Jan Alexander (Llinars del Vallès, 1986) treballa des de fa més de 10 anys a l’Hotel Kruger del Tibidabo, on la seva missió és que la gent passi por. Somiava ser actor, i assegura que des de ben petit li encanta el terror. 

Per què t’agrada el terror?

— Era el típic nen estrany a qui no li agradava el futbol. De fet, no jugava amb els nens, i això quan jo era petit et convertia directament en “mariquita”. I crec que em va portar a tancar-me en mi mateix i en el món de la fantasia. 

De la fantasia s’entén. Però... i els monstres?

— No deixava de ser un punt de connexió, no? Els monstres reclosos en la foscor. Perquè el terror que a mi m’agrada és el terror romàntic que representen Mary Shelley (autora de Frankenstein) o Bram Stoker (Dràcula). Stoker planteja Dràcula com un ésser incomprès, és un monstre que té cor. I això ho veiem en molts personatges en què es gira la truita i de sobte no et fa por el geperut de Notre-Dame sinó el jutge, l’ésser humà. 

I sempre t’han agradat els passatges del terror?

— La primera vegada que vaig anar amb el meu pare al Tibidabo no em vaig atrevir a entrar-hi. Vaig veure com s’obria la porta, sentia el soroll d'una serra, es veia fum blanc i la gent en sortia cridant. I em va fer por. És curiós, perquè m’encantava el terror i disfressar-me de monstre però al mateix temps era poruc. Per exemple, no podia dormir amb el llum totalment apagat. Però és significatiu, perquè aquell dia ja vaig guardar el fulletó de publicitat, encara el tinc. I poc després vaig muntar un passatge al meu poble. 

Com?

— Als estius, per festa major, vaig muntar un passatge del terror a Llinars. A veure, tenia 13 anys i m’ajudaven els meus amics, o sigui que el passatge era el que era. 

I com hi vas entrar a treballar?

— Una amiga em va dir que feien un càsting. Jo sempre havia volgut ser actor, però em feia por dedicar-m'hi professionalment perquè em semblava que no tindria feina, que no podria pagar cap lloguer. De manera que només havia fet teatre amateur, però m’hi vaig presentar.

Com va anar?

— Vaig agafar el tren i no sabia que no funcionava el funicular. De manera que vaig pujar la muntanya caminant, vaig arribar totalment suat i vaig veure una gentada. Vaig pensar que no seria possible. Després em van cridar i em van fer interpretar el personatge de Freddy Krueger. Vaig estar un any fent de cover (fent substitucions) i després vaig entrar en plantilla. 

Què recordes del primer dia?

— El cor m'anava a mil. Tot i que el que havia de fer era molt senzill… Tenia un bastó de ferro amb el qual havia d’anar impactant barrot per barrot a la reixa d’un cementiri. Però tenia sensació de vertigen, perquè és un espectacle on no surts a escena sinó que el públic ve cap a tu. 

Deus haver vist de tot.

— De tot. Gent desplomar-se. No fa massa recordo una noia que repetia: no puc, no puc. I es va mig desmaiar.

I què feu? 

— Diem "código azul" i la venen a buscar. O si podem treure nosaltres la persona, la traiem nosaltres. Però només ho fem quan passa una cosa realment greu. Perquè allà la gent crida, plora i has de continuar. De fet, si algú plora, intentes que plori més.

No et sents malament?

— No, no. Nosaltres busquem el més dèbil. Si entren, pillen. És el que deia el Sherlock Holmes: la por és la infecció més contagiosa. Necessitem que algú pilli i estigui molt espantat, perquè sabem que es propagarà. 

Moments graciosos?

— Sentir gent dient: "Em pixo, em pixo". I efectivament, es pixen a sobre. I fins i tot, sense entrar en detalls, diré que han passat coses pitjors que pipí. O persones que es reboten. Això fa gràcia ara, en el moment no. O gent que és molt religiosa i la veus que es posa a resar i a dir-li coses a la Verge allà al mig.

Per exemple?

— Una senyora que es va espantar tant que es va treure la xancleta i va començar a donar-li cops a la cara a un company. O gent que dels nervis es fa mal. Em va passar no fa gaire amb un grup de noies. Una cridava que tenia molt mal a la mà, que volia marxar, que volia marxar. I resulta que corrent s'havia donat un cop a la paret. S’havia fet les ungles de gel i, del cop, se li havia aixecat tot. 

Quin mal.

— I una altra vegada recordo un nen molt petit sol pel Kruger.

Com?

— Jo sovint faig un personatge, el de Dràcula, que dona l'opció de sortir a la meitat de l’espectacle. I un dia hi havia un grup de nens petits que van voler abandonar. Tots, menys un. El recordo amb una motxilla més gran que ell, i va fer la segona part del camí totalment sol, caminant xino-xano. 

Quan dones l'opció d’abandonar, n'hi ha molts que decideixen sortir?

— Diria que entre un 30%-40% marxen. De vegades són els pares que no els deixen abandonar. El nen diu que vol sortir i el pare li respon: "Ens quedem". I després el monstre soc jo…

No és un espectacle per a nens, no?

— No, es recomana que no hi entri gent amb afeccions cardíaques, ni problemes d’epilèpsia, ni embarassades ni nens de menys de 8 anys. Però de vegades hi ha pares que fan la cua amb nens de 4 o 5 anys. I sempre els dic: "No els posaries L’exorcista, oi?" Doncs això és el mateix. 

Porteu una orellera: parleu gaire?

— Deunidó. I de vegades mentre estic fent l’escena vaig sentint com diuen: "Acaba d’entrar un noi que està boníssim, quin polvazo…" I he de seguir allà concentrat. 

També hi ha públic que tracta malament?

— També. Abans que posessin metacrilat sobre l’escena de l’exorcista, la gent escopia des de dalt. O el típic grup de nois adolescents que venen a riure. En molts casos també he de dir que venen fent-se els xulos i acaben amagats darrere de la nòvia. 

Un dels teus companys, que fa de Chucky, és un nan. Rep burles?

— Sí, ha aguantat de tot. Un exemple molt recent, de fa tres setmanes. Quan acabem el Kruger fem l’espectacle de tancament del parc. I hi havia a primera fila un grup de nois que no paraven de cridar: "Enano, eres un enano". I reien. I tu no pots fer res més que seguir actuant. I em sap greu perquè ell és una persona molt sensible, a banda d’un actor increïble. 

Venen famosos?

— Potser la que més em va impactar va ser la Cristina Aguilera, que va venir aquest estiu. És molt molt petita, i realment és tal com surt a la tele. 

Estava espantada?

— No gaire. Els meus companys em van dir que a qui es veia malament era a la Lana del Rey. 

És una feina cansada?

— En el cas de Dràcula, que és un personatge que faig sovint, he d’anar encorbat i molt caracteritzat. Però m’enorgulleix dir que ni el meu pare quan ha vingut al Kruger m’ha reconegut. Perquè també canvio molt la veu. Però has de vigilar perquè pot ser físicament cansat. 

I què és el millor?

— Fins i tot abans de ser actor, somiava ser el Dràcula, era la meva pel·lícula preferida. I he aconseguit ser ell.