Quin és el somni del teu poble? La independència, per mantenir la nostra terra i la nostra identitat.

Upaluk Poppel, ciutadà de Groenlàndia. Fòrum Barcelona, 2004

Des de l’any 2002 viatjo sovint a Kalaallit Nunaat (Groenlàndia). Allà hi tinc persones que formen part de la meva família i amics amb qui m’uneix una gran amistat des de fa bastants anys. I, sens dubte, aquest país s’ha convertit, amb el temps, en la meva segona llar després de Barcelona.

Recordo que en els meus primers viatges vaig començar a conèixer aquest sentiment d’identitat groenlandesa unit amb un desig ferm d’independència del qual ens parla Upaluk Poppel. Però aquest anhel d’independència i d’identitat no és d’ara, sinó que ve de lluny i ja fa molt de temps que s’ha anat desenvolupant i reforçant en aquest país.

[...]

Recordo que el 28 d’agost del 2019 era a la petita localitat de Kulusuk (costa est de Kalaallit Nunaat). Com sempre faig, els primers dies els passo a casa del meu bon amic caçador groenlandès Justus Utuaq. Mai oblidaré aquell dia, quan a les notícies de la televisió de la KNR (el canal de radiodifusió pública de Groenlàndia) vam veure junts la imatge d’un tuit del president dels Estats Units d’Amèrica, Donald J. Trump, publicat el 19 d’agost, que deia:

"Dinamarca és un país molt especial amb gent increïble, però basant-nos en els comentaris de la primera ministra Mette Frederiksen, que no tindria cap interès a discutir la compra de Groenlàndia, posposaré la nostra reunió prevista d’aquí a dues setmanes per a un altre moment... Espero poder reprogramar-la en el futur!".

A continuació, la cadena de televisió mostrava, en una entrevista, la resposta de la primera ministra danesa al diari groenlandès Sermitsiaq:

"Groenlàndia no està en venda. Groenlàndia no és danesa. Groenlàndia pertany als groenlandesos. Espero fermament que això no es digui seriosament".

Llavors vaig mirar el Justus i, amb la seva mirada i els seus comentaris, vaig pensar que Groenlàndia mai no havia estat en venda i que a Trump li passaria el mateix que als seus predecessors.

L'interès dels Estats Units

L’interès dels Estats Units per Groenlàndia no és d’ara, sinó que ve de lluny. Va ser el 1860 quan els Estats Units van mostrar el seu primer interès real per comprar Groenlàndia, sota el mandat del president Andrew Johnson. En aquell moment, tant Alaska (que finalment els Estats Units van acabar comprant per 7,2 milions de dòlars al govern rus) com Groenlàndia oferien una gran riquesa de recursos naturals i una posició geoestratègica molt important en les rutes transoceàniques per l’Àrtic. Finalment, aquell primer intent no va prosperar, però l’interès per l’illa va continuar, fins al punt que, el 1946, el president nord-americà Harry S. Truman va arribar a oferir al govern danès cent milions de dòlars en lingots d’or per comprar Groenlàndia, però Dinamarca es va negar a acceptar-ho.

Bases militars nord-americanes

Durant la Segona Guerra Mundial, i amb l’ocupació alemanya de Dinamarca el 1940, Groenlàndia va quedar aïllada. Aquest fet va motivar que el govern danès signés un acord amb el govern dels Estats Units per garantir la seguretat i el subministrament de l’illa mentre durés la guerra. A partir del 1941, els Estats Units van començar a instal·lar bases aèries militars a les costes est i oest.

A l'acabar la Segona Guerra Mundial, Dinamarca va continuar mantenint la seva política exterior de cooperació amb els Estats Units. D’aquesta manera, es va autoritzar als Estats Units d’Amèrica a construir la base aèria de Thule, també coneguda com Pituffik. Actualment, és l’única instal·lació militar nord-americana que queda al país i la més septentrional, i és la Força Espacial dels Estats Units el cos militar que opera a Pituffik.

El moment actual i les amenaces de Trump

Per entendre què pot passar en un futur a curt i llarg termini a Groenlàndia, hem de tenir en compte una sèrie de consideracions. En primer lloc, el procés d’independència groenlandès comporta renunciar progressivament a un subsidi governamental anual que reben del govern danès, proper als 4.000 milions de DKK (corones daneses), equivalents a poc més de 535 milions d’euros.

