Les feministes de Nicaragua criden des dels calabossos: “Necessitem que el món ens escolti”

En una cel·la fosca de Nicaragua, al bell mig d’Amèrica Central, hi ha asseguda la Tamara Dávila. Les paneroles i les rates li passen per sobre dels peus, però no les pot veure perquè no li permeten tenir llum. No recorda quan va menjar per última vegada i no sap quin dia és avui. Aquesta setmana es compleixen set mesos des que el règim de Daniel Ortega va aturar la seva vida per portar-li la contrària.

L’última imatge que tenim de la Tamara és la d’una dona robusta, de cabell curt i pell clara, que no va dubtar a alçar la veu pel que creu just. La d’una líder feminista de 40 anys que ha dedicat almenys la meitat de la seva vida a la defensa dels drets humans a Nicaragua i que avui està tancada en un calabós aïllat de qualsevol contacte humà. Tot i això, la seva força no s’ha extingit.

La Tamara és una de les 160 persones opositores al règim nicaragüenc empresonades per motius polítics, segons les dades més recents de l’Observatori pel Reconeixement de Presos Polítics en aquell país. Almenys 14 d’elles són dones i la meitat són militants del moviment feminista.

Daniel Ortega, l’exrevolucionari del partit Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN), i la seva dona i vicepresidenta, Rosario Murillo, custodien una extensa llista d’enemics des de l’any 2018, quan a Nicaragua van esclatar les protestes contra el seu govern. Els Ortega Murillo, això sí, no negocien amb els seus enemics. Des de llavors totes les denúncies en contra de les atrocitats contra els drets humans que cometen han estat respostes amb tres opcions: mort, exili o presó. La Tamara va decidir desafiar-los.

El 2018, durant les protestes contra el règim, la policia, l’exèrcit i els grups paramilitars armats per Ortega van assassinar almenys 210 opositors, segons indiquen les dades recollides per la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH). També des d’aquell mateix any, l’Agència de l’ONU pels Refugiats (ACNUR) va registrar que 100.000 nicaragüencs van sortir forçosament del país per la crisi sociopolítica.

No és una migració comuna. Està carregada d’amenaces de mort i violacions per part dels defensors del règim. La situació a Nicaragua ha obligat activistes, polítics i periodistes a abandonar la seva terra per salvar la vida o la integritat. Una por que l’escriptora d’aquest text va viure en la pròpia pell. Així i tot, quedar-se tampoc és fàcil. Els opositors han de viure amagats i amb el temor de ser descoberts i ser capturats.

Ara mateix, la Tamara, que va decidir no marxar del país per lluitar contra el règim d’Ortega des de dins, és en una cel·la situada a l’interior de la presó de tortura El Chipote. Sense llum, sense menjar i sense cap contacte amb el món exterior. Ser nicaragüenc és un esport extrem.

Ortega aixafa la dissidència

Des de l’any 2018 els nicaragüencs viuen amb por i, així i tot, tenien l’esperança de canviar el rumb del seu país arran de les eleccions de l’any passat. Múltiples moviments civils van començar a organitzar-se des de fa tres anys per trobar una fórmula presidencial que derrotés Ortega. La Tamara, per exemple, pertanyia a la Unidad Nacional Azul y Blanco (UNAB), un conjunt de grups socials i polítics de l’esquerra i dreta nicaragüenca.

L’administració de Daniel Ortega i Rosario Murillo, com a resposta, van imposar una sèrie de lleis irregulars per poder controlar, arrestar i expulsar del país qualsevol opositor que atempti contra el seu govern.

Les lleis van ser aprovades entre 2020 i 2021 per l’Assemblea Nacional, el cos legislatiu de Nicaragua controlat per 72 diputats oficialistes d’un conjunt de 79. Aquesta tàctica es va centrar en tenir recursos legals per poder silenciar els opositors més coneguts de la seva administració durant el context de les eleccions.

Ortega va aprovar la Llei de Defensa dels Drets del Poble, la Sobirania i Autodeterminació per la Pau, que imposa fins a 20 anys de presó a totes aquelles persones que “fomentin actes terroristes” i “exaltin o aplaudeixin sancions contra l’Estat de Nicaragua i els seus ciutadans”. A més, impossibilita que els opositors condemnats postulin a càrrecs públics com la presidència.

