Ariadna Tuxell: "He treballat amb gent dolenta de debò"

Barcelona"Soc escriptora i policia. Aquesta és la meva carta de presentació, el que em fa ser diferent", explica Ariadna Tuxell, pseudònim de Beatriz Torregrossa, escriptora i mossa d'esquadra des de fa 22 anys. Ja és una firma consolidada en el món de la novel·la eròtica i romàntica, on té 16 novel·les publicades, la majoria amb l'editorial Planeta. Ara encara un nou projecte: "una trilogia policíaca de la mà de l'editorial Malpaso", que veurà la llum a la tardor. El seu personatge principal serà una dona forta, com moltes de les seves protagonistes. Ella reivindica aquest gènere literari tan menystingut i defensa amb orgull que arrossega moltes lectores que s'enganxen –en el seu cas– a les històries en què ella barreja la seva experiència com a policia amb apassionades relacions d'amor.

Ets escriptora i policia, una combinació ben curiosa. 

— Són dues professions molt vocacionals, però jo ho tenia molt clar des de ben petita, que em volia dedicar a les dues. És que soc molt d'idees fixes i a la llar d'infants ja deia que volia ser policia. I no sé d'on ho vaig treure, perquè no tinc cap familiar ni ningú a prop que sigui policia, i des de petita que també he escrit molt. 

Doncs dit i fet, ets policia i escriptora. Dos somnis fets realitat?

— Sí, i a més per a mi les dues vocacions estan molt connectades. No n'entenc una sense l'altra perquè estan incompletes. Són els dos vessants de la meva vida, les dues passions, i per això necessito fer les dues coses per ser jo. Quan soc policia soc la Beatriz Torregrossa, que és el meu nom real, i quan soc escriptora soc l’Ariadna Tuxell, que és el meu pseudònim i la meva identitat com a escriptora, com em coneix tothom en el món literari. Totes dues beuen i es nodreixen l’una de l’altra.

Però no ets la primera policia escriptora. Com és que hi ha tants policies a qui els agrada escriure?

— Bé, és que a la policia passen moltes coses, veiem moltes coses. Som un reflex de la societat i, esclar, tot sovint vivim situacions tan extremes que són molt bon material literari. Jo sempre dic que a la meva feina la realitat supera la ficció.

I com trasllades aquestes vivències policíaques als llibres?

— He tingut la sort de treballar en unitats molt interessants dels Mossos d’Esquadra, i això m’ha permès viure moltes coses. He estat al servei de trasllat de presos; a atenció a la víctima, on vaig treballar molt amb víctimes de violència masclista; he estat instructora de l’escola de policia; he estat al carrer, a seguretat ciutadana; he fet de monitora de tir... He fet moltes coses i he anat acumulant informació que després aboco als meus llibres. Hi ha una cosa que sempre penso, i és que no vull que es perdi tot això que tinc aquí dins, totes les vivències i els records. 

L’ofici de policia és molt vocacional?

— Jo crec que, com totes les feines, t'ha d'agradar. Però sí que és cert que a la meva feina veus el pitjor de cada casa. Estem davant del pitjor de la societat i això pot arribar a cremar. Però jo sempre dic que un cop et treus l’uniforme tot això ha de quedar a la taquilla, no t’ho pots endur, però a vegades és difícil. Hi ha moments en què costa dir: “Apa, me n’oblido i fins demà”. I per a mi aquí és on entra l’escriptura, perquè m’ajuda a canalitzar les emocions, les preocupacions, les vivències més dures. Per a mi és la millor teràpia. El meu ordinador és el meu psicòleg. I allà, escrivint els meus llibres, és quan ric, m'emociono, ploro, m'enamoro, m'enfado amb els personatges, els retrec coses...

De totes les experiències com a policia, quina t’ha servit més com a escriptora?

— A veure, recordo quan vaig acabar les pràctiques, que era molt jove, i vaig guanyar plaça a trasllat de presos. Era superjoveneta i molt innocent. Pensa que jo soc una persona que no tinc gens de mala vida –no m’he emborratxat mai, no he pres mai drogues, no conec res d’aquests temes, i llavors encara menys– i vaig començar a treballar amb gent dolenta, molt dolenta de debò. Gent amb qui passava hores i hores i em donaven molta conversa, perquè jo estava amb ells en moments molt variats: en els trasllats als jutjats, a l’hospital, allà on anessin. I, esclar, ells han d’estar custodiats en tot moment, sempre estava amb ells. Allò va ser un bateig en tota regla. Vaig aprendre molt.

