Hroshima és avui una ciutat moderna i dinàmica, però no oblida el passat. En el seu cor, el Parc de la Pau aglutina l’espiritualitat, la resignació i la incomprensió d’unes víctimes innocents que encara avui clamen per la desaparició de les armes nuclears. Al maig, per primera vegada en la història, un president dels Estats Units va visitar el lloc, i encara que no va demanar perdó, quedaran per a la història les abraçades de Barack Obama als supervivents i la frase “La memòria del que va passar a Hiroshima no ha de caure mai en l’oblit”, que va pronunciar durant un solemne homenatge a les víctimes. Davant del parc, la Cúpula de la Bomba Atòmica no deixa ningú indiferent. És un edifici en ruïnes que dóna testimoni de la barbàrie; tots els seus ocupants van morir i va ser l’estructura que va quedar dreta més a prop de l’hipocentre (a 160 metres).

A les fotos panoràmiques del 1945 que exhibeix el Museu de la Bomba Atòmica es pot veure com tot al seu voltant estava devastat. S’hi veu un munt de runa, a 1,7 km de l’hipocentre, on el dia del bombardeig hi havia el senyor Yukio Yoshioka, que llavors tenia 16 anys. “El 6 d’agost tenia festa, feia molt de temps que no gaudia d’un dia lliure -explica-. I vaig anar amb el meu pare a comprar una caldera per al bany. De camí cap al lloc on havíem de recollir la caldera va ser quan va caure la bomba atòmica; vaig veure un flaix encegador i vaig perdre el coneixement. Els dos vam sortir volant i vam quedar inconscients. No sé quan de temps va passar fins que el meu pare em va despertar; amb prou feines el podia veure, perquè les ferides a la cara no em deixaven gairebé obrir els ulls. Després vam intentar tornar a casa. El carrer estava sembrat de persones que demanaven auxili i de morts carbonitzats que anàvem trepitjant; semblava l’infern. El cos em feia molt de mal i sentia una gran calor. Em vaig ficar al riu per refrescar-me i beure aigua. Finalment, quan vaig arribar a casa vaig caure en un estat de coma que va durar 10 dies”.

Al costat del senyor Yoshioka vénen tres supervivents més: les senyores Jyunko Kayasige i Miyako Yano i el senyor Miyoji Kawasaki. Els seus ulls van veure l’horror que va sembrar el 6 d’agost del 1945, a les 8:15, la Little Boy, la bomba atòmica llançada sobre Hiroshima des del bombarder B-29 anomenat Enola Gay. Va ser detonada a 590 metres sobre la ciutat per maximitzar els seus efectes destructius, evitant la contenció que podrien haver suposat el terra i els edificis adjacents. Portava un quilo d’urani i tenia amb una potència d’1,5 quilotones. L’ona expansiva va arribar a velocitats que van superar els 500 km/h i va anar acompanyada d’una radiació tèrmica que, en dos quilòmetres a la rodona de l’hipocentre, va fulminar totes les construccions de fusta. Algunes estructures de formigó es van mantenir dretes però en ruïnes. La radiació emesa, que és el que diferencia una bomba nuclear d’una de convencional, va ser letal per a totes les persones que es trobaven a un quilòmetre de l’hipocentre; els que no van morir el mateix dia ho van fer durant les hores o setmanes posteriors a l’explosió. Fins i tot encara avui la radiació segueix causant morts i malalties físiques i psicològiques en els supervivents i els seus descendents.

Miyako Yano tenia 14 anys el dia que va explotar la bomba i era a quatre quilòmetres de l’hipocentre, a casa seva. L’ona expansiva la va llançar al carrer; aparentment, ella i els seus pares estaven il·lesos, al marge d’algunes ferides de poca consideració. Casa seva es va convertir en un hospital improvisat que alhora feia la funció de forn crematori per a les persones que anaven morint. La senyora Yano va ser durant molts dies l’encarregada de mantenir viu el foc per anar incinerant els morts. “Durant la combustió els cossos alliberaven molta radiació, que nosaltres inhalàvem; dos anys més tard els meus pares van morir de càncer i jo vaig desenvolupar càncer de tiroide”.

