Cinema
Diumenge 18/11/2021

Daniel Brühl: “Em treu de polleguera que em facin fotos en secret”

8 min
“Em treu de polleguera que em facin  fotos en secret”

Daniel Brühl (Barcelona, 1978) va saltar a la fama el 2003 amb la pel·lícula Goodbye, Lenin! i tres anys després va instal·lar-se a Barcelona per protagonitzar Salvador (Puig Antich). Fill de mare catalana i pare alemany, l’actor ha estat a primera línia de Hollywood amb films com Maleïts malparits, de Quentin Tarantino (2009); 2 days in New York, de Julie Delpy (2012), i Captain America: Civil War, d’Anthony i Joe Russo (2016). Ara debuta com a director amb La puerta de al lado, la història d’un actor famós que topa amb un veí estrany en un bar rònec i solitari de Berlín. Brühl hi interpreta el protagonista, que també es diu Daniel i que veurà com la seva vida es desmunta després de la trobada amb el veí, el Bruno (Peter Kurth). La pel·lícula està plantejada com un western modern i explora temes com la gestió de la fama, la privacitat dels actors i la gentrificació.

Com ha sigut l’aventura d’estrenar-se com a director?

— Feia temps que tenia ganes de dirigir. És molt interessant poder explicar la pròpia història i no ser exclòs de tot el procés cinematogràfic. He après moltíssim escrivint el guió amb el guionista, podent executar i muntar la pel·lícula. És una experiència molt bonica que crec que tard o d’hora ve de gust a la majoria dels actors.

Fa més de 25 anys que fa d’actor. Per què ha esperat fins ara per dirigir?

— Volia sentir-me segur i capaç de dirigir la meva pròpia pel·lícula. Feia temps que hi donava voltes, buscava un tema que fos prou personal per sentir-me’n capaç. Fa dos anys va reaparèixer una idea que havia tingut a Barcelona, en un restaurant que em va recomanar Lluís Homar. Es diu Envalira i és a la plaça del Sol, a Gràcia. Quan em vaig traslladar a Barcelona el 2010 hi anava sovint. Allà hi vaig viure una situació que em va inspirar. Hi havia un home que m’estava mirant amb una mirada de western de Sergio Leone. Vaig notar immediatament que li queia fatal. Potser tenia raó, perquè si m’observo des de fora veig que aleshores tenia una actitud molt orgullosa. De sobte em sentia molt barceloní, perquè ja no estava vivint amb els meus pares ni en hotels, tenia el meu propi apartament. Anava per Barcelona amb una actitud de “soc d’aquí”. Aquell home m’estava analitzant mentre jo estava parlant amb els cambrers sobre el Barça. En aquell dinar em vaig imaginar que podria ser un obrer que treballa a les façanes de Gràcia, que observava el meu pis durant mesos i que un dia m’esperava en un restaurant i hi teníem un duel.

Però al final la pel·lícula passa a Berlín. Per què?

— En aquell moment no vaig poder aixecar la pel·lícula perquè no tenia guió, ni estructura, ni productora. Em vaig oblidar de la idea. I anys després, a Berlín, em vaig recordar d’aquella història. També em vaig adonar que, al cap i a la fi, soc més berlinès que barceloní perquè he viscut molt més temps a Berlín. Allà també em vaig traslladar d’un pis a un altre i em vaig trobar amb la situació típica de pati berlinès en què veus els teus veïns. Els coneixia, alguns d’ells són de l’est d’Alemanya. Em va semblar que era molt millor afegir el tema del conflicte entre l’Est i l’Oest a Berlín, que m’ha marcat molt. Vaig convèncer un guionista i així va començar el projecte.

Daniel Brühl

Vostè hi interpreta el protagonista, que és un actor d’èxit que es creu superior als altres. Quina part seva hi ha en el personatge?

