Una història de Barcelona: ‘Els tres cognoms de Lucía van Haart’

Durant les dues hores i escaig que va durar la pel·lícula, amb prou feines si vam creuar una paraula. T’hauria dit tantes i tantes coses… Recordes l’escena de la subhasta? Quan ell encara no sap que ella és una espia del govern i només creu que l’ha traït perquè és una femme fatale … Em sentia igual que el Cary Grant. T’hauria bufetejat en algun moment.

-Què t’ha semblat, Martín? -ara anaves per feina.

-No està malament. Es pot veure.

-Et recordava més entusiasta de Hitchcock.

T’esforçaves a parlar sense accent francès, ignoro per què. Perquè no et reconegués en la noia de París? Un esforç innecessari. El teu to estrangeritzant és part del teu encant, de la teva personalitat. De tant en tant, però, la força del costum et doblegava. Especialment quan pronunciaves el nom de Hitchcock. Ho deies a la francesa, emfatitzant la darrera síl·laba i sense fer de la h una j.

-Potser… Creia recordar que era una pel·li d’espies. I no és així. O no només això. No ho sé, m’ha desconcertat una mica.

No la recordava gens, és veritat. I també ho és que estava o seguia desconcertat. I molt, no pas una mica. No pel que acabàvem de veure.

-T’agrada, l’Eva Marie Saint?

-No és l’Ava Gardner. Però és ben guapa, sens dubte…

-Tant com jo?

Em vas fitar, desafiant.

-Tu no ets tan ampla de malucs -vaig concedir-te.

-Vols dir que te’n recordes tan bé, dels meus malucs? La roba hi pot fer molt, a favor o en contra, Martín. Rumia-hi!

Més del que et penses, me’n recordo, hauria d’haver-te dit. Però no. Potser ni tan sols hauria sigut veritat. Ja no ho sabia. No podia saber-ho. Em vaig limitar a comentar:

-A tu et cau molt bé, la que dus avui.

-Gràcies.

-La primera vegada que vaig veure l’Eva Marie Saint crec que va ser a La llei del silenci, On the waterfront, no sé com es deia en francès.

-On the waterfront, ja sé quina és.

-En vaig quedar enlluernat…

-T’enlluernes molt fàcilment, Martín.

-Era un nen -em justificava?-, devia tenir vuit o deu anys, però em va semblar la noia més maca que havia vist mai a la meva vida. De debò. No era com les que voltaven per la Barceloneta.

Si vas entomar el comentari com una queixa contra el meu temps i els de la meva condició, no en vas dir res. Vas seguir el fil de la conversa.

-És impossible comparar-les en una i altra pel·lícula, Martín. No té res a veure l’aspecte d’ingènua virginal amb què la presenten a Sur le quais amb la sofisticada aprenent de vampiressa en què la transforma Hitchcock a La mort aux trosses : una dona freda, calculadora, capaç del millor i… potser, del pitjor.

-Un àngel diabòlic, sí --. En alguna escena em resulta poc creïble.

-Ho dius de debò, Martín? En quina?

-La del tren, per exemple, quan els dos es mengen a petons. L’actuació em sembla forçada; tot és massa estilitzat, massa elegant, massa irreal, amb les voltes que fan davant de la càmera, com si s’embolcallessin l’un amb l’altre. Mareja, sembla un somni.

-No se t’acut pensar que potser era això mateix el que Hitchcock pretenia? Fer creure a l’espectador que el que li succeïa al Cary Grant amb una rossa tan distingida i enigmàtica no podia ser del tot cert. O que només podia passar al cinema, no pas a la vida real.

-No ho sé, és possible. El que sí sé és que a la vida real passen altres coses. I, com et deia abans, el cine de vegades o sempre és més real que la vida mateixa.

-Quina mena de coses, Martín?

-Coses sorprenents, Lucía.

-En això tens raó. Després ho comprovaràs… Quan la van estrenar a Espanya, l’escena de què parles va ser censurada. Van tallar-la gairebé dos minuts.

-Com ho saps?

-Era lògic. La censura no permetria segons què en un país com era Espanya, aleshores. I si tornes a veure el DVD que hem vist avui, si no el tens te’l pots quedar, si tornes a veure la pel·lícula, dic, però en la versió doblada en castellà, no pas en l’original, t’adonaràs que els dos tenen veus diferents.

-Un diàleg inacceptable per a l’època, és clar. Les dones no podíeu llançar-vos descaradament en braços de cap home, suposo.

Tu, en canvi, et vas llançar en braços de dos alhora. Sense pensar-hi gaire, potser, o perfectament conscient de què feies?

