Hi ha moltes teories per intentar explicar per quin motiu és tan desagradable navegar per internet últimament. La revista The New Yorker culpa d'aquest canvi als algoritmes. Per Wired, el culpable és un cicle en què han caigut les empreses: en comptes de prestar serveis als usuaris, els monetitzen. Per part seva, MIT Technology Review sosté que els responsables són els models de negocis basats en anuncis. Estic d'acord amb tots aquests arguments. Però em sembla que n'hi ha un altre més: la nostra vida digital s'ha tornat un armari de la vergonya.

Un armari de la vergonya és aquell espai de casa en què amuntegues les coses que no caben a cap altra banda. No ha de ser un armari. Pot ser un garatge, una habitació, un calaix o tot plegat. Independentment de quin sigui l'espai, la seva característica principal és que no apliques cap criteri per decidir què hi guardes. Hi ha coses que necessites. Coses que no necessitaràs mai. El problema és que, a mesura que l'armari s'omple, la idea de furgar què hi ha dins o intentar organitzar-ho es fa cada vegada més aclaparadora.

L'era de l'armari de la vergonya d'internet va tenir un principi. L'1 d'abril es van complir vint anys des que Google va presentar Gmail. Si llavors feies servir internet, és difícil explicar com va ser de fantàstic aquest anunci de Google. Llavors, la capacitat màxima de les bústies dels correus electrònics en general era de 15 megabytes. Google oferia 1 gigabyte gratis, unes quantes desenes més d'espai. Tothom volia ser a Gmail. El problema era que algú havia de convidar-te. Recordo haver competit per una d'aquestes primeres invitacions. També recordo l'emoció que vaig sentir quan ho vaig aconseguir. La meva sensació va ser que era el meu dia de sort. Vaig sentir que algú m'havia escollit.

Fa uns mesos, vaig eliminar aquell compte de Gmail. Tinc més d'un milió de missatges sense llegir a la meva safata d'entrada. La majoria del que hi ha són escombraries. Però no tot. No tenia accés a moltes coses que necessitava veure. Però la funció de cerca no em va ajudar. No sabia què estava buscant. Els algoritmes de Google havien començat a fallar-me. El que ells consideraven prioritari no coincidia amb el que jo considerava prioritari. Així que vaig configurar una resposta automàtica per indicar als que m'enviaven un correu electrònic, que aquella direcció havia mort.

Gmail va ser el resultat d'un increïble triomf tecnològic. El cost d'emmagatzemar dades queia. El 1985, 1 gigabyte de memòria en un disc dur costava al voltant de 75.000 dòlars. El 2004, l'any que va arrencar Gmail, eren uns quants dòlars. Avui en dia, és menys d'un cèntim. Ara, Gmail ofereix 15 gigabytes gratis. És una meravella, però també un desordre.

La promesa impossible

La promesa de Gmail –enorme capacitat d'emmagatzematge mediada per potents eines de cerca– es va convertir en la promesa de pràcticament tot a internet. Segons iCloud, tinc més de 23.000 fotos i gairebé 2.000 vídeos en alguna part dels servidors d'Apple. Tinc desenes de milers de cançons marcades amb un m'agrada en alguna banda de Spotify. Quantes dades tinc a la meva aplicació Notes? Quantes converses tinc guardades en missatges directes de Missatges, WhatsApp, Signal, Twitter, Instagram i Facebook? En aquests arxius hi ha moltíssimes coses que vaig gaudir. Moltíssimes coses que m'encantaria redescobrir. Lamentablement, no puc trobar les coses importants en aquesta muntanya de dades. Així que em vaig rendir i vaig decidir deixar d'intentar-ho.