També va impulsar la Llei de Regulació a Agents Estrangers, que obliga les organitzacions que rebin “fons estrangers” a informar el govern sobre els moviments financers. En cas de no aprovar l’ús d’aquests fons, no només no podran participar en activitats polítiques, sinó que el govern podrà confiscar-los tots els béns de les organitzacions i condemnar les seves prefectures a fins a 5 anys de presó.

L’última del paquet és la Llei Especial de Ciberdelictes, que condemna a fins a 10 anys de presó tota persona que difongui “notícies falses” contra l’Estat nicaragüenc, qualificades així a criteri de les autoritats governamentals, en mitjans de comunicació o xarxes socials.

La policia sandinista va aconseguir detenir no només la Tamara Dávila, sinó altres dones rellevants al país com la política i filla de l’expresidenta Violeta Barrios, Cristiana Chamorro Barrios, que actualment està en presó domiciliària. Entre altres preses polítiques torturades actualment per l’Estat nicaragüenc hi ha les opositores polítiques Suyen Barahona, Violeta Granera, Ana Margarita Vijil i María Fernanda Flores. També les activistes Julia Christina Hernández, Karla Escobar, María Sánchez, Samantha Padilla, Nidia Barbosa, Evelyn Pinto i l’exguerrillera de la revolució sandinista Dora María Tellez.

Amb els opositors empresonats, morts o a l’exili, Ortega va aconseguir orquestrar un parapet electoral amb “opositores zancudos ” -així anomenen a Nicaragua els polítics afins del govern que, en acord amb el sandinisme, pretenen ser de l’oposició per fingir democràcia davant els mecanismes internacionals- que li van regalar la seva cinquena reelecció.

Mentrestant, a les cel·les de la presó, cap empresonat ha pogut parlar amb els seus familiars o representants legals més d’una hora. En els breus minuts que la policia sandinista va permetre trobades, les preses i presos han denunciat que van ser torturats constantment amb cops, racionament d’aliments i sessions d’interrogatoris de més de 12 hores.

Els càstigs són encara més durs per a les dones preses. La Unió de Preses i Presos Polítics de Nicaragua (UPPN) va exposar l’abril del 2021 que almenys 5 de cada 10 preses polítiques a Nicaragua pateixen amenaces i abusos sexuals durant la seva estada a les presons del país.

Resistir per sobreviure

Una foto de la Tamara Dávila va recórrer el món l’octubre del 2018. La mostra cridant a terra, amb una mà sostenint la bandera de Nicaragua i amb l’altra un mocador morat feminista. D’una banda l’arrossega un policia armat i de l’altra, la seva germana, Ana Lucía Álvarez, que s’aferra a ella perquè no la detinguin.

Aquell dia totes dues van ser arrestades durant 25 hores amb 34 persones més, la majoria dones. Les anomenaven les “pico rojo ” o “labios rojos ”, ja que mentre eren traslladades a la presó, una companya feminista i antiga guerrillera sandinista de 69 anys, Marlen Chow, va pintar-se els llavis de vermell en forma de protesta i va animar la Tamara i la resta de dones a fer el mateix.

Resistir és una paraula que ha estat al sistema de les activistes feministes nicaragüenques des que existeix el moviment, fa més de 100 anys enrere. Aquestes mateixes dones són les que donaven la cara a les protestes contra la prohibició de l’avortament terapèutic el 2006 i les que en aquest moment estan preses, exiliades o en la clandestinitat.

“Les dones hem estat assetjades des de molt abans de 2018”, assegura la portaveu del Movimiento de Mujeres (MAM), Violeta Delgado. “Ortega i Rosario intenten apagar les nostres veus des de fa més de 10 anys, perquè mai ens hem doblegat ni negociat pels seus interessos”, afegeix l’activista feminista.

Delgado explica que quan el govern sandinista va guanyar altra vegada el poder, el 2007, l’administració d’Ortega va intentar replicar en l’oficialisme a tots els moviments socials que ja existien a Nicaragua, incloent-hi els grups de dones organitzades. Malgrat que un any abans, la bancada sandinista a l’Assemblea Nacional havia promogut la prohibició de qualsevol forma d’avortament.

