T eresa Uñó fa una puntada aquí i una altra allà per acabar de posar a punt els vestits que s’exposaran. Entre les peces hi ha un abric que havia fet ella quan encara era modista en actiu i treballava per a importants cases d’alta costura com Pedro Rodríguez -hi va començar amb 13 anys i hi va acabar d’oficiala-, Roser, Pertegaz o Joan Antoni Fàbregas. “Abans sí que em feia roba per a mi i per a la meva família, però ara no, ja m’he jubilat del tot, i em compro la roba a les botigues com fa tothom, encara que sempre l’he de retocar per adaptar-la al cos. Això ho fem totes les modistes, crec, no ho podem evitar, va amb l’ofici”.

Aquesta modista de Sant Andreu ha viscut de primera mà el segle d’or de les modistes. És, per tant, una de les protagonistes de l’exposició Moda i modistes. Col·lecció Antoni de Montpalau, que s’inaugura el 2 de maig al Museu d’Història de Catalunya a Barcelona i que vol retre homenatge a aquests milers de dones que es van dedicar al difícil i sacrificat ofici de confeccionar indumentària a mida. Encara n’hi ha, esclar, i apareixen representades al final d’una exposició en què, a més dels vestits, tenen l’opció d’explicar-se a través de vídeos i fotografies. Però ja no és el mateix. Avui la majoria de les modistes, exceptuant les poques que treballen per a tallers d’alta costura o per a dissenyadors de moda de renom, bàsicament es dediquen a fer arreglos. A fer vores, canviar cremalleres o estrènyer un vestit, coses que no fa tants anys la majoria de dones sabien fer perquè era el primer que s’ensenyava a les nenes, fins al punt que en molts pobles anar a l’escola era sinònim d’“anar a costura”. Res a veure amb el que va ser l’ofici de modista fins que, ja entrats els anys setanta, el prêt-à-porter, és a dir, la confecció industrial seriada, s’ho va menjar tot.

El regnat de la modista ha sigut breu. “Fins a finals del segle XVIII no hi havia modistes, o no eren reconegudes com a tals, ja que eren els sastres els únics que podien exercir l’ofici de fer vestits, i en tot cas elles hi treballaven ajudant”, explica Josep Casamartina i Parassols, director de la Fundació Antoni de Montpalau i comissari de l’exposició. “Ells tenien l’hegemonia i també un gremi propi, cosa que les modistes no van tenir mai. L’ofici de modista va ser una de les plataformes de l’emancipació femenina en el camp laboral i creatiu al llarg del segle XIX i sobretot durant la primera meitat del segle XX, però sempre va ser un ofici precari que no tenien en compte ni tan sols els sindicats obrers, encara que les primeres feministes van organitzar associacions, la majoria d’arrel conservadora, per defensar les cosidores de l’explotació que patien”. La de les modistes havia de ser la primera exposició de la trilogia sobre la col·lecció Antoni de Montpalau que el mateix Casamartina va començar a idear ara fa deu anys, però per diverses circumstàncies li van passar al davant les dedicades a l’alta costura i el prêt-à-porter a Catalunya. En tot cas, és sens dubte la que té un component social i antropològic més gran i la que apel·la més directament a la memòria col·lectiva de diverses generacions.

A l’exposició hi apareixen tota mena de modistes, des de les de poble que tenien el taller a casa fins a les mestresses amb firma que competien en clientela i excel·lència amb els dissenyadors d’alta costura. L’ofici l’aprenien de diverses maneres. Una de les més comunes era entrar d’aprenenta en un taller i, a poc a poc, anar progressant a oficiala mitjana, a oficiala i, si es tenia molta sort i fortuna, a encarregada o mestressa. Un altre sistema era aprendre de manera autodidacta a través dels anomenats sistemes de patronatge i de tall o a les acadèmies, moltes de les quals fundades per les mateixes autores dels sistemes de més anomenada. Va ser el cas, per exemple, del sistema Martí, creat per Carme Martí de Missé i publicat per primer cop el 1890; va tenir tant d’èxit que va fundar un institut amb el seu nom on ensenyava el seu mètode i que encara està obert avui. O el mètode Feli, fundat per Felicidad Duce, que el 1928 obria a Barcelona l’Institut Feli i que també es manté a ple rendiment. Són mètodes que facilitaven unes pautes bàsiques de patronatge i tall perquè tothom pogués aprendre l’ofici de manera autodidacta, tot i que, tanmateix, era l’aprenentatge en tallers o amb alguna modista experimentada el que més es valorava en el sector.

