El dia de l'entrevista Meg Ryan estava patint. No metafòricament. L'actriu i exreina de les comèdies romàntiques estava molt adolorida, després de passar el matí, un de molts, desempaquetant per mudar-se en una nova casa que ha estat renovant durant molt temps a Montecito, Califòrnia.

Tirar endavant després d'un cop dolorós i posar ordre al passat per trobar consol al present, realment, són alguns dels temes de la nova pel·lícula que ha dirigit Ryan, What happens later, una comèdia romàntica que ha coescrit, protagonitzat i dirigit que encara no té data d'estrena a casa nostra. A quatre mans al costat de David Duchovny, destil·la les convencions del cinema i juga amb una paleta d'emocions diferent; en aquest cas és Ryan enfrontant-se amb la seva pròpia marca cinematogràfica. Es tracta de la segona incursió de la intèrpret darrere de la càmera i la primera vegada que apareix en pantalla en set anys. No ha deixat de ser el centre d'atenció. "Sento que ja vaig fer el gran viatge, el viatge de Hollywood –diu durant un dinar en un dia tapat–. Ja vaig ser a la lluna, així que no tinc grans ambicions per tornar-hi".

Tot i que sempre havia fet papers dramàtics, la comèdia romàntica va ser el que li va donar a Meg Ryan l'estatus de megaestrella a la dècada dels 80 i 90: films com Alguna cosa per recordar, Tens un e-mail, Quan en Harry va trobar la Sally de Nora Ephron (en què Ephron va escriure el guió i Rob Reiner va dirigir) van ser tots èxits de taquilla i encara són alabades avui en dia. Tornar al gènere en aquest moment de la seva carrera és un moviment segur i valent. Saber com jugar les seves cartes, també. Però Ryan, de 61 anys, pot enfrontar-se a un intens escrutini per les seves eleccions, el seu humor i la seva aparença. Això tampoc sembla preocupar-la. "Em va costar molt temps tenir alguna cosa a dir", em diu, i afegeix: "El meu interès en aquesta pel·lícula no té a veure amb la percepció que Hollywood té de mi. No m'interessa controlar això. No crec que pugui".

Ella volia una història que fes preguntes importants: "Què passaria si et trobes amb el primer amor després de molt de temps? Què ens diríem l'un a l'altre? Ens perdonaríem?" Ryan ho volia embolicar tot en el que ella anomena la confecció de la comèdia romàntica.

Un film "màgic"

L'actriu arriba al dinar vestida amb roba còmoda negra: pantalons joggers, vambes, una samarreta i un jersei lligat de manera despreocupada. Es treu el seu gran barret del color de la civada i les seves ulleres de sol rodones (que recorden Diane Keaton) i busca una taula tranquil·la, davant d'una filera de llimoners al jardí del restaurant, on ella, com a renovadora en sèrie, parla amb gust sobre disseny. "M'encanta la idea que l'espai et sostingui –diu–. M'encanten les diferents maneres en què pots conduir la llum".

Els seus trets de gamine –cabell ros ondulat, ulls d'un blau brillant– estan cuidats a l'estil Hollywood, consentits per la riquesa. Lleugerament cautelosa, continua sent encantadora i juganera. A causa d'un problema al maluc, camina amb una lleugera coixesa; però en lloc de tractar d'amagar-ho, ho incorpora al seu personatge de What happens later, que ho passa per alt amb un comentari sobre fer-se gran i no deixa que això li impedeixi ballar.

A la pel·lícula, els protagonistes són antics amants que se separen de joves i anys després es troben en un aeroport amb 50 anys. Neva. Fan bromes. Ningú més entra en escena, excepte el temps, la història personal i la veu impersonal del locutor de l'aeroport. Aquests detalls li donen un toc de realisme màgic a la pel·lícula, diu Duchovny. Especialment perquè van gravar-la pràcticament tota de nit, en un aeroport fora de servei i al Museu d'Art Americà de Bentonville, a Arkansas. "Ella fa que tot sembli senzill, tot i que realment no ho sigui", assegura Duchovny en una entrevista telefònica. "Tot i que era complicat físicament treballar de nit, es va crear un ambient molt bo per crear. La vida real, de sobte, s'apagava".

Aquest detall era intencionat: "Vam treballar sempre el guió com si fos un somni", diu l'amiga de Ryan Kim Gillingham, una coach d'interpretació que va ser al plató cada dia per ajudar els dos actors protagonistes. Una altra amiga, Sally Franson, novel·lista, també va oferir moltes idees a Ryan. "Ella donava voltes a la pregunta: cap a on haurien d'anar les comèdies romàntiques del 2023? –recorda Franson–. Si enamores l'audiència, els deixes en un període d'alta desconnexió i immersió".

El projecte –basat en una obra de Steven Dietz, Shooting star– va arribar a les mans de Ryan durant la pausa forçada de la pandèmia, on es va interessar per les actituds de dues persones "darrere d'un vidre", com diu ella, "que de cop s'aturen i veus què els passa". El seu personatge és new age, el de Duchovny és impassible. "Crec que el David és una persona molt divertida i ansiosa –diu Ryan–. Ja es veu per com es preocupa per tot". Tots dos es van conèixer preparant el material en videotrucades durant sis mesos. "Mai havia treballat tant en guió –assegura ell–. Va ser genial. Ella no parava de jugar-hi".

