“De la gent que et tracta bé quan ets jove, sempre més te’n recordes”
Només he conversat una vegada amb la Marina Rossell. Va ser fa onze anys, de casualitat, enmig del rebombori d’una festa d’aniversari. Vam parlar fugaçment d’uns coneguts que teníem en comú. Ella feia molts anys que no en sabia res i volia saber com estaven. Després d’aquell breu intercanvi cordial, la Marina va deixar anar: “De la gent que et tracta bé quan ets jove, sempre més te’n recordes”. Després ens vam acomiadar, però la frase me la vaig emportar ben endins. Pot semblar una obvietat, però tenia raó. La Marina es referia al record com un espai de transcendència. Parlava de les persones que et tracten bé quan tu encara no saps qui ets ni qui vols ser, quan ets vulnerable, quan no tenen l’obligació de dedicar-te l’energia que demana l’amabilitat i el temps però que, malgrat tot, ho fan. Si algú té la sensibilitat de concedir-te una mica d’importància i tendresa quan ni tu mateix creus merèixer-la, aquella persona acaba ocupant un lloc especial a la memòria.
Ara, l’Albert Om acaba de publicar No faré cap més llibre (Univers), un retrat íntim de la Marina Rossell. Llegint-lo, t’adones que aquesta habilitat de la cantant per oferir aquesta mena d’aforismes, aquestes frases que expressen un pensament complex d’una manera bonica i senzilla, és un do que té la Marina més enllà del de cantar. Són petites sacsejades que deixa anar sense cap intenció de ser transcendent. Potser és una virtut d’aquesta hipersensibilitat de la qual parla la cantant, que tot i el patiment extra que genera potser també li permet tenir una intuïció que supera la dels altres. L’exercici que ha fet el periodista per traslladar el tarannà, la vida i les reflexions de la Marina Rossell és magnífic. Perquè mentre vas llegint és com si n'escoltessis la veu, com si la sentissis parlar. Té un to genuí que fa que no s’assembli a les altres memòries. Conserva intacte un sentit de l’humor fet des de la manca d’intenció, però que té una eficàcia insòlita. A mig camí entre el pensament distret i l’esforç per posar les coses al seu lloc, aquest retrat es teixeix amb agilitat i amb un somriure. És intens, però també és delicat. És una repassada general, però sap trobar l’essència. És personal, però no és egocèntric. Parla d’ella, però també de molta altra gent. És atrevit, però no és arrogant. És íntim, però té una mirada al nostre temps. Demostra compromís, però no és petulant. És lleuger, però no és superficial. És sincer, però no burxa. És musical, però no és cap catàleg.
La Marina és agraïda amb la vida i transmet optimisme. Parla de les maneres d’afrontar les dificultats, d’estar en pau amb una mateixa, de trobar la serenitat encara que no sigui fàcil, de triar el teu camí i d’escollir amb qui el vols recórrer, de les etapes de la vida i de la capacitat d’afrontar els canvis. Parla de l’èxit, d’estimar, de la bondat, dels amics i dels amors.
La Marina Rossell recorda una teoria de Maria Aurèlia Capmany que deia que “a Catalunya hi ha molta gent que parla i no vol que se l’entengui”. La Marina, parla i se l’entén. No faré cap més llibre permet descobrir la cantant més enllà del personatge que hem vist a l’escenari, però a mesura que avances et resulta tan familiar que és com si ja la coneguessis.
No acabes de veure si el mèrit de condensar tota una vida en poc més de dues-centes pàgines és de l’Albert Om o de la Marina Rossell, però al llarg de la lectura te’ls vas trobant a tots dos. La meticulositat d’un i la clarividència de l’altra. La sinceritat d’ella i la veritat que hi posa l’Albert. Una és la melodia i l’altre el compàs de fons. Comparteixen una certa murrieria i al relat intenten mantenir l’equilibri entre la rellevància de recórrer tota una trajectòria i l’art de passar-s’ho bé a la vida.