Assumpta Serna: “Em van presentar Harvey Weinstein i vaig tenir clar que havia de sortir corrents d’allà”

BarcelonaAssumpta Serna ha estat una estrella del cinema espanyol i precursora de l’experiència internacional. Ja fa anys que combina la interpretació i la docència. Viu a Madrid però visita sovint Catalunya, amb qui hauria volgut tenir una relació més propera i fructífera. Recorda Saura i Almodóvar, Hollywood, els cineastes amb qui ha treballat i les decisions que ha pres. Aquesta primavera comença a rodar com a actriu Las locas del obelisco, una pel·lícula amb el director Pablo Moreno, i també la nova sèrie del director Manu Sanabria La coleccionista . A més, publica els llibres Monólogos para protagonistas i Take the lead.

Em consta que molta gent voldria saber més de vostè.

— Doncs me n’alegro. Visc a Madrid i treballo molt, però amb poca notorietat pública com abans. Vinc sovint a Barcelona per estar pendent de la meva mare. Continuo fent d’actriu i també ensenyant.

Les classes van canviar molt la seva feina, oi?

— Doncs sí. Amb l’Scott, el meu marit, fa molts anys que ens hi dediquem. El 1999 vaig publicar el llibre El trabajo del actor de cine i des de llavors ja em van començar a trucar per fer classes i vaig crear un postgrau que va durar set anys. La crisi del 2008 i després la covid van fer-nos canviar de rumb fins a la formació molt personalitzada que fem ara.

En què consisteix?

— Tenim una comunitat que es diu Familia de cine i acompanyem molt els actors en la gestió de la seva carrera. Tant a nivell de tallers d’interpretació –aquest mes en comencem un– com en el treball de l’ètica dins del sector. Com incorporar-se dins d’un món com aquest no només des de la tècnica com fins ara, sinó tenint en compte els codis ètics. Hem escrit dos documents, un per als actors i l’altre per a l’audiovisual en general. Amb l’Acadèmia de Madrid hi estem treballant molt.

Toqueu molt, pel que sé, la coordinació de la intimitat als rodatges. Té a veure amb això?

— Sens dubte és el més cridaner: els abusos i la coordinació de la intimitat. Però en realitat la falta d’ètica és una cosa més estructural. Per fer aquesta feina has de tenir uns valors que moltes vegades es perden perquè cal anar de pressa i aconseguir uns objectius. I això pot passar per sobre de la persona. Hi ha d’haver protocols perquè això no es desplaci mai.

Per aconseguir què?

— Millorar les relacions. Evitar els abusos de poder dins les estructures jeràrquiques. Saber on estàs i aprendre a entendre i escoltar els altres. La gran manca de la societat és saber fer això que tu estàs fent ara amb mi: escoltar. A mi també m’agrada molt escoltar! Aquest és un gran valor que té el cinema i l’estem menyspreant per a l’obtenció de resultats. Hi ha paradoxes. Per exemple, semblava que l’arribada del digital ens treia de sobre aquelles càmeres tan immenses i difícils de maniobrar, i que podríem guanyar temps per a les persones. I què va! Ara els rodatges en lloc de dos mesos han de durar tres setmanes!

Va trobar molt a faltar l’ètica quan començava i en els moments de major activitat i reconeixement?

— Sí, per les dues bandes. Quan ets jove tens la necessitat d’afirmar-te a tu mateix i, sense voler, estableixes que ets diferent de la resta. Si tens èxit i hi ha molta expectació al teu voltant la teva ètica personal es pot desorientar. Un dia, jo estava protestant molt iradament i la meva representant em va dir: “Assumpta, t'enrecordes de quan no tenies feina?” Has d’entendre que fer una pel·lícula és gairebé un privilegi més que no pas un dret. L’ètica personal s’ha d’anar repassant de tant en tant.

El Me Too ha trigat massa a arribar?

— Segurament. Però a part que la gent denunciï les agressions, cal posar el focus en ensenyar-los a dir que no. Pensar que si estàs amb tal o tal altra persona podràs aconseguir tal o tal altra feina fa que incorris en una enorme falta d’ètica amb tu mateix. El no s’ha de tenir molt clar. I s’ha d’ensenyar.