Des de la seva arribada al poder el 2007 els sandinistes van començar una campanya d’assetjament cap als moviments independents de feministes, especialment aquells que donaven suport a la fillastra del mandatari, Zoilamérica Ortega Murillo, quan el va denunciar per violació el 1998.

“Va arribar un punt el 2008 que simplement les feministes no podíem posar un peu a les institucions públiques. Va comportar serioses dificultats per fer la nostra feina, crear incidència o canviar polítiques públiques masclistes”, narra la portaveu.

Aquell acarnissament que van experimentar llavors, el segueixen vivint amb més violència actualment. I, tot i això, les dones segueixen cridant i no es rendeixen.

Des del calabós

La Tamara Dávila és una de les líders feministes que major incidència ha tingut en les últimes dècades. “Va començar la seva lluita social en el feminisme, perquè (les dones) som un dels cossos més abusats per l’estat nicaragüenc”, diu la també feminista i germana de la líder, Ana Lucía Álvarez.

Ella és l’única presa política que està en una cel·la d’aïllament sense contacte amb cap altra persona més que els policies que es dediquen a torturar-la físicament i emocionalment. “La volen trencar en esperit, perquè saben que les dones com ella no es trenquen fàcilment”, diu Álvarez.

Segons la seva germana, els policies li diuen que és mala mare per sortir als carrers a reclamar justícia i que si no fos per ella, la seva filla de 5 anys podria ser al seu costat. L’última vegada que l’activista va veure la seva filla va ser el juny de 2021, mentre més de 60 policies envaïen casa seva per segrestar-la. L’ordre havia estat donada per l’administració de Daniel Ortega i especificava que entressin al domicili mentre la nena hi fos present.

Els guàrdies només accepten ampolles d’aigua per al seu consum, ja que el menjar sòlid és un privilegi que, segons ells, la Tamara no té. A més, esborren el que els seus familiars escriuen a les ampolles, ja que no permeten que l’opositora vegi cap mena de resistència o esperança de l’exterior.

“Que ja porti set mesos presa i que en aquest temps hagi tingut menys d’una hora de comunicació és un mètode de tortura. Volen destruir el seu estat mental i el nostre”, afirma Álvarez.

Per la feminista Violeta Delgado, les dones privades de llibertat a Nicaragua viuen en condicions encara més precàries que en temps de guerra. El MAM ha aconseguit documentar agressions físiques, psicològiques i sexuals que viuen constantment les segrestades a mans de la dictadura. “Ja ni les tracten com a criminals, les tracten com si no fossin humanes”, sentencia.

Després de l’arrest de la Tamara, almenys a tres membres de la seva família els han prohibit sortir del país. El cas més greu va ser el de la seva àvia, que necessitava sortir de Nicaragua per fer-se proves i el govern li va prohibir el viatge. Dos mesos després, va descobrir que tenia un càncer avançat i que l’haurien pogut detectar molt abans.

“Tot això és producte de la violència d’Estat. Com és possible que a algú se li prohibeixi sortir del país només per ser l’àvia d’una presa política? Ens volen esgotar, per esgotar-les a elles”, lamenta la jove. Mentrestant, la Tamara i les seves altres 13 companyes preses segueixen esperant que acabin els seus judicis. La majoria són per “traïdores de la pàtria”, segons el concepte que li va donar Ortega.

Sense llum al final del túnel

El 14 de desembre, durant l’última cimera de l’Alianza Bolivariana para los Pueblos de Nuestra América (ALBA), Daniel Ortega va parlar sobre els presos polítics que tenen al país, assegurant que no tenen plans per alliberar-los i que “no li importa” el que diguin els mecanismes de Drets Humans internacionals.

Per Delgado, tot i que Ortega digui que no té interès pel clam internacional de justícia, cal seguir mencionant el nom de la Tamara i la resta de persones privades de llibertat injustament al país. “És urgent que s’actuï a favor de la vida de les dones preses. Que ens sumem a una crida mundial perquè el que estem vivint a Nicaragua no té comparació, no hi ha un altre país que torturi d’aquesta manera tantes persones només per pensar diferent. Necessitem que el món ens escolti”, finalitza l’activista.