12 polaroids de ficció que són cartes d'amor a la perifèria

Fotografiant la hipnòtica bellesa dels extraradis de l'antropologia

05/01/2026

12 imatges

BarcelonaPerifèria_ Del ll. td. peripherīa, i aquest, del gr. periphéreia. Extrems o marges de qualsevol entitat. Antropologiaf. Disciplina que estudia l’ésser humà des de la perspectiva social i cultural, l’essència de l’humà i el seu lloc en el món. Fronteraf. Límit entre dues coses pròximes. La frontera difusa entre creença i superstició. Limítrof_adj. Adjacent, territori que és tocant als límits o fronteres d’un altre territori. Satèl·lit_ m. Que depèn d’una influència exterior. Ciutat satèl·lit. Llindar_ m. Valor extrem d’una magnitud que, en ser traspassat, fa canviar les característiques del sistema establert. Extraradi_m. Perifèria d’una ciutat. Metròpolis_Ciutat principal d’una contrada, d’un estat. Anarquisme_ m. Teoria social que, basant-se en el principi de la llibertat individual, preconitza l’abolició de tota forma de poder polític. Llibertària_ Partidària de l’ideari i les actituds que proposa l’anarquisme. Emma Goldman_f. Anarquista fonamental en el desenvolupament de la filosofia anarquista de la primera meitat del segle XX. Retorn_ m. Acció de tornar al lloc d’on hom havia partit.

1 de 12XAVIER BERTRAL

On acaba la ciutat i comença la poesia

Condició clandestina de fades esgarriades que viuen en frontisses d’una terra que sempre fa vorada –de cara al mar, d’esquena als camps malmesos de retrets–. Nascudes entre cotons coberts d’arnes, hem esbudellat l’enteniment, però no era nostra la sang que ens esquitxava i ens han canviat el pany i se’ns ha enfondrat la mare mentre sonen les sirenes en un temps que és de passada –una línia fronterera–. Amagades a les golfes amb postures contrafetes, a les marques dels llençols ens pintem les ratlles índies per si mai ens abeurem a les mans d’una gitana.

Limítrofes| Carla Fajardo| Viena Edicions

2 de 12XAVIER BERTRAL

Sorgits dels marges

Una proposta més enllà dels circuits. Ella i ells són un oasi de punk-rock i molt més. Quatre músics excepcionals que donen profunditat a l’esperit i la poètica de la seva vocalista. Amb un nom –Periferia– que és una declaració d’intencions, saben d'on venen i on volen anar i ho escenifiquen als directes, que des del Vallès els porten a llocs tan allunyats com Los Olmos – de només cent habitants–. Allà van ser cap de cartell, tocant en una sorprenent meravella llibertària anomenada OlmoRock.

3 de 12Xavier Bertral

Cristina Bergua

Al sud de l'àrea metropolitana de Barcelona el nom de Cristina Bergua continua encara ressonant. Tenia 16 anys quan va desaparèixer, a Cornellà, el 9 de març del 1997. Els seus pares, Luísa i Joan, han mantingut viva la lluita i el record, convertint el seu dolor en far d'altres famílies en una situació semblant. A la seva habitació, intacta, encara espera la guitarra que va tocar aquell últim diumenge. I a l’extraradi, on la memòria sovint es dilueix en l'urbanisme canviant, entre blocs i onades migratòries, la seva història persisteix com una ferida que no es tanca.

5 de 12Xavier Bertral

Collage Emma Goldman

Emma Goldman va respirar l’anarquisme com qui obre una finestra en una casa tancada. Va ser fidel a una manera d’estar al món, amb la que volia canviar el guió de la història. El seu pas és filosòfic, humà i radicalment social. Va abraçar el feminisme, va fer de l’art i de la paraula un lloc per pensar-se, i va avançar pel seu temps amb una valentia que encara incomoda. La seva vida, transversal als grans esdeveniments del segle, és un mapa de trobades amb les ments més vibrants del seu moment. Va conèixer o influir en persones de la rellevància d'Einstein, Piotr Kropotkin, Frederica Montseny, Voltairine de Cleyre, George Bernard Shaw, Isadora Duncan, Buenaventura Durruti, Henrik Ibsen, la llista és imponent. La seva causa obstinada d'un món més just, més igualitari, més digne, la va defensar fins a la presó. Goldman recorda que viure al marge és crear una nova centralitat. Dona, emigrant, pobre i anarquista, Emma Goldman és una figura imprescindible de la perifèria.

7 de 12XAVIER BERTRAL

Sense lloc al món

Sota un pont qualsevol de carretera s’estén un espai que no pertany a ningú. No és ciutat ni bosc, tampoc carretera. No és camí, ni carrer, ni indret amb nom. És el buit de qualsevol mapa. Allà hi viu una persona. Habita en la perifèria absoluta, envoltada pel brogit dels motors i la calor bruta de l'asfalt. Les seves pertinences s’amunteguen al costat dels pilars de formigó, mentre el món continua passant, més o menys a 80 km/h.

9 de 12XAVIER BERTRAL

26 de gener de 1939

La carretera de Sants –avui convertida en carrer– amaga un passat sota l’asfalt. Hi dorm un paviment de contundents llambordes, que van veure passar tramvies, curses ciclistes i mil trajectes del 57. Per aquella carretera, arribant directament des de la frontera del feixisme, hi van avançar una part important de les tropes franquistes, el gener del 39 [...] Aquelles llambordes guarden el record de botigues que ja no existeixen, venedors de cupons, com el Siscu Bertral, pastisseries i sastreries que marcaven una època. Tot això, segellat sota capes de paviment.

11 de 12XAVIER BERTRAL

El mar, per exemple, a Cunit

El punt exacte on el mar s’acaba i comença la terra és una línia que mai para quieta, una frontera fràgil que només existeix mentre la mirem. A Oceà mar, Alessandro Baricco juga amb aquesta idea i la converteix en un espai quotidià. Anem a la recerca d'aquesta frontera utòpica! Des de l'apartament –força lluny de la desitjada primera línia– el ritual és clar; carregar la cadira, el para-sol, les bosses, els nens. Caminar, creuar la passarel·la que salva la via, caminar. I per fi, acaba la terra i comença el mar.