El que va començar amb els nostres arxius aviat va arribar als nostres amics i familiars. Les xarxes socials van facilitar que qualsevol persona que haguéssim conegut, i molta gent que mai coneixerem, es fes amiga nostra i ens seguís. Podríem comunicar-nos amb tots ells a la vegada sense haver de fer-ho individualment. O això ens van dir. La idea que podíem tenir tanta comunitat amb tan poc esforç era una il·lusió. Estem connectats digitalment amb més gent que mai i, tanmateix, terriblement sols. La proximitat requereix temps, i el temps no ha baixat de cost ni ha augmentat en quantitat.

Els gegants digitals es beneficien de la meva passivitat. Ara pago a Apple i a Google una quota mensual per més emmagatzematge. Tardaria massa temps a esborrar totes les coses innecessàries per estar dins els límits. Diversos algoritmes intenten fer per mi el que jo no faig per compte propi. Em presenten fotos del passat i ofereixen vendre'm llibres dels meus records. Em presenten cançons que s'assemblen a les que m'han agradat abans, però que vaig perdre fa temps. El meu feed està ple de continguts recomanats per influencers i anunciants que no signifiquen res per a mi.

Fa uns mesos, vaig decidir tornar a agafar les regnes de la meva vida digital. Vaig començar pel meu correu electrònic. Em vaig subscriure a Hey, un servei de correu electrònic molt diferent de Gmail i els seus competidors, que es basen en la premissa que qualsevol pot enviar-me un correu electrònic que jo he de guardar, classificar i organitzar. Hey opera amb la premissa que només les persones els correus dels quals vull rebre, poden enviar-me'n.

La primera vegada que una persona envia un missatge, es rep en un espai anomenat Screener (filtre); llavors, has d'acceptar el remitent o marcar-lo com a no desitjat. Si marques un remitent com a no desitjat, això és tot. No veuràs més correus electrònics d'aquella direcció. A més, té una altra funció que m'encanta: una pantalla neta per respondre els teus correus electrònics, que et deixa pensar i redactar sense el rebombori visual tan comú en molts altres serveis.

Prendre decisions

Hey m'obliga a prendre decisions en comptes d'animar-me a evitar-les. He de preguntar-me constantment si vull correus electrònics d'algun remitent i, si els vull, on han d'anar. Tampoc dic que Hey sigui perfecte o que resolgui per complet els problemes que he descrit. La seva funció de cerca no es compara en absolut amb la de Google. És molt difícil tornar a tronar correus. No és possible classificar diferents tipus de correu si provenen de la mateixa direcció. També es complica poder mantenir el fil de converses llargues amb molts participants. A més, trobo a faltar la integració fàcil amb la resta de productes Google que necessito fer servir.

Però, per ara, el que busco és fricció. Estic agraït –de veritat– per tot el que Google, Apple i altres han fet per facilitar la meva vida digital en les dues dècades passades. Per desgràcia, que tot sigui massa fàcil també té un cost. Em vaig deixar convèncer que no era necessari prendre decisions. Ara, la meva vida digital és una sèrie de monuments al cost combinar una capacitat d'emmagatzematge màxima amb una intencionalitat mínima.

Tinc milers de fotos dels meus fills, a poques els vaig posar alguna marca per tornar a veure-les. Tinc registre de quasi tots els textos que he enviat des que era a la universitat, però no tinc la més mínima idea de com trobar els que van significar alguna cosa per mi. Durant molts anys vaig aclaparar amb les meves idees a milions de persones a X i Facebook, però no em vaig donar el temps per respondre correspondència amb amistats estimades. Ho vaig emmagatzemar tot, però no vaig conservar res.

Només jo en tinc la culpa. No em queixo que les grans corporacions m'hagin fet alguna cosa. Jo em vaig causar aquests mals. Ara busco un software que insisteixi en el fet que prengui decisions en comptes de xiuxiuejar-me que no necessito prendre'n cap. No vull que la meva vida digital sigui una sèrie d'armaris de la vergonya. Ara faig servir una nova metàfora: vull que sigui un jardí que pugui cuidar, en el que pugui arrancar les males herbes i regar les plantes.