A tocar del pont sobre el Wishkah, un parc recorda Cobain. L’escultura d’una guitarra, un rètol amb la lletra de Something in the way -“ Underneath the bridge...” - i una placa amb frases del músic formen el memorial, kitsch, però benintencionat. El va impulsar Tori Kovach, un veí, l’any 2008, fart de veure com “les autoritats municipals menyspreaven Cobain perquè es drogava i s’havia suïcidat”. Kovach, que passa dels setanta i no va coneixe’l, afegeix: “Era el menyspreu que l’aristocràcia de la part alta de la ciutat sempre ha sentit per les persones com jo i el Kurt, que procedim del poble baix i ens hem criat en llars trencades”.

El de Kovach, amb tot, no és l’únic homenatge de la ciutat al màrtir del grunge. N’hi ha un d’oficial, també. Al rètol d’entrada, sota el nom d’Aberdeen, hi ha escrit el títol d’una cançó mítica de Nir vana: Come as you are [Vine tal com ets]. Què hauria preferit Cobain, el parc o la benvinguda? Doncs segurament cap dels dos. Són tan poc grunge, els homenatges...