"La guerra a Bòsnia no s’ha acabat”

Barcelona“Fa dos anys vaig aconseguir una feina temporal a la sanitat pública sense haver de demanar cap favor polític. Soc logopeda especialista en patologies del llenguatge en un petit hospital a vint quilòmetres de Sarajevo. Si aprovo un altre examen, tindré una plaça permanent, però si no l’aprovo, ho perdo tot”.

L’Avdo Zec va néixer el 1992, l’any que va esclatar la guerra a Bòsnia-Hercegovina, a Gornji Vakuf-Uskoplje, una petita ciutat de poc més de vint mil habitants a dues hores de Sarajevo. L’Avdo va perdre el seu pare durant la guerra, però s’esforça per superar els traumes del passat. “La meva mare sempre m’ha ensenyat a no jutjar la gent per la seva nacionalitat o el seu color de pell”. Gornji Vakuf-Uskoplje va ser l’escenari de durs combats durant dos anys (1992-1994) entre bosnians croats catòlics i bosnians musulmans. No està clar com van començar les hostilitats, uns acusen els altres.

La seva ubicació estratègica, a poc més de dues hores de Mostar, Sarajevo o Split, la va convertir en un punt vital per a la logística de les forces de protecció de les Nacions Unides, Unprofor. A l’inici del conflicte, la població estava formada per deu mil bosnians croats catòlics i catorze mil bosnians musulmans. Després de dos anys d’atrocitats comeses pels dos bàndols, les proporcions es mantenen intactes i es veuen obligats a conviure.

El conflicte dels noranta

Les guerres dels anys noranta no es poden reduir a conflictes per motius religiosos entre serbis ortodoxos, bosnians musulmans i croats catòlics, van ser molt més complexes. Al començament va ser una guerra pel territori. Sèrbia es va negar a acceptar els resultats del referèndum d’independència que s’havia celebrat a Bòsnia i Hercegovina (BiH), a finals de febrer del 1992, seguint l’exemple d’Eslovènia i Croàcia. Com es dividiria el territori de BiH? ¿N’havien de marxar els serbis que hi havien viscut tota la vida? S’hi poden quedar? Estarien segurs? I els croats? No oblidem que Bòsnia sempre ha sigut el territori amb més barreja d’ètnies per raons històriques. Els nacionalistes intransigents no volien saber res de cedir el seu territori dins de BiH. Per impedir-ho, van recórrer a la violència. Es mata la gent, es destrossen les seves cases i els supervivents no tornen mai perquè s’hi instal·la l’odi i la sensació que mai es podrà recuperar la convivència.

La guerra no va acabar amb la victòria militar d’un dels bàndols, va acabar amb un compromís polític imposat des de l’estranger. Els que volien destruir Bòsnia i Hercegovina no ho van aconseguir, en el sentit que existeix com a país, però, al mateix temps, està molt dividit amb fronteres ètniques i nacionals i, per tant, es pot afirmar que els nacionalistes van aconseguir gran part dels seus objectius. Separar la gent.

Els acords de pau signats a Dayton (Ohio, EUA) el novembre del 1995 i ratificats a París un mes més tard van dividir el país en tres entitats: la República Sprska, de majoria sèrbia ortodoxa, la Federació de Bòsnia-Hercegovina, de majoria bosniana musulmana però amb un important percentatge de croats catòlics i un petit territori autònom anomenat districte Brcko.

Un dels punts destacats dels acords va ser la implantació d’un sistema educatiu segregat a la Federació amb el nom oficial de Two schools under one roof (Dues escoles sota un sostre). L’esperit original del sistema era afavorir el retorn de les famílies desplaçades durant la guerra als seus llocs d’origen. La idea era que els joves estudiessin sota un mateix sostre, però escolaritzats amb professors de la seva ètnia per evitar les tensions de la postguerra.

L’educació com a arma política

Aquests centres escolars tenen dues portes d’accés diferents. Una per als alumnes bosnians musulmans i l’altra per als croats catòlics. Dues estructures administratives separades, dos directors, dos claustres de professors i un temari per a cada grup ètnic.

