L’escàndol que va fer tremolar Washington

Durant els anys 70, el complex d’edificis Watergate era el lloc més exclusiu per viure a Washington DC. Allà on durant anys s’havia aixecat un dipòsit de gas hi van construir uns blocs d’habitatges que han envellit bastant malament. Avui dia no criden l’atenció. Però fa 50 anys, el 17 de juny del 1972, uns desconeguts van entrar en un apartament del sisè pis d’un dels edificis, on hi havia l’oficina del comitè electoral del Partit Demòcrata. Eren cinc persones i la policia els va enxampar a dos quarts de tres de la matinada i els va portar a una comissaria a poques cantonades, on passarien la nit al costat de borratxos i lladres. Ningú podia imaginar que estava esclatant l’escàndol Watergate, l’únic que ha aconseguit que un president dels Estats Units dimiteixi: Richard Nixon.

Tot va començar ara fa 50 anys en aquests edificis al costat del riu Potomac. El 18 de juny Bob Woodward va acostar-se a la comissaria del centre de Washington on declaraven els detinguts. Era un jove reporter que buscava notícies, així que va acabar sentint com declaraven aquells cinc lladres. Un d’ells, James W. McCord Jr, va afirmar davant del jutge que treballava de conseller de seguretat de la CIA. Altres provenien de Miami i afirmaven ser “anticomunistes” de professió. Un altre, Frank Sturgis, afirmaria que eren “lampistes”, rient. El cert és que era un veterà de l’intent d’invasió de Cuba de Bahía de Cochinos. Era tot massa estrany. Què hi feia aquella gent de matinada a la seu de la campanya electoral del Partit Demòcrata? Woodward va demostrar tenir olfacte quan va demanar ajut al seu company de redacció del Washington Post, Carl Bernstein, sense imaginar que aquell cas els canviaria la vida. Sota la coordinació de l’editor Ben Bradlee, van anar estirant fils i lligant caps, en una feina que acabaria convertida en el llibre Tots els homes del president, el més venut de l’any i base del guió d’un film el 1976, amb Robert Redford fent de Woodward i Dustin Hoffman fent de Bernstein.

Investigant la figura de McCord, els dos joves reporters van descobrir que era el responsable de seguretat del comitè per a la reelecció del president Richard Nixon, que aquell estiu afrontava eleccions. Com més investigaven, més pudor feia tot. El dia 1 de juliol el cap de campanya de Nixon, John Mitchell, dimitiria al·legant qüestions familiars, mentre els periodistes tenien la sospita que algú estava oferint diners als cinc detinguts a canvi de no parlar més. De mica en mica, Woodward i Bernstein van anar posant cara i nom a tots els homes del president, els encarregats de fer-li la feina bruta. Entre ells, els cinc detinguts, que havien rebut l’encàrrec d’entrar a la seu electoral dels rivals a l’edifici Watergate per posar-hi micròfons i punxar els telèfons.

Gola Profunda

Woodward i Bernstein van anar visitant tots els membres de l’equip de campanya de Nixon. De vegades gairebé de matinada. I van aconseguint que alguns col·laboressin. Nixon, però, seguia negant-ho. I com que cap altre mitjà informava del cas, el president liderava les enquestes per ser reelegit. Però la terra li tremolava sota els peus, gràcies especialment a Mark Felt, el número 2 de l’FBI. Durant 35 anys ningú va conèixer la identitat de la font que va ser clau per la informació que va passar a Woodward, la persona coneguda com Gola Profunda, malnom que feia referència a un film pornogràfic de moda estrenat la mateixa setmana de la detenció a l’edifici Watergate. Era Mark Felt, que se sentia decebut amb Nixon per dues raons: per les seves males arts i per un motiu personal. El maig del 1972 havia mort el llegendari responsable de l’FBI, Edgar J. Hoover. I Nixon, en lloc de confiar en el seu número dos, va donar el càrrec a un dels seus homes de confiança, Patrick Gray. Decebut, Felt va decidir passar informació a Woodward i, per fer-ho, va crear un sistema de comunicació. Quan Woodward volia parlar movia un gerro amb flors amb una bandereta vermella que tenia al balcó. Quan qui volia comunicar-se era Felt, Woodward trobava una marca amb retolador vermell a la pàgina 20 de l’exemplar del New York Times que rebia a casa. Per quedar, el periodista havia de pujar a dos taxis diferents per arribar a un aparcament a Arlington, a l’altre costat del riu Potomac, ja dins de l’estat de Virgínia. Felt li donaria a Woodward el famós consell “Segueix els diners” per poder fer caure el sistema que la Casa Blanca havia creat per espiar els rivals polítics de Nixon. No seria fins a l’any 2005 que Felt explicaria públicament que ell era el famós Gola Profunda.

El 29 de setembre els dos periodistes van publicar al Washington Post una informació on acusaven Mitchell, que havia dimitit mesos abans, de controlar una caixa secreta de diners per investigar el Partit Demòcrata. Nixon ho va considerar una declaració de guerra i va posar entrebancs als negocis de la propietària del Washington Post, Katherine Graham, que va patir de valent i es va queixar públicament del fet que els altres mitjans no investiguessin el cas. El 7 de novembre Nixon va ser reelegit després d’obtenir una victòria còmoda davant el demòcrata George McGovern, gràcies en part a la seva promesa, que compliria, de posar punt final a la Guerra del Vietnam. El president es creia intocable i, per moments, al Washington Post es van sentir derrotats.

Però el gener del 1973 els cinc assaltants de l’edifici Watergate van ser condemnats a penes de presó. I James W. McCord va enviar una carta al jutge del cas on afirmava que havia rebut pressions perquè mentís i que tenia familiars amenaçats de mort si explicava tot el que sabia. La carta va marcar un abans i un després en el cas, ja que ara per fi altres mitjans de comunicació van decidir investigar-ho. Nixon, al veure com l’aigua li arribava al coll, va anunciar la creació d’una comissió d’investigació i va acomiadar quatre dels seus homes de confiança. Un d’ells, John W. Dean III, canviaria de bàndol i passaria a Bernstein i Woodward una informació que va servir per demostrar que Nixon havia intentat torpedinar les investigacions del cas pagant suborns, i que enregistrava de forma il·legal les converses al seu despatx a la Casa Blanca. S’acostava la fi del regnat de Nixon, que va veure com tots els membres del Tribunal Suprem votaven en contra seu i li exigien que entregués les cintes gravades al Despatx Oval. L’agost del 1974 Nixon es va rendir i va convertir-se en l’únic president dels Estats Units que ha dimitit.

Les gravacions, per cert, van servir per descobrir que el mateix 1972 Nixon ja sabia que Felt era el Gola Profunda. “Felt volia manar a l’FBI. Però ara no podem fer res. Podria dimitir i anar a la televisió per explicar-ho tot. I ho sap tot”, va dir el cap de gabinet H.R. Haldeman al president. “És una mala manera de voler arribar a dalt. ¿És catòlic?”, preguntaria Nixon. “No, és jueu”. I el president respondria: “Déu meu, posar un jueu en aquest càrrec!” Les gravacions amb què volia tenir poder se li van girar en contra.