Deu tenir-ne exemples, oi?

— A finals dels anys 80, als Estats Units, em van presentar Harvey Weinstein en una discoteca. Era quan Matador es va projectar allà, i és un film amb escenes sexuals importants. Estava assegut tipus faraó i envoltat de noies. Era un quadre que desprenia foscor i brutícia. Les intencions eren claríssimes, progrés a canvi de relacions. Vaig veure molt clar que havia de sortir corrents d’allà.

No tothom té tan clar el no.

— El no sempre, sempre, sempre s’ha de tenir clar, i sempre has de veure que pots escollir marxar. Els condicionaments no hi han de ser. I si hi són, has de veure clar que alguna cosa no rutlla i s’ha d’arreglar. Quan tenia 22 anys em van oferir participar en el film Polvos mágicos. El director em va citar en un hotel per parlar del paper i em vaig haver d’escapar. Les situacions retorçades s’acostumen a veure clares. I les dones encara ho veiem més clar.

També s'ha trobat amb dones complicades, oi?

— Sí, la directora Maria Luisa Bemberg, amb qui vaig fer Yo, la peor de todas. Era una persona molt especial que havia viscut a casa un ambient molt autoritari i ho havia absorbit en el pitjor sentit. Vam tenir un conflicte de poder molt gran. Tant sí com no volia doblar a l’argentí el meu personatge, una noia mexicana de pares espanyols. I no tenia cap sentit fer això, només volia sortir-se amb la seva, sense importar-li la pel·lícula. Només per exercir poder amb tota la mala fe possible.

Sempre ha reivindicat molt pensar les coses, meditar les eleccions, evolucionar des de la rauxa de la joventut fins a la serenitat que dona el fet de fer-se gran.

— Quan vaig fer 40 anys em vaig mirar al mirall i em vaig preguntar per què havia escollit aquesta professió. Vaig entendre que ho havia fet per rebel·lia i em vaig preguntar si voldria fer més coses. Va ser quan vaig escriure el llibre i vaig començar a fer classes.

Va voler ser actriu per rebel·lia? Contra què?

— Era l'any 1978 o 1979, una època encara molt tancada, amb un cinema que no m’agradava i un estat de les coses que tampoc. Vaig haver d’estudiar dret per calmar l’estat anímic de la meva família. D'una banda, em va frenar de començar abans a fer cinema; i, de l'altra, també em va ensenyar coses interessants.

El temps de L’orgia.

— Sí, exactament. Vam fer L’orgia precisament com una crida contra el conformisme i a favor de buscar sempre més enllà. La rebel·lia també em va ensenyar a dir que no quan, a Los Angeles, em van ensenyar una llista de personalitats de Hollywood perquè n’escollís una. Pretenien dir a la premsa que jo estava amb aquella persona i així beneficiar la meva carrera. Tom Cruise, Warren Beatty...

Aviat va voler conèixer altres cinematografies, altres països. Per què?

— Volia saber què era una indústria de cinema. Què tenien ells que nosaltres no teníem. Portugal, França, Itàlia... Vaig fer unes quantes coproduccions, vaig aprendre molt, va ser un enriquiment molt gran.

I a casa?

— Marxar tan a fora m’ha fet perdre projecció aquí, a casa, a Catalunya. Les circumstàncies i les meves pròpies eleccions han fet que em perdés moltes coses, i em sap greu. És una petita espineta que tinc clavada. No sé com arreglar-ho.

Què destacaria més de l’estada a Hollywood?

— L’experiència de la gent, de la cultura, de la manera de viure. Pensa que quan jo vaig arribar-hi Espanya i el cinema espanyol es coneixien molt poc.

Molt abans que Banderas, Penélope, Bardem...

— El 1985 va ser la primera vegada que hi vaig anar. I el 1988 ja hi vivia.

La pel·lícula més destacada va ser Orquídia salvatge, amb el Mickey Rourke?

