Endreçar trenta mil varietats de roses

Vermelles, grogues, de color salmó, blanques, roses... Els pètals de les roses que es comercialitzen actualment tenen una varietat de colors limitada gairebé només per la imaginació dels roseristes de tot el món. Hi ha una limitació, però, que a més de la imaginació ha desafiat la tecnologia més avançada. Fins fa quinze anys, les roses de color blau només es podien aconseguir tenyint roses blanques amb colorant. No hi ha roses blaves a la natura. La família de les roses no disposa del gen que produeix la delfinidina, el pigment que proporciona als pètals el color blau. Els colors de les roses estan determinats per les substàncies conegudes com a carotenoides, els flavonoides i les betalaïnes, que ofereixen colors des del groc pàl·lid fins al violeta fosc, passant per totes les gammes de taronges, roses, vermells i violetes. En aquest ventall, però, hi falta el blau. Les roses blaves només s’han pogut obtenir mitjançant tècniques d’enginyeria genètica.

Va ser l’empresa australiana Florigene qui ho va aconseguir després de més d’una dècada de recerca. El primer que van fer va ser clonar el gen que regulava el color blau d’altres flors per introduir-lo al genoma d’una varietat de rosa. Els primers resultats, però, eren pètals de color vermell fosc tirant a violaci, és a dir, una barreja de blau i vermell. El següent pas va ser introduir un altre gen que anul·lés l’expressió dels colors vermells, de manera que l’únic color expressat fos el blau. Des de llavors, tot i que les roses blaves són possibles, no es poden comprar fresques a les floristeries. Florigene en té la propietat i no en produeix perquè són massa cares. Se’n poden adquirir de preservades, això sí, roses que gràcies a un tractament químic poden conservar el color uns quants anys.

Silvestres, antigues i modernes

Abans de l’enginyeria genètica els roseristes pol·linitzaven manualment les roses, un mètode que encara es fa servir avui, tot i que combinat amb la fecundació in vitro. I, de fet, més que el color, és l’origen genètic de la rosa el criteri que s’utilitza per endreçar la quantitat ingent de varietats d’aquesta flor. Els experts no es posen d’acord sobre quantes espècies de roses hi ha. Segons una de les fonts més autoritzades, The Plant List, una base de dades gestionada pels Reials Jardins Botànics de Kew, al Regne Unit, i el Jardí Botànic de Missouri, als Estats Units, hi ha 366 espècies de roses acceptades. Ara bé, de varietats n’hi pot haver més de trenta mil i se’n generen de noves contínuament. La manera més senzilla de classificar tota aquesta diversitat és la que utilitza la Federació Mundial de Societats Roseristes, que estableix tres grans grups de roses: les roses silvestres, les roses antigues i les roses modernes.

Les roses silvestres creixen lliurement a la natura. Els exemplars silvestres de fa milers d’anys, doncs, són l’origen de totes les espècies i varietats actuals. Si passejant per la muntanya ensopeguem amb una flor de cinc pètals de tonalitats rosades i blanques, pot ser perfectament que ens trobem davant d’una de les roses silvestres més abundants, que també es coneix com la flor del roser bord, gavarrera o roser gavarrer. El seu nom científic és Rosa canina, perquè les seves punxes recorden els ullals d’un gos. El fruit d’aquest arbust, el gavarró, és una bola petita i vermella que sembla verinosa però no ho és. De fet, és un dels fruits de tot el món que contenen més vitamina C. També conté substàncies amb propietats analgèsiques i tradicionalment se n’han fet melmelades i infusions.

La clau de la rosa te

Les roses antigues comprenen totes les varietats que hi havia abans del 1867, quan es va introduir a Europa la rosa te. La hibridació dels rosers europeus amb aquest roser asiàtic marca l’inici d’una nova era en el món del cultiu de roses, que va donar lloc a les roses modernes. Les antigues són molt resistents però presenten poca varietat de colors (entre blanc, rosa i vermell) i només floreixen a la primavera. El 1867 el roserista francès Jean-Baptiste Guillot va obtenir la primera rosa híbrida a partir de la rosa te i una varietat de rosa antiga, que va batejar com La France i que es considera la primera rosa moderna. Les flors resultants tenien entre 26 i 40 pètals d’un rosa esblaimat i molt fragants.

Segons Josep Maria Montserrat, director de l’Institut Botànic de Barcelona, “aquesta hibridació va canviar completament les propietats de les roses de cultiu”. El roser de te, originari de la Xina, està adaptat a un clima amb un estiu plujós i floreix a finals d’estiu, mentre que els rosers que es cultivaven a Europa al segle XIX procedien d’una àmplia franja geogràfica que va des de Palestina fins a l’Índia. Aquests rosers, adaptats a un clima diferent, florien a la primavera. Una de les característiques més determinants que van néixer amb la hibridació va ser una floració que començava a l’abril o al maig i es prolongava fins ben entrat el novembre, amb la qual cosa la durada de la temporada de roses es va més que duplicar. “A més -afegeix Montserrat-, també es van aconseguir rosers més resistents als fongs, capaços de tolerar el regadiu i més productius”. Gràcies a totes aquestes propietats, es va poder sostenir un creixement del negoci del cultiu de la rosa, que va fer la volta al món i que a Catalunya va tenir com a màxim exponent el roserista Pere Dot, autor de gairebé dues-centes varietats i reconegut internacionalment.