El senyor Kawasaki tenia 16 anys, el 6 d’agost del 1945, i era a casa seva, a 2,8 km de l’hipocentre. Hi va fer funcions de socors similars a les de la senyora Yano. “En el moment de l’explosió tot va quedar en silenci i fosc -explica-. A poc a poc van començar a arribar persones ferides procedents de la zona més propera a l’hipocentre. Molt a prop de casa meva hi havia un col·legi que es va convertir en hospital. La meva família va convertir solidàriament casa meva en un annex de l’hospital improvisat, i hi vam donar menjar i assistència mèdica, dins de les nostres possibilitats, a un gran nombre de víctimes. Durant les setmanes posteriors a l’explosió vam tenir molta feina, no descansava ni de dia ni de nit; calia cremar els morts, buscar llenya per mantenir el foc, donar menjar als ferits, atendre’ls, portar des de la muntanya argila vermella -que es feia servir per als ossos trencats- i moltes altres feines”.

Al llarg de la seva vida, els hibakushes (supervivents del bombardeig atòmic) han carregat a les espatlles la por que les malalties s’agreugin i els causin la mort; estan estigmatitzats, per a ells ha sigut molt complicat trobar parella i feina perquè ningú vol fer-se càrrec d’una persona de salut incerta. “Davant la negativa del govern a reconèixer que era una afectada de la bomba atòmica perquè estava a més de 2 km de l’hipocentre, el meu metge em va dir que era millor així, perquè el mercat de treball no em rebutjaria i trobaria parella sense problemes”, diu la senyora Miyako, que actualment està reconeguda pel govern com a supervivent. “Vaig tenir molts problemes amb la família del meu marit, que no volien que es casés amb mi, però al final va triomfar l’amor”, afegeix amb un dolç somriure la senyora Kayasige.

Demostració de força innecessària

El 16 de juliol del 1945, els EUA van inaugurar l’era nuclear duent a terme la primera prova de la història al desert d’Alamogordo, a Nou Mèxic. Era la culminació del projecte científic secret anomenat Manhattan, en el qual es van invertir 2.000 milions de dòlars de l’època. Tres setmanes després d’aquella prova, els EUA van llançar la primera bomba atòmica de la història a Hiroshima, tot i que sabien que el Japó ja estava derrotat. Davant els titubejos del govern japonès per firmar la rendició, els EUA no van perdre el temps. Havien de justificar la desmesurada despesa que va suposar el projecte Manhattan i estaven desitjosos de mostrar la seva força al món.

Tres dies després van llançar una segona bomba nuclear. El 9 d’agost a les 11:02la Fat Man va explotar a 550 metres damunt de Nagasaki. Aquell dia, Sumiteru Taniguchi tenia 16 anys i pedalejava la bicicleta amb què cada dia repartia el correu, a 1,8 km de l’hipocentre. L’ona expansiva el va tirar cinc metres enrere, però no va perdre la consciència. La bicicleta va quedar feta un garbuix de ferros. L’esquena i el braç esquerre li van quedar abrasats per l’ona tèrmica. “Dels dits de la mà esquerra en penjava la pell de tot el braç, és el que vaig veure primer, i just després, un nen mort al meu costat. De les cremades no me’n sortia sang, ni tenia sensació de dolor, però a poc a poc va començar a fer-me mal tot el cos fins que va adquirir una gran intensitat. Vaig caminar com un somnàmbul fins arribar a un lloc on una dona em va tallar la pell que em penjava dels dits. Per refugiar-me dels trets em vaig introduir en una fàbrica, però me’n van treure per por que l’edifici fos un objectiu dels americans, i em van col·locar sota un arbre, on vaig estar dos dies al costat d’altres persones ferides, que van morir totes. El tercer dia em va recollir un equip de rescat i em va portar a un col·legi improvisat com a hospital, on no vaig rebre cap tractament. El veritable hospital estava col·lapsat. Dies més tard vaig ser traslladat a l’Hospital Naval Omura, on vaig rebre tractament per a les ferides, que van començar a curar-se. En aquell moment no em podia moure, i sempre havia d’estar cap per avall. Tothom pensava que em moriria, cada dia era una victòria. La meva família fins i tot va preparar l’enterrament. Vaig estar gairebé dos anys al llit sense poder moure’m. Al cap de 3 anys i 7 mesos vaig sortir de l’hospital sense estar totalment curat; les recaigudes em van obligar a ingressar novament en nombroses ocasions”.

