Toni Moya: Per què ens escandalitzem si un got costa 100 euros i no perquè arreglar el rentavaixella en costi 120?

BarcelonaEn Toni Moya ens rep empolsinat al seu taller a tocar de la Sagrada Família. En un passatge tranquil, a pocs minuts del bullici dels turistes, trobem aquest espai ple de màquines, andròmines i molts gots de vidre on Moya treballa amb una passió que no ha minvat tot i els anys que fa s'hi dedica. Actualment, és l'únic mestre tallador artesà de vidre que queda a Catalunya i a l'Estat, una professió que ha anat desapareixent i que s'ha quedat sense relleu. Moya ens parla de l'art de tallar el vidre, de com diferenciar la feina d'un artesà de la que fa una màquina i de per què tot el que es fa amb les mans té un valor que mai és exagerat.

És la segona generació d'aquesta família dedicada a aquest ofici. Sempre va voler dedicar-se a això o com va anar?

— Jo des de petit anava pel taller de mon pare, que estava a les Corts, sobretot als estius, i ell em feia fer feinetes, com un joc. Recordo que em posava una mola poc perillosa, que era de suro, i em posava algun got per fer veure que tallava, era com jugar. I a mesura que m'anava fent més gran vaig començar a ajudar, a embolicar primer i després a marcar gots. Però llavors em vaig posar a estudiar electrònica.

I s'hi va dedicar?

— Un temps, només. Ho compaginava amb ajudar el meu pare al taller, on ja tallàvem i repartíem comandes als clients i al final vaig deixar l’electrònica i em vaig posar a temps complet amb el meu pare.

Què era el que li agradava d’aquest ofici?

— Que és molt creatiu. És una feina molt sacrificada, jo recordo de petit el meu pare que venia a treballar els dissabtes, els diumenges, el dia de Reis... però a mi m’encanta la part creativa. M’atreia des de petit, quan em pensava que era un joc. I la gràcia era que anava pujant de nivell. Primer feia coses molt fàcils i després el meu pare em proposava reptes més difícils i això m’enganxava. Amb el meu pare ho vaig aprendre tot d’aquest ofici.

Què cal tenir per treballar amb el vidre?

— Cal ser creatiu i pencaire, que t’agradi treballar amb les mans i treballar en si. Per a mi és una il·lusió llevar-me cada dia i venir al taller. Potser és perquè tinc un vessant artístic que a mi això m’enganxa. Jo imagino talles per als gots quan estic conduint, cuinant, a casa… com si fos una cançó. Em ve la inspiració i necessito tenir un paper a prop per dibuixar el que m’ha vingut al cap i després traslladar-ho al vidre. 

És fàcil convertir en vidre el que imagines?

— No. Al vidre tot ha de tenir una geometria, i a vegades no és gens fàcil. Totes les parts han de quedar iguals i ha de quadrar tot. S’ha de buscar sempre la simetria. 

El que em crida molt l'atenció és aquest ofici artesà, que encara es fa tot a mà, oi? 

— Sí. Hi ha tasques més fàcils i altres de més difícils, hi ha alguns tallats que són molt laboriosos i porten hores de feina. 

Hi ha alguna escola on s’ensenyi aquest ofici?

— Ara mateix no n’hi ha cap a Catalunya, a l'Estat en queda una a Segòvia. Aquí la Fundació del Vidre va haver de plegar per falta de diners i l’Escola Industrial va deixar d’oferir aquesta formació. És una pena perquè si una persona vol aprendre aquest ofici aquí a Catalunya, ara no pot. Només li queda anar a un taller i que n'hi vulguin ensenyar, com es feia abans quan hi havia la figura de l’aprenent. 

Però hi ha gent jove que vulgui aprendre l’ofici?

— No gaire, la veritat. Els de Segòvia amb qui parlo a vegades per veure si tenen gent que em pugui ajudar, l'última vegada que hi vaig parlar em van dir que no tenien prou alumnes per omplir una classe. Una pena. 

És un ofici que està desapareixent?

— Jo espero i desitjo que no, perquè jo m'estimo tant l'ofici que crec que sempre ha d'existir.

Però coneix gent jove que s'hi estigui dedicant?

— No. A l’Associació Catalana d’Arts del Vidre (ACAP) ara mateix soc l’únic tallador que hi ha. Els altres professionals del vidre es dediquen a treballar el vidre bufat o amb bufador, però de talladors no n’hi ha més. És una pena, encara que això em suposi més feina a mi perquè soc l’únic que fa aquesta feina a Catalunya i a Espanya a mi em sap greu que desaparegui l’ofici. 