-Òbviament.

-Òbviament -ho vaig dir amb recança?

-Digues, què et sembla la història de Hitchcock?

-Inversemblant.

-Segur?

-Matisaria dient-te que moltes escenes m’ho semblen, però que no afecta gens al resultat final de la pel·lícula, almenys no per a mi. Ja saps… T’he dit abans que soc dels que pensen que el cinema, el bon cinema, i aquest ho és, és com la vida mateixa. Però, no sé com dir-t’ho… Al principi creia que veuríem un film d’espies, una pel·lícula realista, però no és només això. Hi ha més.

-Què més?

-Al final, tot sembla una gran broma, com si el director hagués volgut col·locar l’espectador al límit de la seva fe en allò que està veient. Fixa’t, per exemple, quan els segrestadors del Cary Grant l’emborratxen i el fiquen a dins d’un cotxe per estimbar-lo pel penya-segat… En qualsevol altra circumstància que no sigui un guió de Hollywood, ningú a qui s’hagi forçat a beure una ampolla sencera de bourbon en temps rècord superaria un estat proper al coma etílic. En canvi, el Cary Grant ho aconsegueix i, a més, es desfà en un tres i no res dels pinxos. I, a sobre, encara condueix una estona sense patir ni una rascada. És increïble!

-El Cary Grant és el protagonista! Què esperaves, que morís en els primers deu minuts de la pel·lícula? No voldràs que tots els misteris es resolguin a les primeres pàgines. Sense misteri no hi ha força que faci avançar res.

I tu encara el mantenies, Lucía. I jo em deixava enredar per tu i pel teu encanteri, que continuaves invocant només amb la teva presència, els teus ulls i la teva olor.

-No, és clar! És el pacte que fas quan vas al cine, o quan llegeixes una novel·la -, i saps que tal actor és el protagonista. Amb això juga el director, el guionista, l’autor, tothom. El protagonista se’n surt sempre, i ja li poden anar parant perills i trampes de tota mena, que ni tan sols es despentina.

-Sempre? N’estàs segur? Pensa en Psicosis i en Janet Leigh, encara que la veritable protagonista no és ella sinó l’Anthony Perkins o, si vols, la mare morta.

-Tens raó.

-És clar que en tinc, Martín -vas continuar, envalentida-: I et diré, també, que el Cary Grant es deslliura de tots els mals de què parles menys d’un, potser el més terrible.

-Què vols dir?

-El matrimoni, Martín, el matrimoni.

-No m’he casat mai. No sé, per tant, si és el més terrible de tots els mals, com dius. Potser m’ho podries dir tu, no trobes?

Vas continuar com si no haguessis sentit el meu comentari.

-El Cary Grant no cau a l’abisme mentre fuig dels dolents per la muntanya Rushmore, però sí en el parany que li ha parat la rossa diabòlica. I al final de la pel·lícula és un home perdut. Quan se n’adoni, no tindrà res a fer, excepte tornar-se a divorciar, motiu d’una segona part de la pel·lícula, evidentment… Suposo que saps perfectament que els perills quotidians que amenacen l’home del carrer són tema preferencial del cinema de Hitchcock. I el matrimoni n’és un. Què n’has de dir, de La main au collet i de Fenêtre sur cour?

-Quines?

-Disculpa, sempre em surten els títols en francès. To catch a thief i Rear window.

-Atrapa a un ladrón iLa ventana indiscreta.

-C’est ça!

-Fa molt que no les veig, si és això el que em demanes.

-Bé, tant és….

Per fi vas assenyalar el llibre que havies deixat damunt de la taula.

-Agafa’l -vas ordenar.

Vaig obeir.

-Fa anys que el vaig llegir, però la versió en castellà. Un format de butxaca, sense les fotos que té aquest -et deia, mentre anava passant pàgines.

-Aquesta edició pertanyia al meu marit. Hitchcock també li agradava molt.

També, vas dir també, Lucía. Per què?

-Jo vaig perdre el meu exemplar en una de tantes mudances com he fet al llarg de la meva vida.

-Llegeix les primeres línies que he marcat amb el primer punt. Així avançarem i aviat tindràs una idea exacta de què voldria que fessis per mi, Martín.

-Per què no ho llegeixes tu? No vull que riguis del meu accent, com feies aleshores…

-Aleshores no reia del teu accent; reia amb tu, Martín.

Em vas fer cas i t’ho vaig agrair. Si m’haguessis sentit parlant francès, però, tu mateixa hauries reconegut que havia millorat molt.

