Els secrets del Vallespir, una comarca de contrastos i riqueses desconegudes a la Catalunya Nord

Ceret / Els Banys / Arles (Vallespir)Els dies s’allarguen i al vessant nord del Pirineu, als peus de massís del Canigó, una vall dona la benvinguda a la primavera amb el blanc i el rosa dels cirerers en flor. Regada per la puresa del Tec, nascut a tocar de la frontera, el Vallespir és una comarca nord-catalana de contrastos i riqueses culturals encara poc coneguda. Una vall termal, florida i sobretot poc massificada a només dues hores en cotxe de Barcelona amb unes tradicions i monuments antiquíssims: des de les Festes de l’Ós de Prats de Molló fins al Museu d’Art Modern del Ceret, meca del cubisme, passant per l’abadia benedictina de Santa Maria d’Arles –fundada el 778– i les termes romanes dels Banys, on cada any fan estades per millorar la salut, prescrites per la Seguretat Social francesa, uns 20.000 pensionistes.

El Vallespir es divideix en dues subcomarques, l’Alt i el Baix, bàsicament per la seva orografia. Fent costa avall des del coll d’Ares, on milers de catalans van passar la frontera durant la Retirada escapant del franquisme, Prats de Molló dona la benvinguda a la zona més muntanyosa. Ceret i els seus camps de cirerers són la capital del Baix Vallespir, a les portes de la plana del Rosselló. Bona part del recorregut es pot fer fàcilment en bicicleta a través d’una via verda amb ponts espectaculars, metàl·lics i també antics, com el del Diable de Ceret del segle XIV, un dels ponts medievals d’un sol arc més grans del món. Es tracta de l’antic ferrocarril que connectava els Banys d'Arles (en francès, Arles-sur-Tech) amb Elna, que es va estrenar el 1898 i va funcionar fins als anys 30 del segle passat.

La llum de Ceret

Va ser justament durant aquests anys de ferrocarril quan Ceret va convertir-se en capital de l’art del sud de França. A principis del s. XX els artistes parisencs instal·lats a Montmartre buscaven la llum mediterrània, un paisatge primitiu i poc industrial, on el cost de vida fos baix i una comunitat creativa fora dels salons oficials. El 1909 Manolo Hugué, escultor català vinculat al cercle modernista i amic de Pablo Picasso, s’instal·la a Ceret i escriu als seus amics convidant-los a passar-hi temporades. Dos anys després Picasso hi arriba acompanyat de George Braque, en un període que serà clau per al desenvolupament del cubisme. Els anys següents hi passaran Juan Gris, Marc Chagall i Amedeo Modigliani, i es va batejar el poble com la “meca del cubisme”.

Aquell llegat encara és ben present al Museu d’Art Modern de Ceret, una antiga gendarmeria i presó convertida fa 75 anys en un espai que visiten cada any 55.000 persones –i el poble té només 8.000 habitants–. “Mostrem un recorregut per la història de diferents artistes que van voler que a Ceret tinguéssim un gran museu, arrelat a l’espai transfronterer català, francès i ibèric”, explica el director de l’espai, Jean-Roch Dumont Saint Priest, sobre el diferencial de no haver comprat obra, sinó d’haver-ne rebut directament com a regal dels artistes. 

Cirerers vs. oliveres

Quan els artistes van descobrir Ceret, ho van fer guiats per la llum. Llavors ja hi havia cirerers plantats, però no era la tònica habitual. Gràcies al bon clima, la vall era plena d’oliveres centenàries que una gelada inaudita el 1956 va matar. “Un cirerer necessita 3 o 4 anys per donar fruit. En canvi, una olivera sol necessitar-ne 15. El cirerer dona molt més rendiment, però necessita molta aigua. I si algú té dubtes sobre el canvi climàtic, que vegi el que està passant aquí: els pagesos necessiten regar el cirerer o bé el canvien per escarxoferes, perquè ja no rendeixen”, expressa Erwin Stadelmann des del molí d’oli que acaben d’inaugurar a Mas Py. 

A tocar de Ceret, aquest suís i la seva dona, Brigitte, que coneixia la zona d’estiuejar-hi, van decidir començar a remar a contracorrent fa dues dècades plantant 2.700 oliveres –ara ja van camí de les 5.000– i creant l’explotació ecològica més gran dels Pirineus Orientals. Per mantenir nets els camps, tenen porc ibèric, cabres i vint-i-dos burros catalans, amb què lluiten perquè siguin una raça reconeguda a França. “Són més grans, intel·ligents i adaptats a la regió”, assenyala Stadelmann.