— El joc amb el personatge d’un actor em va divertir molt. A la pel·lícula hi ha moltes experiències personals i professionals que he tingut, però bona part és clarament ficció. Volia donar-li un to molt elevat, exagerat, perquè quedés molt clar que el protagonista no soc jo ni és una versió de mi. Al principi pensava que fer la doble funció d’actor i director podria ser complicat. Necessitava un protagonista que representés un cert èxit i fama, i em donava més seguretat si em movia en el meu món, per això vaig triar un protagonista que fos actor. També m’interessava tot el tema de les xarxes socials, la superficialitat, l’exposició, això de demostrar al món que perfecta que és la teva vida. Moltes vegades si burxes una mica t’adones que en realitat hi ha un buit, però molts actors es perden en aquesta fama.

El protagonista viu a Berlín, però volta molt pel món i se li retreu que no conegui el barri.

— El tema fonamental de la pel·lícula és la gentrificació. Aquest és el punt més personal de la història. Des que vaig marxar de la ciutat on vaig créixer, Colònia, a l’oest d’Alemanya, sempre m’he sentit estrany. Allà si estic assegut en un bar soc jo, però a Berlín i a Barcelona encara em sento algú de fora. La gent podria dir que jo soc part del fenomen de la gentrificació, i en realitat això ha tingut una gran influència en la meva vida. Després de 22 anys vivint a Berlín, encara no puc dir “Ich bin ein Berliner ” [Soc berlinès]. Fins i tot a casa meva, si em trobo els veïns al pati i alguns són de l’Est, torno a parlar amb el meu accent de Colònia per fer-me més simpàtic. Quan estic amb ells noto certa incomoditat, és estrany després de dècades, però és així. Sempre seré algú de Colònia.

Els atacs a la privacitat són un dels grans temes de la pel·lícula. Per què?

— A la gent li causa molt de morbo que tot el que envolta el món de la interpretació surti a la llum, però és trist que els actors s’exposin i perdin tot el misteri. Que el protagonista fos un actor era perfecte per fer-lo víctima d’atacs com el del Bruno. Jo al final he caigut a les xarxes socials. Les utilitzo com una eina per promocionar els meus projectes. No sé si és imprescindible tenir-ne, però sí que ajuden. No comparteixo res gaire privat, a vegades coses que estic fent. Només utilitzo Instagram.

Al llarg de la pel·lícula els fans interrompen el Daniel i li demanen diverses vegades que es faci fotos amb ells. Com gestiona vostè aquest tipus de situacions?

— Últimament estic notant una falta de respecte de la gent. Han traspassat una línia i no se n’adonen, alguns ni et pregunten si et poden fer una foto. Em treu de polleguera que em facin fotos en secret, sobretot quan estic amb la meva família. Fa poc estava de vacances a la platja, a Eivissa, i un home francès es va amagar el telèfon al pit, era molt pelut. Vaig veure que m’estava gravant perquè era molt obvi: el llum del mòbil estava encès. Vaig pensar que potser faria el ridícul, però li vaig preguntar: “Què està fent?” I em va respondre que estava filmant la platja, però clarament em gravava a mi. Al final li vaig demanar que parés, que estava allà amb els meus fills. Es va posar tot vermell.

Fins i tot quan està enfadat, el Daniel posa bona cara quan li demanen fotos. ¿Els actors sempre han de ser amables?

— Si algú em demana una foto jo soc l’últim que diu que no. Si dic que sí em puc alliberar ràpidament d’un problema i faig feliç la gent en deu segons. Si dic que no la gent es queda parada, no ho entén, entrem en converses complicades o pesades que em poden engegar el dia a rodar. Tinc col·legues que no suporten fer-se fotos; a mi no m’importa tant. Hi ha moments en què et fa sentir bé que la gent et reconegui. Però espero que la gent tingui un mínim d’educació, que pensi si és una situació adequada o no abans de demanar una foto. Sí que he canviat una mica la meva vida per evitar problemes. No entraré en un bar ple de borratxos i m’hi posaré al mig, hi ha certes situacions que esquivo. Si aquest és el preu que he de pagar per una professió que em dona tant i que m’encanta, que sigui així.