Devies sentir històries de pel·lícula.

— I tant. I, a més, la gent en aquestes situacions té tendència a parlar molt, a explicar-te la vida. En aquell moment hi havia molts casos de gent amb problemes amb les drogues, gent que es dedicava al narcotràfic, altres que havien comès robatoris, també hi havia gent que tenien càrrecs directius i havien comès algun delicte a l’empresa… En recordo un que m’explicava tots els bancs que havia robat, com ho havia fet, com estava convençut que no l’enxamparíem… Era com veure una pel·lícula.

I, amb tantes hores compartides, acabes teixint una relació amb ells?

— Hi ha hagut casos que els he sentit molt propers. Altres no, de cap manera. Recordo molt bé una presa de la Model a qui acompanyava amunt i avall i de qui vaig ser testimoni dels moments més especials. Recordo el vis-a-vis amb la seva parella, quan es va quedar embarassada i m’ho va explicar, quan la vaig portar a l’hospital, el seu part –perquè jo era allà–, el primer vis-a-vis amb el pare perquè conegués la criatura... Vaig viure tot el procés d’aquella família.

I com ho compagines? Perquè tens 16 llibres publicats i fas de policia en actiu.

— No és fàcil perquè, com dius, soc policia i escriptora, però també soc mare, soc parella, soc mestressa de casa... És complicadet. Però amb organització i amb ganes i intenció es treu. I normalment per aconseguir-ho cal reduir bastant les hores de son. Moltes vegades aprofito per escriure de nit. Em llevo a les quatre i aprofito fins a les set per escriure. Estic tranquil·la, ningú em molesta i puc avançar. Quan fas una cosa que t'agrada, no et sap greu.

Els cossos de policia segueixen en un món encara molt masculinitzat. Ser dona policia és complicat encara?

— Jo considero que continua sent una feina d'home, això segur. Però sí que és cert que els últims anys, i cada vegada més, s'està ajudant i facilitant l'entrada de dones. Però si mires la jerarquia dels Mossos, per exemple, t'adones que no hi ha igualtat. Els caps són majoritàriament homes. Tot i això, hi ha certa sensibilitat que està canviant. Per posar-te un exemple: a la brigada mòbil, que són els antidisturbis, tenim una companya que és una dona transsexual i aquest tema s’ha tractat amb molta sensibilitat. S’han fet xerrades entre els companys perquè entenguin la situació i les dificultats per les quals ella pot passar i crec que tots s’estan esforçant molt. Una cosa així en un cos de policia de fa 30 anys era inimaginable. 

En canvi, les teves novel·les eròtiques i romàntiques deuen tenir un públic eminentment femení. 

— Sí, majoritàriament dones, i tant! El que passa és que jo crec que als homes els podrien agradar molt els meus llibres, però no s’atreveixen a llegir-se'ls. Tinc companys que em diuen: “Em faria gràcia llegir un llibre teu, però, esclar, aquest gènere és per a dones”. I això no és cert. Ells diuen que com és que novel·la romàntica no la llegeixen «perquè és per a marujas". "Per a dones amargades, a qui no agrada la seva vida», m’han arribat a dir. 

I tu què els dius?

— Que no és veritat. Que la novel·la romàntica i eròtica és de la que més ven, que genera moltíssims ingressos a les editorials i que tots aquests estereotips vinculats a aquests llibres són falsos i injustos. I a més a mi m’agrada plantejar personatges femenins forts, potents. Fins i tot a les dones víctimes tot sovint els faig viure un gir perquè acabin sent dones empoderades. M’agrada molt que acabin sent personatges potents, dones segures, que diuen: "Prou, ara mano jo a la meva vida". És un missatge que m’agrada molt donar a les dones que em llegeixen. Que totes hem caigut, però ens hem d’aixecar, no ens queda cap més remei.