14/07/2019

Estimar, escoltar, Provar de comprendre

3 min
- Els manifestants que el 1996 protestaven per la privatització de France Télécom tenien clar els perills que allò suposava per als treballadors. El temps els ha donat la raó.

El judici per assetjament moral i patiment a la feina que se celebra a França contra la que havia sigut una de les principals empreses públiques del país, France Télécom, ha quedat vist per a sentència després de gairebé tres mesos de sessions ininterrompudes.

Tres acusats principals: l’antic director general, el seu número dos i el cap de recursos humans. El bo, la bèstia i el perdonavides, com anomenen les víctimes el trio encarregat de reestructurar l’empresa, decidir els acomiadaments i posar-la al dia en el nou mercat global de les privatitzacions i de la revolució tecnològica d’internet i la telefonia mòbil.

39 víctimes, entre les quals 19 suïcidats.

Més enllà del fet concret que concerneix les víctimes, els acusats i la mateixa empresa -avui convertida en la multinacional Orange-, aquest ha sigut el primer gran judici europeu sobre els canvis radicals produïts al tombant de segle en el món del treball i les seves conseqüències sobre les persones i la vida social de la comunitat.

Un judici, doncs, d’època, sobre un dels fets més rellevants que afronta la societat moderna en la nova era del capitalisme.

El sentiment que el que s’ha pogut sentir i veure a la sala marcarà un abans i un després, pesa ara sobre una sentència que haurà de decidir un tribunal presidit per una jutge, Cécile Louis-Loyant, que, durant la sessió inaugural del 6 de maig, va voler assenyalar el seu tarannà citant una frase d’un prestigiós jurista, Pierre Drai, que diu així: “Jutjar és estimar, escoltar, provar de comprendre i tenir la voluntat de decidir”.

No ha sigut qualsevol cosa el que s’ha escoltat, ni el que s’haurà de comprendre i decidir.

Com ha destacat durant les vistes el psiquiatre Christophe Dejours, la feina té un lloc importantíssim en la nostra vida i en la nostra realització com a persones socials: “Quan les coses van malament amb l’amor -i no sempre van bé-, protegim la vida psíquica amb la feina. Inversament, quan les coses van malament a la feina, tot el món afectiu i familiar acaba degradant-se”.

“El Robert -ha dit el germà d’un dels que es van suïcidar- tenia 51 anys. Era un obrer de l’estat ”.

“No tinc el batxillerat -va explicar Patrick Ackermann, delegat sindical-. Vaig aconseguir la plaça per concurs i vaig entrar a France Télécom l’any 1987. Aquesta empresa va facilitar que molta gent que venia del camp, de les províncies, agafés l’ascensor social”.

Ni ascensor social, ni sentiment de pertinença a una empresa, ni seguretat en el futur, ni confiança en l’estat i el poder polític i econòmic... Tot va saltar pels aires el dia que una empresa pública amb més de cent mil assalariats repartits en 23 seus i amb un gran deute públic- en què s’exercitaven desenes d’oficis diferents, va començar a reduir dràsticament els llocs de treball i a deslocalitzar-los en nom d’una reorganització tecnològica que demanava reduir bruscament la plantilla i d’una cultura de l’empresa privada que, aparentment, la faria més competitiva i salvaria llocs de treball.

Aquesta pel·lícula de terror és prou coneguda per centenars de milers d’europeus -una gran majoria al voltant de la cinquantena d’anys- que durant les últimes dècades han vist com el món se’ls enfonsava sota els peus, i que la suposada competitivitat quedava en oligopoli, destrucció del bé públic -avui completament debilitat-, deslocalització del capital, i es convertia en motiu de les pitjors corrupteles polítiques, sense que el “servei” millorés en absolut, ja que, concretament en el cas francès, les actuals companyies d’internet i telefonia ofereixen preus i serveis similars.

La radiografia social que ens ha regalat el procés ha sigut apassionant, i és ara una bona noticia que l’escriptor Vincent Message -que ha assistit a tot el judici- anunciï per a aquest mes d’agost la publicació d’una novel·la sobre el patiment en el món del treball, el final de la cultura social de les grans empreses, les metamorfosis del capitalisme contemporani i els efectes que la pressió i el maltractament empresarial -el despit a les persones- té sobre els nostres cossos i esperits.