Saber estar, saber viure

A l’ Escola d’Atenes de Rafael amb el gest indica la terra en lloc del cel, com fa Plató, el seu mestre i rival filosòfic. Un bon diagnòstic: Aristòtil tenia, poderosament plantats, els peus a terra. Probablement per això no ha suscitat, amb el pas dels segles, la fascinació que ha provocat Plató i, a diferència d’ell, ha estat el portaestendard d’aquells que, en cada època a la seva manera, han volgut ser raonables. O és que, en les nostres necessitats espirituals, Plató i Aristòtil acaben sent tan complementaris que formen una unitat: sovint he pensat que necessitava Plató quan el que desitjava era l’exaltació i el vol, i Aristòtil quan m’inclinava cap a un coneixement prudent i acceptable.

Penso que el fet que hi hagi menys fascinació cap a Aristòtil que cap a Plató, almenys quan ets molt jove, es deu a la sensació que modernament el que era el saber aristotèlic està ben cobert i desbordat per la ciència, mentre que les aventures metafísiques de Plató semblen immunes al setge del racionalisme. Jo he participat en aquesta desigualtat de fascinacions: vaig llegir Aristòtil per obligació i Plató amb devoció. Fins que una lectura, la de l’ Ètica a Nicòmac, em va fer matisar la perspectiva.

Des d’aquella lectura considero l’Ètica d’Aristòtil com un dels documents capitals de la cultura europea. El millor de la nostra idea de benestar procedeix de l’admirable dissertació aristotèlica sobre l’ estar bé de l’home en el món. El millor de la nostra idea de llibertat entronca amb la visió d’Aristòtil sobre la capacitat de triar. De manera que si jo hagués de determinar els pares de la democràcia profunda (i no de la merament superficial que consisteix en comptar els vots de les urnes) citaria tres noms: Èsquil per a la cosmovisió, Pèricles per a la política i Aristòtil per a l’ètica.