Vaig anar assaborint la teva pronúncia mentre traduïa mentalment:

Siguem lògics. Si es vol analitzar tot i construir-ho tot en termes de plausibilitat i versemblança, cap guió de ficció no resistiria aquesta anàlisi i només es podria fer una cosa: documentals […] Demanar a un home que explica històries que prengui en consideració la versemblança em sembla tan ridícul com demanar a un pintor figuratiu que representi les coses amb exactitud […] Un crític que em parla de versemblança és un tipus sense imaginació.

-A on vols arribar, Lucía?

-Et consideres un home sense imaginació, Martín?

Llavors t’hauria d’haver fet cinc cèntims de les mil i una teories que vaig arribar a elaborar durant mesos, i potser hauria de dir anys, per explicar la teva desaparició de la meva vida de la nit al dia. Totes molt fantasioses, inversemblants, allunyades de la realitat fins a extrems propers al deliri. Els malalts d’amor són éssers perillosos, Lucía. I de joves, encara més. Poden perdre el món de vista fàcilment. El fet és que l’única raó de la teva desaparició de la meva vida, d’aquells pocs mesos de la meva vida, tenia la causa més comuna de totes. Un altre home! Un altre home encara que fos un vell, un vell pansit de merda! Sí, un arquitecte molt famós, i tot el que tu vulguis, i molt prestigiós; un home molt ric, un home intel·lectualment molt brillant, segurament molt més brillant que jo, però un maleït vell de merda. I quan encara no has fet trenta anys, quan encara no en tens ni vint-i-cinc, com jo en tenia llavors, admetre la derrota a mans d’algú que ja és molt més a prop del final de la seva vida que no pas del començament resulta dolorós; molt. Tant que és del tot inacceptable, inimaginable. Per això et dic, Lucía, que sí, que soc un home sense imaginació perquè no hi ha res més imaginatiu que entreveure la veritat. I jo no la vaig saber ni veure ni admetre. Pitjor encara, no la vaig voler imaginar.

-Un professor de la meva escola primària li va dir una vegada a ma mare que en tenia massa, d’imaginació. I l’hi va dir com si fos una tara greu, perjudicial per al meu futur.

-Es va equivocar, potser?

-És molt possible perquè…

Amb un gest de la mà dreta, suau, delicat però ferm, em vas demanar un moment d’atenció, i de silenci, mentre et disposaves a llegir el segon paràgraf que havies marcat al llibre.

Mentre llegies, una altre cop vaig anar traduint mentalment les teves paraules; les de Hitchcock, més ben dit.

Li explicaré una anècdota divertida: a la primera part, al personatge protagonista li passen tota mena de coses amb una velocitat desconcertant, que no comprèn en absolut. Doncs bé, un dia el Cary Grant em va venir a veure i em va dir: «Crec que és un guió espantós. Hem rodat el primer terç del film, passen tota classe de coses i no comprenc en absolut de què es tracta».

-I bé, Martín?

-Sincerament?

-És clar, és l’únic que li demano a un home, sinceritat. Per sobre, fins i tot, de la fidelitat!

Em vaig mossegar la llengua.

-Jo tampoc no entenc res, Lucía. Em trobo tan perdut com el pobre desgraciat del Cary Grant!

Vas somriure complaguda. M’havies vençut completament. Abatut com una peça de caça major a la qual haguessin clavat una bala entre els ulls. Estava a les teves ordres. Encara sort que no em vas demanar que saltés pels finestrals perquè potser ho hauria fet.

-Ara t’explicaré una història tan inversemblant com atractiva, Martín. Una història que m’agradaria que investiguessis per mi.

-Quina mena d’història? Quina relació té amb Hitchcock i amb mi?

-Amb tu, cap, que jo sàpiga. Només és un favor que t’estic demanant…

-Pels vells temps, potser?

-Si vols dir-ho així -et vas aturar un instant-… Amb Hitchcock… Bé, primer de tot vull localitzar un familiar, un germà del meu pare; vull saber si és viu, espero que sí, i, de retruc, vull saber què hi ha de veritat en un afer que l’implica amb l’Eva Marie Saint i que està relacionat amb la visita que l’actriu va fer al Festival de Cinema de Sant Sebastià del 1959.

-Segueixo sense entendre’t, Lucía.

-Martín, vull saber si un oncle meu encara és viu i, com et dic, si és cert que l’Eva Marie Saint i aquest germà del meu pare van mantenir una història d’amor durant els dies en què la pel·lícula que acabem de veure es va presentar al Festival de Cinema de Sant Sebastià.

Em vaig quedar mut, intentant esbrinar quina era la trampa de l’endevinalla. M’estaves demanant que comprovés que la terra és plana i que de nit es pot veure el sol, oi?