Igualment, aquest sentiment d’independència, d’identitat groenlandesa i de pertinença a la terra, com ja s’ha dit, va començar a desenvolupar-se fa ja dos segles.

D’altra banda, l’any 2021, el partit independentista Inuit Ataqatigiit, que fins fa poc governava el país, va presentar una llei –que després va ser aprovada pel parlament groenlandès– en què es prohibia l’extracció d’urani, de terres rares i de minerals radioactius que poguessin danyar el medi ambient, i alhora se suspenia el projecte miner de Kuannersuit, també conegut com Kvanefjeld. Aquest lloc és el segon jaciment d’òxids de terres rares més gran del món.

Les terres rares són el nom comú que reben disset elements químics que es troben al medi natural i que es caracteritzen per tenir propietats similars entre si. La seva importància rau en què són components necessaris per fabricar productes de consum d’alta tecnologia, com ara telèfons mòbils, discs durs, vehicles elèctrics i híbrids i monitors, entre d’altres. Igualment, Kuannersuit és el sisè jaciment d’urani més gran del planeta. També hi ha dipòsits substancials de fluorur de sodi, i es creu que Kvanefjeld és un dels dipòsits multielement més grans d’aquest tipus al món.

Finalment, cal tenir en compte que la instal·lació de la base aèria nord-americana de Thule (1951) va ser un acord entre els Estats Units i Dinamarca, i això va implicar, l’any 1953, l’espoli, sense cap tipus d’indemnització, del 25% dels territoris de caça dels Inughuit (grup inuit del nord-oest de Groenlàndia) i que vint-i-set famílies fossin desplaçades cap a altres poblacions del districte on la caça no era tan abundant.

A més, el 21 de gener del 1968, un avió B-52 carregat amb quatre bombes d’hidrogen es va estavellar entre la base aèria de Thule i el poble de Moriusaq. Afortunadament, no hi va haver cap catàstrofe mundial, però 98 persones, entre danesos i groenlandesos, van perdre la vida netejant la zona contaminada. A l’agost del 2000 es va revelar que una de les bombes d’hidrogen encara es trobava a Groenlàndia.

Per ara, desconeixem els efectes contaminants, tant tòxics com radioactius, d’aquestes bombes. Òbviament, si Groenlàndia esdevé un país sobirà, els acords entre els Estats Units i Dinamarca deixaran de ser vinculants; Trump haurà de renegociar amb el govern groenlandès, i després de tot el que ha passat, existeix la possibilitat que no s’arribi a cap acord i que els nord-americans hagin de marxar de Pituffik, i que es retorni el territori tradicional als Inughuit, que fa gairebé 75 anys els va ser arrabassat.

Independència o venda?

Quan l’actual president dels Estats Units d’Amèrica, Donald J. Trump, va pujar al poder el 20 de gener del 2025, una de les primeres coses que va dir va ser que volia comprar de nou Groenlàndia. Unes setmanes abans, el primer ministre groenlandès en aquell moment, Múte Bourup Egede, va donar a entendre que les eleccions parlamentàries previstes per a l’abril del 2025 serien com una mena de referèndum per ratificar o no el desig d’independència del poble groenlandès.

Igualment, i davant les amenaces de Trump, al gener del 2025 es va dur a terme una enquesta pública entre els groenlandesos: el 85% van dir que no volien annexionar-se als Estats Units, el 6% van votar a favor i un 9% es van mostrar indecisos. I davant aquest panorama, es va decidir avançar les eleccions parlamentàries a l’11 de març del 2025.

Dels sis partits polítics que es van presentar a les eleccions, només un era partidari de continuar sent un autogovern dependent de Dinamarca, es tractava del partit liberal conservador de centredreta anomenat Atassut. La resta de partits volien la independència a curt o llarg termini segons els casos.

El resultat de les eleccions va ser encara més contundent que l'any 2008, ja que el 91,6% de la població van votar els partits independentistes. I curiosament, va quedar fora de l’Inatsisartut l’únic partit, anomenat Qulleq, que no veia amb mals ulls les paraules del president nord-americà.