Taniguchi no és un hibakusha més: és el president de l’associació de supervivents de la bomba atòmica de Nagasaki. Sosté durant l’entrevista una foto esgarrifosa que mostra el seu estat sis mesos després del llançament de la bomba. Avui aquesta imatge és una icona del Museu de la Bomba Atòmica de Nagasaki i de la memòria històrica del Japó. Parla amb un fil de veu, però amb un fort convenciment, sobre l’amenaça que representa l’existència de l’armament nuclear. “Jo odio la guerra i la bomba atòmica. Ara treballo perquè en aquest món cap país tingui la bomba atòmica i per explicar la meva experiència”.

Al costat de Taniguchi, a la seu de l’associació de supervivents a Nagasaki, també hi ha dos hibakusha més. El senyor Hidetaka Komine i la senyora Sachiko Matsuo. A Komine la bomba el va sorprendre a casa, a 1,5 km de l’hipocentre. Tenia 5 anys i estava enfilat a un arbre fruiter, en calçotets i intentant espantar unes cigales. “Les cremades que vaig patir van ser tan greus que quan vaig anar a l’hospital em van rebutjar al·legant que no valia la pena perquè moriria segur, però gràcies a la cura de la meva família en 8 mesos les ferides van cicatritzar”.

La senyora Matsuo duu un vestit elegant de color morat i porta els cabells del mateix color. Tot i l’alegria de la seva indumentària, la seva cara dibuixa el dolor patit al llarg de tota una vida. Ella formava part d’una família molt nombrosa: a la mateixa casa, a 700 metres de l’hipocentre, hi vivien 20 persones. Ella va poder salvar la vida gràcies a unes octavetes llançades per un bombarder B-29 americà que el seu pare va recollir a la carretera durant la tornada d’un viatge de negocis i en què s’informava que al cap d’uns dies Nagasaki quedaria reduïda a cendres. Durant els següents dies, el seu pare, que també va saber el que havia passat a Hiroshima durant el viatge de negocis, va obligar tots els membres de la família que no tenien compromisos laborals a refugiar-se en una cabana que va construir a la muntanya amb aquest objectiu.

És on era Matsuo a les 11:02 del 9 d’agost del 1945, juntament amb la seva mare, àvia, 4 germans petits i tres nens que eren fills dels veïns. Tot i ser a la muntanya, fora de la ciutat, la distància amb l’hipocentre era només d’1,3 km; en el moment de l’explosió van ser desplaçats de l’interior de la cabana a l’exterior i van patir cops i cremades a causa de la radiació tèrmica, però ningú va resultar ferit de gravetat. La resta de la família de la senyora Matsuo que no va anar a la cabana va morir. No els va veure mai més, tot i que al cementiri va posar-hi una làpida amb els seus noms. El seu pare va sobreviure al bombardeig, però va morir el 28 d’agost amb el cos ple de taques violàcies, sense cabells, amb febre alta i diarrees i sagnant constantment per les genives: els símptomes comuns que provocaven la mort en tots els que havien rebut una dosi de radiació letal. Una cosa que no pot oblidar la senyora Matsuo és la infernal estampa que mostrava Nagasaki amb l’arribada de la nit: “La ciutat estava en flames, tot cremava, era un mar de foc. Des de la muntanya podia veure l’església Murakami entre el foc. La nostra família és cristiana i aquesta és una estampa que mai oblidaré, juntament amb els avions americans que seguien bombardejant una ciutat destrossada tot i haver arribat la nit”.