Naturalment, a l’exposició hi ha exemples d’aquests mètodes, amb patrons, llibretes per prendre mides i també el que es coneix com a glassetes, models fets amb teles de cotó barates previs al tall amb la tela de qualitat que, quan provenien de cases d’alta costura, eren motiu d’un mercat negre bastant lucratiu. De modistes n’hi havia de molts tipus, i això queda clar a l’exposició quan, per exemple, en un cas es mostren vestits fets per modistes anònimes i, en d’altres, vestits de modistes que fins i tot firmaven cadascuna de les seves confeccions. No hi falta tampoc un apartat dedicat als homes modistes, que es dedicaven als vestits de dona; tot i que a partir d’un determinat moment els sastres feien vestits per als homes i les modistes per a dones, i hi havia homes que només feien roba femenina i també sastresses i pantaloneres. Tot un àmbit de l’exposició mostra aquesta varietat amb tot un seguit de vestits de modistes anònimes de pobles i ciutats com Torelló, Reus, Vic i Barcelona, molt dignes i ben fets, seguits de vestits de modistes de renom com les germanes Muntané, que vestien les dones dels grans industrials de Sabadell, i acabant amb les modistes que combinaven la feina en firmes d’alta costura amb un taller propi, com Ana López. D’aquesta antiga oficiala de Pedro Rodríguez s’ha recuperat una bona part del material que tenia al seu taller quan va tancar, freqüentat per les mateixes clientes de Rodríguez. “Per completar l’armari, moltes dones de casa bona es feien fer una part dels vestits per una bona modista que, encara que era cara, no ho era tant com l’alta costura”, comenta Casamartina, que somriu mentre assenyala l’agenda de López amb cites amb alguns dels cognoms de les 300 famílies que deia Millet.

Un ampli apartat de la mostra, potser el més interessant, se centra en l’ofici, des de les seves fonts d’inspiració fins a com es fa un vestit. La inspiració, com passa també avui, provenia de les revistes -n’hi ha una bona representació-, les pel·lícules -amb vídeos amb les grans estrelles que més brillaven- i les desfilades d’alta costura, a les quals tenien accés només les modistes més ben situades. Poques vegades les modistes feien roba original; generalment es dedicaven a copiar models dels grans dissenyadors d’alta costura que tradicionalment, com passa també amb la majoria de cuiners d’alta gamma, són homes; quan hi ha prestigi i diners és clar qui s’emporta la firma. Tot i que hi ha un apartat en què queda clar que, per bé que algunes d’elles sabien copiar dels grans mestres, la majoria de modistes adaptaven els dissenys al cos, el pressupost i el gust de les clientes. En aquest mateix àmbit s’ha reproduït també una antiga botiga de teles, una merceria -amb tot un festival de botons i encaixos sortits de l’antiga merceria d’unes ties del mateix comissari- i un taller de modista, amb els seus patrons i la seva màquina de cosir. Una recreació que ajuda a fer-se una idea del món que envoltava les modistes i que a molta gent li generarà un atac sobtat de nostàlgia.

L’exposició, que estarà oberta fins al 13 d’octubre, continua amb tot un recorregut cronològic per la feina de les modistes amb vestits des de principis del segle XX fins als anys 80, un període ja de decadència perquè la moda ja anava per una altra bandai tant elles com les clientes -les altres grans protagonistes de l’exposició- ja s’havien fet grans. S’acaba amb una mostra de diferents tipus de teles, aptes per tocar, que permeten al visitant conèixer més de prop un ofici fascinant i laboriós que es mereixia sens dubte aquest homenatge. “Que si penso que l’ofici de modista és valorat? Econòmicament no, per descomptat. A la meva feina m’he sentit valorada i respectada pels caps, però no es paga pel que costa. És una artesania i, com totes les artesanies, requereix molt de temps, molta voluntat i molt d’ofici”, diu Teresa Uñó mentre fa una altra puntada. Somriu amb orgull. Es nota que també és una vocació. I ara té, per fi, la seva exposició.