El poder del termalisme

Però per sobre dels cirerers i les oliveres, si hi ha una tradició arrelada a la vall –i poc coneguda a la Catalunya Sud–, és la de les aigües termals. “L’aigua actual que brolla als Banys és de la pluja que va caure fa 3.000 anys”, explica el periodista Josep Puigvert, exdirector de la Casa de la Generalitat a Perpinyà i actual responsable de l’agència de turisme dels Banys i Palaldà. Els romans ja van establir-hi unes termes el 180 dC i se’n conserva un edifici amb una gran clau de volta d’11 metres d’amplada, 12 de llargada i 11 d’alçada que avui en dia són uns vestidors. L’anomenada va tornar durant la primera meitat del segle XIX, quan Maria Amèlia de Borbó, esposa de Lluís Felip I, va decidir passar-hi els hiverns i per això es va canviar el nom del lloc en francès (Amélie-les-bains). L’arribada dels ferrocarrils ho va popularitzar i després de la II Guerra Mundial van caure en l’oblit.

Però el vertader gran boom va arribar als anys 60, quan a diferència d’Espanya la Seguretat Social francesa va introduir la “cura termal” com a recepta. “Al sud tens asma i et donen Ventolín –diu Puigvert–. Aquí pots fer cures termals amb aigües medicinals amb anàlisis rigoroses”. El sistema francès paga entre el 90% i el 95% de les cures, efectuades a les termes Mondony, que han de durar com a mínim 15 dies i estan valorades en 500 euros. Però el problema és que, tot i la recepta gairebé gratuïta, no es dona festa per poder fer els banys. A la pràctica això ha portat que els Banys sigui un poble envoltat de centenars d’apartaments turístics on habiten jubilats durant poc més de dues setmanes. “Tenim 40.000 visitants l’any, 20.000 dels quals són curistes –el nom que es fa servir per a qui va als banys– que tenen uns 69 anys de mitjana”, detalla el responsable de turisme del poble. Només 10.000 s’hi allotgen per fer turisme de naturalesa o descobrir Palaldà: a tocar dels Banys s’alça un petit poble medieval pintoresc, de carrers estrets i penjat sobre la vall del Tec.

Un claustre de pedra de Girona

Resseguint el riu amunt, el Vallespir cada cop es fa més congost. A tocar d’un meandre, en un petit turó que controla els terrenys fèrtils que l’envolten, hi ha Arles del Tec. Aquest poble, que encara conserva la forma circular de la muralla i el fossar que el protegien de possibles invasions des de la plana, es va fundar el segle VII i es va convertir en una de les abadies carolíngies més antigues de la Catalunya Nord. L’església és una joia del romànic, amb un claustre gòtic singular construït amb pedra nummulítica de Girona, prova dels lligams històrics transpirinencs i de l’empara de la Marca Hispànica. “Van decidir refugiar-s’hi després d’haver-se instal·lat, en primer lloc, als vestigis de les termes romanes”, explica Anissa Zerrouki, guia de les instal·lacions, amb el català que a poc a poc va aprenent per poder atendre millor el viatger del sud.

Si durant segles Arles va ser coneguda pel monestir, l’arribada del tren el segle XIX va impulsar una etapa industrial de fàbriques tèxtils i sorprenentment una activa producció xocolatera –que recentment ha revifat–. Avui, aquell passat conviu amb iniciatives com l’Hotel Les Glycines, on dos joves han reorientat l’antic establiment cap a una proposta gastronòmica contemporània arrelada al producte local. “Hem fet una gran aposta personal amb la compra de l’hotel i el restaurant –detalla Jennifer Sales, que entén bé el català perquè s’ha criat a Prats de Molló–. Esperem que Michelin ens reconegui en un any o dos, almenys amb el segell Bib Gourmand”.

Sigui com sigui, el menjar és també un dels atractius de la vall. En el terreny dels dolços, les rosquilles encarnen una lluita sana entre Arles i els Banys per veure quines són les millors. Si les toves, dolces, allimonades i sense forat que des de fa cinc generacions fa la Pastisseria Touron d’Arles o les de la Pastisseria Pi Roue als Banys, que el rebesavi de Melinda Pi va aprendre a fer a Barcelona. Eren el “capritx” de la reina i es van estendre per tot el Vallespir per poder-se vendre agafades d’un pal. Ara es venen com a mostra de la rebosteria catalana en una vall, a tocar de la frontera, on l’adjectiu català s’ha convertit en un tret identitari, però l’ús de la llengua s’ha anat esllanguint les darreres dècades.