Sense horitzó per al desarmament

Després d’uns dies de desconcert, l’emperador va enviar un missatge radiat a tota la nació dient: “Jo no sóc déu, ens rendim sense condicions”. Així es va acabar la guerra, però es va obrir una nova etapa al món que va estar marcada per una carrera armamentística a la recerca de l’arma nuclear més mortífera. Des del 1955 fins al 1989, el nombre mitjà d’assajos nuclears duts a terme cada any va ser de 55. Només l’any 1962 es van dur a terme fins a 178 assajos: 96 de realitzats pels EUA, i 79, per la Unió Soviètica. Aquest va ser l’any de la Crisi dels Míssils de Cuba, quan la Guerra Freda va amenaçar de convertir-se en una guerra nuclear. Actualment nou països tenen bombes atòmiques amb una potència 100 vegades superior a la d’Hiroshima. No obstant això, l’únic país que les ha utilitzat han sigut els Estats Units, que van cometre un dels crims de guerra més greus que ha conegut la humanitat, que durant dècades ha sigut qualificat pels vencedors com a necessari. Una barbàrie per la qual ningú ha estat jutjat ni condemnat. Més de set dècades després del bombardeig, els supervivents pateixen les seqüeles de la radiació i un gran dolor emocional. “La bomba atòmica ha truncat totalment la meva vida, en nombroses ocasions he desitjat morir a causa del patiment que he hagut d’aguantar. Tot i que l’esperança m’ha mantingut amb vida”, diu Taniguchi. D’altres, com el senyor Komine, estan preocupats pel futur dels seus descendents: “Els meus fills actualment estan bé, però em preocupen molt els efectes que pot causar a llarg termini la radiació en ells i els seus fills”.

El 1968 es va crear el Tractat de No-proliferació Nuclear (TNP), en què els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides (els EUA, el Regne Unit, França, Rússia i la Xina), els únics països que havien fet assajos atòmics, pretenien mantenir el monopoli de l’armament nuclear. Però han fracassat en la seva intenció d’aturar la carrera armamentística nuclear i d’iniciar mesures encaminades cap al desarmament. Després de gairebé 50 anys en vigor, avui hi ha més països que posseeixen armes nuclears que quan es va signar el TNP.

Hi ha un gran nombre d’acords internacionals que configuren un laberint on és fàcil perdre’s. Però per sobre de tots destaca el Tractat Multilateral de Prohibició Completa dels Assajos Nuclears (TPCEN), que complementa el TNP i que implicaria tan sols l’estancament de l’evolució de l’armament nuclear però no la seva prohibició i eliminació. El tractat, tot i que es va redactar l’any 1996, encara no ha entrat en vigor. Per fer-ho ha de ser signat i ratificat pels 44 estats llistats específicament en el tractat, amb capacitat per tenir la bomba atòmica en el moment de les negociacions. Encara falten per signar Corea del Nord, l’Índia i el Pakistan; els tres van fer assajos nuclears després del 1996. I 8 països l’han de ratificar: la Xina, Corea del Nord, Egipte, l’Índia, l’Iran, Israel, el Pakistan i els EUA. És descoratjadora, la demora que pateix l’entrada en vigor del TPCEN.

Cada cinc anys hi ha una reunió per revisar el TNP. L’última va ser el maig del 2015, que va durar gairebé un mes, a Nova York. Es va acabar sense cap acord sobre els temes fonamentals que s’hi van tractar: desarmament, ús pacífic de l’energia nuclear i garanties de control sobre els programes atòmics que desenvolupen els països.

Davant la paràlisi dels estats per consolidar acords que condueixin a l’abolició de les armes nuclears, el 1982 el llavors alcalde d’Hiroshima Takeshi Araki va proposar a l’ONU un nou programa per unir forces entre ajuntaments que pressionés els estats amb l’objectiu d’abolir les armes nuclears. Després, els alcaldes d’Hiroshima i Nagasaki van demanar als alcaldes de tot el món que donessin suport al programa. El maig del 1990, Mayors for Peace va ser registrada oficialment com a ONG de les Nacions Unides. Actualment agrupa 5.813 ciutats de 158 països, que intenten ser una veu supraestatal alternativa als governs dels estats i que treballen juntes per la pau i l’eliminació de les armes nuclears.

El senyor Taniguchi està convençut que iniciatives com Mayors for Peace o la feina que duen a terme els supervivents explicant les seves experiències perquè la societat civil agafi consciència i faci pressió als seus governs és el camí que cal seguir. “El meu objectiu, ara -diu-, és estar viu per fer pressió i intentar aconseguir l’eliminació de les armes nuclears”.