¿Li preocupa la informació que es pugui saber de vostè a través de les xarxes?

— Per sort no tinc cap veí que sigui com el Bruno. De fet, els meus veïns es van partir de riure quan van veure la pel·lícula. Ni jo soc el Daniel de la pel·lícula ni ells són els veïns que hi surten. Però he patit assetjament, he tingut un problema amb una persona a Instagram. M’enviava molts missatges, va contactar no sé com amb una part de la meva família. De sobte va posar-se en contacte amb una cosina meva de Barcelona que jo no havia vist en 30 anys. Ella em va trucar per explicar-me que havia rebut uns missatges molt estranys. Vaig al·lucinar, perquè jo no soc Johnny Depp, imagina’t el que deu patir ell amb tot el tema de les xarxes. Em sorprèn, perquè que una persona estigui tant de temps tan obsessionada per descobrir-ho tot és molta feina. Fins i tot he hagut de parlar amb advocats per veure com s’ha d’actuar, però em sento molt limitat perquè legalment tampoc s’hi pot fer gaire cosa.

Dues imatges de ‘La puerta de al lado’

El Daniel de la pel·lícula és un actor de ‘blockbusters’ que es prepara un paper per a una pel·lícula de superherois. Està preocupat perquè només li han enviat una pàgina del guió sota el pretext que és confidencial. Quina mirada vol donar sobre el món de Hollywood i el cinema comercial?

— Em burlo d’algunes coses que he fet, sobretot del món Marvel. El protagonista és un home pedant que s’ha oblidat del seu entorn, que ja parla en anglès amb accent nord-americà. Em semblava que el cinema dels Estats Units és un contrast molt gran amb un bar de l’est de Berlín. Des de Marvel a mi sempre m’han tractat molt bé, sempre m’han dit de què anava la pel·lícula i com era el personatge. Però de jove, en altres projectes, em vaig trobar que m’enviaven tres frases sense les rèpliques dels altres personatges i que no en sabia res més. Em vaig sentir molt humiliat i vaig decidir que no faria la pel·lícula.

El 2016 el vam veure a ‘Captain America: Civil War’, on interpretava el malvat Baró Zemo. Tornarà a fer pel·lícules de superherois?

— Vinc del cinema art house i el considero casa meva, perquè em va inspirar a ser actor. Però em sento molt viu si puc canviar d’un món a l’altre. Els altres projectes que faig són aventures que també m’omplen molt, són divertides de fer. De jove sempre m’havien agradat els còmics de Marvel, i quan vaig entrar en aquest món em vaig adonar que el nivell és altíssim. Ho has de fer realment molt bé, sembla més fàcil del que és.

Deu anys abans, el 2006, es va fer conegut a Catalunya amb la pel·lícula ‘Salvador (Puig Antich)’. Quina relació té ara amb Barcelona?

— És una ciutat que estimo i que durant un temps vaig considerar casa meva. He tingut la meva vida molt instal·lada a Berlín, però després de 22 anys, amb la meva família ens hem traslladat a Sóller, a Mallorca, enmig de la serra de Tramuntana. Vull que els meus fills no perdin aquesta relació amb Catalunya i Espanya, amb la naturalesa i amb tot el que vaig viure de petit. Sempre he tingut dues identitats. Ara provarem de viure a Sóller, en un lloc més petit i tranquil que una ciutat com Barcelona. El meu germà i la meva mare viuen a Barcelona, així que vindré sovint a veure’ls.

Els seus fills parlen català?

— Els pobres estan aprenent tres idiomes i encara no saben distingir entre el català i el castellà. Però com que som a Mallorca l’aprendran segur.

Duel cinematogràfic

Al seu últim film, La puerta de al lado, Daniel Brühl interpreta un actor d’èxit que ha de viatjar a Londres per fer un càsting. En un pub de Berlín el protagonista topa amb el Bruno (Peter Kurth), un veí que l’ha estat espiant i coneix tots els secrets de la seva vida.

stats