La de l’Avdo va ser la primera generació educada en aquest sistema. “A l’edifici hi havia unes escales interiors que ens permetien pujar al primer pis, on hi havia els croats. Un dia vam haver de fer un projecte sobre la democràcia i vam fer servir les escales per preguntar quins aspectes de la democràcia treballaven els nostres companys croats, per no repetir-nos.

Teníem prohibit utilitzar les escales per anar a l’altra escola, però ho vam fer. Tothom ens va mirar malament perquè ens volien fer veure que els altres nens eren com d’un altre planeta. Nosaltres vam demostrar que podíem ser amics amb els croats”.

El resultat és que, a les cinquanta escoles de Bòsnia-Hercegovina on encara es manté aquest sistema, la guerra de la dècada dels anys noranta té interpretacions diferents segons el grup ètnic al qual pertanyen els alumnes. Uns joves aprenen que el seu poble va ser l’heroi en la defensa de la supervivència, mentre que els altres joves aprenen que, en realitat, els herois de l’altre bàndol eren els pitjors criminals de guerra.

“El nostre sistema educatiu està basat en la divisió. Serà molt complicat que hi hagi matrimonis mixtos en el futur si no ens coneixem. L’educació s’ha convertit en una arma política i en font de corrupció”, explica l’Avdo. La major part del pressupost, gestionat per les autoritats dels cantons locals, s’inverteix en els salaris dels professors. La tendència de l’última dècada indica una baixada important en el nombre d’alumnes mentre s’incrementa el nombre de professors. “Eliminar el sistema Two schools under one roof implicaria perdre molts llocs de treball, a ningú li interessa. És per això que es manté la ficció que hi ha dues llengües, per justificar la necessitat de més personal quan, en realitat, el croat i el bosnià s’assemblen en un 95%”.

La tasca de petites ONG sobre el terreny per fomentar la reconciliació i la relació entre els joves de diferents orígens a les ciutats petites de la Bòsnia rural, topa amb els murs invisibles imposats per la generació que va patir la guerra. Joves com la Fàtima, una noia de dinou anys de Gornji Vakuf-Uskoplje molt implicada al casal de joves de la ciutat, ho pateixen cada dia: “Hi ha molta pressió de la societat per no sortir del camí tradicional. Tothom té la seva pròpia personalitat però ens sentim molt observats a tota hora. Els carrers estan plens de dones espiant des de les finestres, amb les cortines mig corregudes, controlant-ho tot. Després ho comenten amb les veïnes. Diuen que ho fan pel nostre bé, però jo penso que, en realitat, la guerra no s’ha acabat. No hi ha pistoles, però tot el que ens fan està centrat en el passat. És molt dur per a nosaltres perquè la guerra segueix en el nostre dia a dia”.

L’inmobilisme de la generació que va haver de combatre a primer línia de front té com a conseqüència la resistència al canvi i l’aferrament mal entès a les tradicions. Això afecta les relacions dels joves amb els altres, té implicacions en la bretxa de gènere, en la perpetuació dels traumes de la guerra, en l’acceptació de la corrupció com un mal menor i en l’apatia a l’hora de votar.

Les amigues de la Fàtima, per exemple, juguen al mateix equip d’handbol que les nenes croates al pavelló esportiu construït amb el finançament de Turquia, però després dels entrenaments o dels partits se’n van a casa seva sense parlar-hi. “No tenim cap contacte amb l’altra banda. Els seguim a les xarxes socials i veiem el que pengen. Són els mateixos continguts que pengem nosaltres. No som tan diferents. Simplement no tenim cap contacte”.

La universitat pública té un paper molt important com a punt de trobada dels joves amb els seus teòrics enemics. Lluny de la tutela familiar, coneixen altres estudiants d’orígens diferents i descobreixen que tenen molt en comú. L’Avdo va estudiar patologies del llenguatge parlat a la universitat de Tuzla, una ciutat al nord de Sarajevo on la guerra no va ser tan intensa com en altres llocs. “A la universitat vaig fer amics de tot el país. Ens fèiem un tip de riure quan comparàvem els llibres de text. En els nostres, per exemple, Radovan Karadzic era presentat com un criminal, però en molts llibres dels meus companys era tot un heroi. Crec que la nostra és una generació que lluita per superar traumes del passat”.