El partit guanyador de les eleccions parlamentàries, per sorpresa de tothom perquè mai no havia guanyat abans, va ser el Demokraatit. I així és com Jens-Frederik Nielsen es va convertir en l’actual primer ministre de Kalaallit Nunaat.

I dins un marc de democràcia exemplar al món modern, es va decidir formar un govern de coalició amb tots els partits polítics que havien aconseguit un escó parlamentari. I tot i que es va arribar a un acord amb gairebé tots ells, només un, el Naleraq, va quedar fora del govern per discrepàncies polítiques, malgrat que l’objectiu era el mateix: la independència de Groenlàndia. Per tant, ara és l’únic partit de l’oposició en l’actual govern groenlandès.

Òbviament, els groenlandesos miren amb recel les paraules de Trump i no es refien gens de les amenaces del president nord-americà. De totes maneres, aquest poble ja fa molt de temps que va decidir manifestar la seva voluntat a través de les urnes, i aquestes darreres eleccions, celebrades al març, no només han estat un bon exemple, sinó que a més el resultat ha anat en contra dels desitjos i interessos de Trump, que no vol ni de bon tros una Groenlàndia independent.

Els groenlandesos estan convençuts que tard o d’hora seran independents; és la seva voluntat i només és qüestió de temps. És un poble molt unit, amb les idees molt clares i amb la convicció que el seu present i futur només dependran d’ells. Són gent de pau, no volen conflictes amb ningú i mai no han tingut cap guerra al seu país.

Groenlàndia i els groenlandesos no tindrien cap problema a establir unes relacions cordials i comercials amb els Estats Units, en benefici de tothom, però, per descomptat, no acceptaran una venda i, evidentment, ja es veurà si Trump acaba volent envair el país, cosa que suposaria també atacar un estat protegit per la Unió Europea.

Tampoc els groenlandesos veurien amb mals ulls continuar col·laborant amb Dinamarca, tot i que en els darrers anys les relacions entre ambdós països s’han refredat força, i hi ha ferides obertes que costaran de cicatritzar. I evidentment, totes aquestes relacions entre aquests països sempre s'hauran de dur a terme sota el paraigua democràtic i amb un to de cordialitat i respecte, tenint clar que la voluntat del poble groenlandès és la sobirania i que continuaran lluitant per mantenir la seva terra i la seva identitat.

L'escalfament global, el gran repte

Malgrat aquesta voluntat ferma per l’autodeterminació, l’escalfament global del planeta, que des de fa temps està afectant profundament les comunitats inuit i l’ecosistema àrtic, constitueix el gran repte per a aquest poble indígena i, per descomptat, pot condicionar el seu futur. El cas de Groenlàndia n’és un bon exemple. A l’abril del 2023, en una expedició amb trineu de gossos que vaig fer amb els caçadors inuit de la costa est de Groenlàndia, durant dies van caure pluges intenses que van provocar l’acumulació de grans tolls d’aigua damunt el mar gelat, i molts gossos van acabar morint ofegats, com li va passar al meu amic Justus Utuaq, que els va perdre tots.

Des de fa anys, a la costa oest del país s’està conreant la terra: patates, pastanagues, raves i fins i tot maduixes i tomàquets, cosa impensable en el passat. Sense anar més lluny, al maig del 2025, la capa de gel de Groenlàndia es va fondre disset vegades més ràpid durant una onada de calor rècord. Òbviament, aquesta és una de les principals preocupacions dels groenlandesos, que veuen com aquest escalfament global accelerat representa una greu amenaça per a la seva supervivència i el manteniment de la seva vida tradicional.

El desglaç humà de les comunitats indígenes de l'Àrtic constitueix una realitat preocupant i ben certa. I mentre tot això passa, la música country, que tant agrada als groenlandesos, i també a Trump, continuarà sonant a les cases, i ballaran amb les seves famílies, que esperen complir, algun dia, amb el somni del seu poble; esperen, també, que el seu món no s’acabi desfent com el gel que necessiten.

Francesc Bailón és antropòleg i viatger polar. És autor de 'Los inuits, cazadores del Gran Norte' (Nova Casa Editorial, 2015). Aquest és un fragment de l'article que s’ha publicat en castellà al número 73 de la revista de La Maleta de Portbou.