D e la universitat als premis Gaudí hi ha una separació de tan sols 17 minuts. És la durada de La última virgen (Filmin), el curt que Bàrbara Farré va presentar com a projecte de final de carrera a l’Escac (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya) i que li va suposar trepitjar per primera vegada la catifa vermella dels Gaudí i del Festival de Màlaga. Un èxit primerenc que ha anat acompanyat d’una successió de casualitats felices, com ara conèixer Rosalía abans que fes el salt al mercat internacional i dirigir un dels seus videoclips, que ara veuen milions de persones arreu del món. La salsa que ho lliga tot és el talent i la personalitat inquieta, perfeccionista i incansable d’aquesta promesa barcelonina del món audiovisual.

Bàrbara Farré és vegana, per consciència ecològica i animalista, i no pren alcohol a causa d’un tractament mèdic que segueix des de fa uns mesos. Demanem un aperitiu sense animals i un vermut amb gel per a mi. Parla ràpid, comença l’entrevista un pèl nerviosa, tot i que ho dissimula bé, i de tant en tant se li escapa alguna rialla hilarant que delata la seva joventut. Té els peus ben clavats a terra, mesura l’èxit en clau del benestar personal que sent a cada moment. No aspira a col·leccionar medalles sinó a fer-ho millor i a aprendre més. Sembla desconcertada quan li demano per l’èxit del seu primer curt, com si no fos cosa seva. Té la banya ficada en una pila de projectes nous que li ocupen tot el temps. Tot el que no sigui feina sembla accessori. Menys l’amor, un puntal.

Afortunada en l’amor

Més que un privilegi, per a Bàrbara Farré el fet de poder-se guanyar la vida fent videoclips, anuncis de publicitat per a grans marques i campanyes institucionals sense haver passat abans pels habituals contractes de pràctiques, feines precàries o directament l’atur és el resultat de molt d’esforç i algunes casualitats: “Jo no ho he buscat, m’ha anat sortint tot”. El principal esforç el van fer els pares, que sense tenir cap tradició familiar ni aproximació al món audiovisual, van confiar en l’instint de la filla i la van matricular a l’escola de cine de referència a Catalunya. Després de fer el batxillerat artístic només tenia clar que volia entrar a l’Escac, no perquè la carrera de cineasta fos el somni de la seva vida sinó perquè era una universitat que li cridava l’atenció. Un cop matriculada, l’Escac va ser com una revelació per a la Bàrbara, que va trobar que encaixava en un món fins aleshores desconegut però que semblava fet a mida per a ella, com si l’hagués estat esperant. Els professors -com Mar Coll, una de les que li han causat més impacte-, els companys, la inspiració que hi va trobar... tot la va conduir a una conclusió ara ja inequívoca: vol fer cinema. “Em sento una privilegiada per haver pogut estudiar a l’Escac”, reconeix.

Després del triomf fulgurant del curt final de carrera, Bàrbara Farré va fitxar per Story: WeProduce, una productora amb seus a Barcelona, Lisboa, Mèxic DF i Madrid. N’és una de les directores de capçalera, però es nega a interpretar-ho com un senyal d’èxit. Conscient que tot just acaba de començar i que té molt per construir, refusa l’aplaudiment fàcil. “Crec que l’èxit, de la manera com s’entén universalment, vinculat a la feina o al reconeixement, està sobrevalorat. Per a mi és subjectiu i no hi ha més èxit que poder viure en pau amb un mateix, conèixer l’amor i la felicitat i poder treballar del que t’agrada”.

Treballa sense parar, a la productora, pel seu compte i a casa -“He deixat de viure”-, on conviu amb la seva parella, el director de fotografia Lucas Casanovas. De fet, si hi ha una cosa que s’acosti a la definició de privilegi, per a Bàrbara Farré és el fet d’haver conegut a l’Escac la parella “artística i de vida”, algú amb qui poder treballar i entendre-s’hi. “Sempre treballem junts, mai desconnectem, ens vam conèixer estudiant i fent treballs per a la universitat, i continuem així”.

Una persona normal

Les casualitats prenen forma humana en l’afortunada biografia de Bàrbara Farré. L’aparició de Rosalía és nuclear. La va conèixer “abans que es fes famosa” a través d’Instagram, on la de Sant Esteve Sesrovires havia penjat una actuació a Balcony TV. “Vaig pensar que tenia una veu molt maca i un carisma guai, estàvem acabant la uni i teníem ganes de seguir creant, contactàvem amb artistes que ens agradaven a Instagram i els oferíem fer-los el videoclip”. Farré i Rosalía connecten. El talent d’una interpreta i potencia el de l’altra. La càmera de la directora es va fer habitual en les sessions de gravació i en alguns concerts de l’artista quan començava a deixar tothom bocabadat. Mentrestant, Farré va doblar l’aposta i va signar la direcció dels videoclips El relámpago, d’Amaia, i Internationally, de Bad Gyal. El projecte cum laude no va trigar a arribar. El juliol d’aquest any Rosalía publicava el revolucionari videoclip de Fucking money man, dirigit per Bàrbara Farré. “Continua sent una persona normal, conscient de tot el que li passa, molt agraïda per tot el que té. Sempre ajuda els altres. A mi m’ha donat moltes oportunitats i li estic molt agraïda”.

Farré vol fer ficció. Els videoclips li han servit de camp d’entrenament per desxifrar l’accés directe a les emocions de l’espectador. “Intento plasmar el que la cançó em transmet, ficant-m’hi a dins i donant-li un significat propi perquè després cadascú el rebi com vulgui”. Una fórmula que els músics fan servir per reforçar el discurs artístic i que necessita l’habilitat de qui es posa darrere la càmera per captar l’imaginari de cada cançó i definir-lo d’acord amb l’artista i la seva música. La ficció, en canvi, busca “entendre millor la vida”.

L’espectador va al cine a buscar experiències vitals, n’està convençuda, perquè és així com ella ho viu quan entra a la sala de butaques i es tanquen els llums. “Si una pel·lícula m’emociona, sento que he rebut el missatge que el cineasta volia transmetre i ho visc com una experiència que m’omple i em millora com a persona”. Aquest és l’impuls que va portar Bàrbara Farré a rodar el curt sobre la virginitat i el mateix que la mou ara a preparar la primera sèrie de televisió. “M’atrau l’impacte que la sexualitat té en l’adolescència, i el format sèrie em permet fixar-me en més personatges, obrir més trames, complicar-ho tot, com fan els adolescents”. Somia dedicar-se completament a la ficció, un àmbit en què se sent amb llibertat absoluta per explicar les històries que la capfiquen. La última virgen va ser una lliçó també a aquest nivell. Les actrius eren aleshores adolescents sense cap experiència davant la càmera. Va convèncer els pares de les nenes perquè les deixessin passar uns dies a casa dels pares de la Bàrbara, amb el Lucas i un equip mínim de rodatge, en una mena de colònies en què, mentre uns aprenien a actuar, els altres es jugaven la nota final de carrera i creaven una opera prima reveladora.