I els seus fills no s’animen?

— Tinc dos fills i cap dels dos es vol dedicar a aquest ofici. Un es dedica a la informàtica i un altre a l’esport. Però són joves, encara tinc esperances que s’ho repensin. 

Ara mateix, si una persona, una empresa, un restaurant o un hotel… volen, per exemple, una vaixella amb gots tallats, l'únic lloc d'Espanya on els hi faran és aquí?

— Amb tota la modèstia, que jo sàpiga, sí. I em sap greu dir-ho, t'ho dic amb la mà al cor.

No m'estranya gens que li sàpiga greu, perquè, en el fons, és una pena.

— Sí.  Recordo quan era jove que a Barcelona hi havia moltíssims tallers d’artesans. I de talleries de vidre n'hi havia diverses. Però ara ja no queda ningú més.  

P: El seu pare sempre deia que l’èxit del seu taller havia començat a la Terrassa Martini, oi?

— Sí, el meu pare va decidir anar directament al client final i va triar la terrassa Martini perquè era el lloc de moda de Barcelona als anys 60 i 70. Hi havia un bàrman molt conegut i ell va anar i li va explicar el tipus de gots que feia, les opcions que hi havia per als diferents còctels i el va convèncer. Van començar a treballar junts i va anar molt bé i aquell bàrman va parlar del meu pare a altres bàrmans, com Javier de las Muelas, que llavors començava, i ens vam trobar que en poc temps tothom volia els gots del meu pare. Allà va començar tot. I vam començar a treballar amb les grans cocteleries de la ciutat: el Boadas, l’Idea, el Dry Martini, el Gimlet…

Les cocteleries són el principal client que tenen?

— Jo he ampliat una mica el mercat. Ara també treballo amb molts restaurants de luxe i amb hotels i grans cadenes internacionals que ara em fan comandes també per a establiments a l’estranger. Treballem per a hotels de Suïssa i del Marroc, estem en molts llocs. 

N'hi ha algun que faci comandes una mica estranyes, algú que demani coses rares?

— Alguns sí. Un sector amb qui treballo sovint són els iots de luxe que arriben al port de Barcelona. De gent amb molts diners. Molts d’aquests el que em demanen és que arregli els desperfectes de peces de vidre que tenen al vaixell. Una vegada em van fer anar a un superiot d’aquests a arreglar una escultura de vidre que representava El crit de Munch. Aquella peça valia una fortuna. Quins nervis vaig passar!

Hi ha modes en el món del vidre? Hi ha alguna tendència?

— Sí, les modes de fet són com un bucle. Ara s’ha tornat a posar de moda tot allò retro. Les coses antigues, com per exemple les copes pompadour que tota la vida s’havien fet servir fins que va arribar la copa flauta per prendre cava. Doncs ara tornen. Una altra moda actual és que ara es valora el recipient, abans no es cuidava tant. Un es demanava un còctel i ja està, era igual el vas, ara, en canvi, no et pots prendre segons què amb una copa llarga o una de rodona.

Quina és l'anècdota més curiosa que li ha passat?

— Un dia em van trucar d’un vaixell d’aquests de luxe que comentava i que no podien sortir perquè s’havia trencat un ull de bou. Jo anava fins al coll de feina, no podia fer res, però em van dir que no podien marxar sense arreglar allò i ja em veus a mi anant al vaixell, i allò era un ull de bou de 30 cm i 3 de gruix. Vaig treballar contra rellotge tot el dia i al final ho vaig aconseguir. Vaig treballar de 8 del matí a 11 de la nit sense parar. 

Com distingim una bona copa o un bon got?

— A veure, hi ha moltes coses. Primer, la qualitat del vidre. El vidre té tonalitats en funció de la qualitat, com més qualitat més pur. I després el tallat és fonamental. El tallat a mà és molt diferent del tallat a motlle industrial, perquè és imperfecte, és artesanal. Si et fixes en les geometries sempre veuràs petites diferències en les línies i els dibuixos que no veuràs si el tallat s’ha fet amb motlle. Les imperfeccions són garantia d’artesania. Però esclar, hi ha molta gent que no ho sap i no ho valora. Gent que busca per Amazon i troba gots tallats a dos euros el got i diu: perfecte. 

Però quant costa, un got tallat a mà? 

— Doncs pot costar 90 euros o 100. Ja sé que sembla car, però quan la gent m’ho diu els hi pregunto: oi que quan venen a arreglar-li el rentavaixella a casa, li cobren 120 euros per una hora de feina? Doncs jo per fer aquest got he estat dues hores.