Una matrioxca de traves burocràtiques

El sistema sanitari també depèn dels cantons regionals, com l’educació, i pateix una altra mena de segregació. Als cantons de Tuzla i Sarajevo, on treballa l’Avdo, el pressupost de sanitat és molt superior al dels altres vuit cantons del país. L’Hospital Ilijaš on tracta els pacients amb problemes de parla, és un edifici modern i ben dotat ubicat a vint quilòmetres de la capital. “La meva feina és molt bonica. Quan veig un pacient que millora, em sento pagat. El que no entenc és com pot haver-hi tanta diferència entre el sou d’un metge, 3.000 marcs (1.500 euros), i el d’un polític, que pot arribar a cobrar 8.000 marcs (4.000 euros)”, es lamenta l’Avdo.

La sanitat és universal a la Federació de Bòsnia-Hercegovina, però només per a casos urgents. Això significa que si l’Avdo vol atendre un pacient que viu a la ciutat de Visoko, cantó de Bòsnia Central, a només deu quilòmetres de la seva feina, ho ha de fer com a consulta privada. Una altra divisió dins de les altres divisions en una matrioixca inacabable de traves burocràtiques.

El primer contracte de l’Avdo va ser d’un any després d’haver superat un examen escrit i oral sobre el sistema de contractació pública. Aquest lloc de treball li va permetre independitzar-se i començar una nova vida en un barri modern dels afores de Sarajevo, on es va integrar en una comunitat jove alliberada dels traumes del passat. Amb el segon examen va aconseguir una pròrroga de tres mesos; amb el tercer, un mes, i amb el quart, un any. Després de l’estiu s’ho juga tot a una carta amb un examen. Si el supera, el fan fix, però si suspèn, el fan fora i no podrà tornar a treballar al sistema públic de sanitat.

Als exàmens s’hi pot presentar qualsevol persona que hagi cursat els mateixos estudis universitaris que l’Avdo encara que no tingui cap experiència. “No ens donen gaires pistes sobre el que hem d’estudiar. El primer examen no tenia res a veure amb la meva professió. Espero que les preguntes d’aquest estiguin més relacionades amb la nostra especialitat”.

La majoria de pacients que atén l’Avdo són nens d’entre tres i set anys amb diferents patologies. Des de les més senzilles, com la dislèxia, fins a les més complexes, com la síndrome de Down o l’autisme. L’abús de les pantalles és un gran problema avui en dia, són addictives i són una de les causes de les patologies. El nombre de pacients no para de créixer. També atén pacients més grans que han perdut la parla per un ictus. Acostumen a ser tractaments llargs.

La possibilitat de perdre professionals que com l’Avdo han aconseguit crear un vincle amb els nens ha provocat la reacció del grup de pares dels pacients. La pressió als mitjans de comunicació locals sobre l’arbitrarietat del procés ha tingut efecte i, de moment, els han concedit una pròrroga de tres mesos abans d’obrir el concurs públic a qualsevol llicenciat en logopèdia, encara que no tingui experiència laboral.

Canviar una petita ciutat com Gornji Vakuf-Uskoplje envoltada de turons des d’on disparaven els veïns que, d’un dia per l’altre, s’havien convertit en enemics, per una barriada moderna als afores de Sarajevo, ha sigut un salt qualitatiu per a l’Avdo.

Però si joves com ell no poden aspirar a feines estables sense patir laberints burocràtics o pagar peatges polítics, seguirà la tendència actual que fa que els joves emigrin a l’estranger o es desentenguin de tot el que tingui a veure amb la política.

Nicolas Moll, historiador alemany expert en cooperació resident a Sarajevo des de l’any 2007, conclou: “Conec casos de gent que només pensen en la seva microvida: els meus amics i la meva família. No és un fenomen exclusiu de Bòsnia-Hercegovina, crec que passa a molts països. Si la majoria de gent es preocupa només de la seva microvida i es desentén de la vida pública, els polítics corruptes se n’aprofiten. En el fons és una manera de protegir-se. Els meus amics, la meva família, és tot el que m’importa. No me’n refio dels gestors polítics i, per tant, em tanco en el meu cercle. No canviaré el sistema, però m’és igual”.