El film està dedicat a Nora Ephron, que va morir el 2012, l'essència de la qual es troba en els diàlegs i el ritme. Amb l'excepció de les pel·lícules d'Ephron i algunes de protagonitzades per Meryl Streep o Diane Keaton, la majoria de comèdies romàntiques se centren en la joventut. Això preocupava a Duchovny, que té 63 anys. Els personatges de What happens later porten el pes i les decepcions de la mitjana edat. "No podien semblar ingenus com en la majoria de comèdies romàntiques –diu–. I, tanmateix, no podien semblar cansats de tot o avorrits. Era realment aquest ball de ¿com ho fem perquè sigui legítim per als adults?"

Fins i tot llavors, ell es preguntava si realment hi hauria interès per veure dues persones madures tenint connexió. "Hi ha alguna cosa que fa que ens enfadem quan veiem persones amb esperança, saps?", diu Duchovny, que afegeix: "Aquesta és la resistència contra la qual lluitem a la pel·lícula".

Ryan va escriure la pel·lícula després de la seva llarga i intermitent relació amb el rocker John Mellencamp, amb qui va trencar el 2019. ¿Tenia això alguna cosa a veure amb el seu interès pels amants que es persegueixen durant anys? No especialment, diu. "Però sí que hi ha la idea d'aquelles persones que es persegueixen i donen voltes i voltes i mai ho fan bé. I potser no ho necessiten". Per descomptat, a l'actriu no se li escapa que les comèdies romàntiques són les que ens han venut la idea de "feliços per sempre" en primer lloc. "A la meva manera, crec que aquesta és una petita pel·lícula collonuda", diu orgullosa.

Ryan diu més paraulotes de les que m'esperava i s'inclina cap a plaers poc ortodoxos. A l'assabentar-se que mai he estat per aquesta zona, m'assenyala un temple vedanta amb vistes al mar. "És tan sorprenent. Passi el que passi hi has d'anar. Has de passar per damunt d'aquell turó, perquè fa sol", diu mentre insisteix en donar-me'n l'adreça.

De L.A. a Nova York

Ryan va créixer a Connecticut, en una família de quatre germans. El pare era professor de matemàtiques i la mare mestressa de casa. Els seus pares es van separar quan ella era adolescent i la seva mare, que es va convertir en professora de teatre, la va ajudar a entrar al món dels anuncis. Als 21 anys, Ryan ja havia aconseguit un paper a la sèrie As the world turns. Un petit paper a la pel·lícula Top gun del 1986 va fer que es fixessin en ella i tres anys més tard Quan en Harry va trobar la Sally la va convertir en part de la història del cinema.

Gillingham la va conèixer als anys 80 en un estudi d'interpretació de Los Angeles dirigit per Peggy Feury i entre els alumnes hi havia Sean Penn, Nicolas Cage i Lily Tomlin. En aquell moment Ryan tenia "la mateixa llibertat incandescent" que la Willa, el seu personatge a la nova pel·lícula, diu Gillingham. Una actitud que encara conserva.

"Mai he vist la Meg sense estar immersa en un projecte creatiu o un altre –diu Gillingham–. Sempre està desperta i explorant creativament".

Ryan té un fill, l'actor de 31 anys Jack Quaid, fruit de la relació amb l'actor Dennis Quaid (es van divorciar el 2001). L'any 2006 va adoptar la seva filla Daisy, que avui en dia és una estudiant universitària. La maternitat és un dels motius pels quals va deixar d'actuar. Un altre va ser el fet que, després d'haver passat moltes hores als platós o en la bombolla de gent famosa de Los Angeles durant anys, se sentia poc realitzada. No és que no apreciés alguns aspectes de la fama. "Hi ha un cor obert cap a mi", diu. Però també se sentia com si estigués "engabiada". Es va mudar a Nova York buscant experiències de vida més real. "Allà no pots agafar un taxi. Et quedes dret sota la pluja esperant", diu. Tot i això, després d'una dècada aproximadament ella i la seva filla Daisy van tornar a Califòrnia per estar més a prop del Jack.

A diferència de la majoria d'actrius de la seva generació, Ryan s'ha deixat dirigir per cineastes dones com la directora Jane Campion a In the cut. Fa temps que ella volia escriure i, de fet, li havia ensenyat a Nora Ephron el seu primer guió. Ephron li va dir algunes coses positives i també li va fer crítiques. Però Ryan havia estat estudiant, anant a classes de guió amb Robert Mckee, "convertint-se en una detectiu que esbrina com funcionen les històries", segons diu l'escriptora Franson, la novel·lista.

El seu debut com a directora de cinema va ser Ítaca, un drama del 2016 sobre la majoria d'edat a la Segona Guerra Mundial, una adaptació de la novel·la de William Saroyan, que Ryan va versionar com una història sobre com les comunitats van ajudar els nens a convertir-se en homes en aquell moment i que van coprotagonitzar ella i el seu fill.

La llarga pausa entre projectes no va ser precisament intencionada, diu. "Intentava preparar coses, però no es feien realitat". La complicada economia de Hollywood és tal que fins i tot Meg Ryan va haver de lluitar per aconseguir que es fes una pel·lícula de Meg Ryan. What happens later tenia un pressupost d'uns 3 milions de dòlars i molts favors. No tenien diners per a projeccions de prova, tot depenia del seu instint. Després de quaranta anys de carrera, Ryan ha trobat la manera de perfeccionar aquest instint.

Al capvespre, després de l'entrevista, vaig conduir fins al temple que m'havia recomanat. Aquella llum daurada de Califòrnia semblava d'un altre món, cinematogràficament bonic: enfilat per sota els pics de Santa Ynez i amagat en una arbrada, amb una vista ininterrompuda de l'oceà Pacífic. Per sobre del cant dels ocells podia sentir campanes i dones cantant a l'interior del temple. A Ryan li agrada anar allà, sola, i passejar en pau. "Només vull sentir les coses", diu.