— De les que més. Però a nivell de notorietat i de pressupost va ser Joves i bruixes,que tenia un pressupost de cinquanta milions de dòlars. Una pel·lícula avui força de culte a nivell de joventut i de rebel·lia.

Què va ser el millor de l’experiència americana?

— Estar a Los Angeles em va permetre accedir a produccions que es rodaven al Brasil, a Tailàndia, a Mèxic... Les faveles de Rio de Janeiro, la vida quotidiana a Tailàndia, conèixer realitats molt diferents, vivències molt enriquidores, molta obertura de ment.

Carlos Saura, Pedro Almodóvar, Jordi Grau, Mario Camus, Miguel Picazo, Martínez-Lázaro, Rovira-Beleta, Bigas Luna... Van ser uns primers anys vuitanta molt intensos i productius. Va treballar amb molts directors importants.

— Molta intensitat de projectes, d’idees, de maneres de fer diferents. És un dels grans privilegis de l’actriu, conèixer molts mons personals. És el que més aprecio. Una cosa rellevant a mencionar és que no he treballat mai més d’una vegada amb el mateix director. Només ara, amb el Pablo Moreno.

Voldria haver conegut millor Carlos Saura, per exemple?

— Hauria estat molt bé. Amb Saura vam fer Dulces horas i em va saber greu no tornar-hi a treballar. Durant vuit anys vaig representar Espanya a l’Acadèmia del Cinema Europeu i no vaig tenir dubtes a proposar-lo a ell per fer-li un homenatge l’any 2004.

I Almodóvar?

— Matador és una pel·lícula molt singular a la seva filmografia, molt de culte. No acostuma a aparèixer a les retrospectives que li fan, no en té els drets en propietat... És especial. Jo el coneixia ja d’abans perquè el meu marit d’aleshores, Carlos Tristancho, pertanyia a la colla que al començament de la seva carrera li va donar molt de suport. Ell era molt divertit, sempre ens vam tenir molt respecte. "Gràcies, Assumpta, per ser tan generosa”, em va dir un dia.

Fa molt de temps que no la miro, però recordo Matador com una experiència colpidora.

— Sí, un text dens, difícil d’entendre. És una exploració artística molt interessant sobre l’amor, la mort i el sexe. Molt vàlida vista avui dia.

En el camp del cinema internacional... Sam Fuller, Mario Monicelli, Agnès Varda!

— Com sabia escoltar, l’Agnès Varda! Inoblidable.

Amb qui li agradaria treballar avui?

— Amb Rodrigo Cortés, per exemple, un dels cineastes que més respecto avui, dels més lliures, dels més al marge de les modes. Escape m’ha encantat, una llàstima que no hagi tingut més repercussió.

Li agrada el cinema d’avui?

— Hi ha massa correcció política. Les subvencions marquen que es faci un tipus de cinema que caigui bé, que no molesti. Ens estem perdent massa coses. Ja entenc que tots hem de viure, però ens oblidem que la missió essencial de l’art és portar-nos una mica més enllà.

Va fer El crac, amb Joel Joan.

— Ens ho vam passar molt bé. M’agrada molt la feina del Joel Joan i l’Héctor Claramunt.

Deu ser de les poques excepcions de treballs a Catalunya els últims temps, oi?

— Sí, i recordo que el Joel em va dir que li havia costat que TV3 m'acceptés per al projecte. Va ser de les primeres vegades que em vaig adonar que potser havia estat massa absent i distant de casa.

No podem deixar de mencionar Falcon Crest, oi?

— M’hauria agradat aprofitar millor aquella experiència. En aquells anys, fer televisió era una mica com de Segona Divisió, no era una prioritat per als actors. Una altra vegada allò de les decisions, dels camins que decideixes emprendre encara que sigui en contra de la teva pròpia seguretat. En aquesta professió, un ha d’aprendre a viure amb la inseguretat com a companya de viatge.

De què està més contenta?

— Ho dic amb la boca petita, però de la llibertat. D’haver decidit sempre el que volia fer.