Els reformatoris del franquisme: "El meu crim va ser fumar i portar minifaldilla"

Barcelona“Alabado sea el santísimo sacramento”, deixava anar la monja de bon matí de forma ben sonora al mig del dormitori. I elles, mig adormides al llit i amb els ulls encara enganxats per les lleganyes, contestaven a l'uníson de forma mecànica: “Sea para siempre bendito y alabado”. Les monges les despertaven així dia rere dia. Maria Forns ho recorda a la perfecció, malgrat que ja fa més de mig segle. Tenia 16 anys quan la van internar en un convent en contra de la seva voluntat.

A Mariona Roca Tort la van tancar amb 17 anys. Les monges la van arrossegar per les escales del convent perquè es negava a entrar-hi i fins i tot li van administrar un calmant perquè deixés de cridar.

Isabel Gallego Soler, en canvi, va entrar pel seu propi peu amb 20 anys, perquè estava embarassada de sis mesos i no tenia ni marit, ni feina, ni on caure morta. Després se'n va penedir. Gairebé va perdre la filla i la van pressionar perquè la donés en adopció.

En canvi, el delicte de Pilar Dasí va ser portar minifaldilla, fumar pel carrer i que li agradessin els Rolling Stones.

Totes quatre van ser internades a centres de l'anomenat Patronato de Protección a la Mujer, una institució franquista que depenia del llavors ministeri de Justícia i que tenia com a principal objectiu redreçar noies suposadament esgarriades: és a dir, aquelles que no seguien els cànons de l'època d'aspirar a ser una bona esposa, mare i mestressa de casa.

La investigadora Pilar Iglesias, autora del llibre Políticas de represión y punición de las mujeres: las Lavanderías de la Magdalena de Irlanda y el Patronato de Protección a la Mujer de España, aclareix que la pràctica de recloure les dones perquè no es desviessin no és exclusiva ni del franquisme ni d'Espanya: “Des de mitjans del segle XVI han existit al món catòlic convents per suposadament protegir les dones, on se les tancava per motius morals o sexuals”.

Els centres del Patronato de Protección a la Mujer van existir des del 1941 fins a ben entrada la democràcia: l'1 d'agost del 1985 se'n va decretar el tancament. Tots estaven dirigits per ordes religiosos, que la manera que tenien de redimir les esgarriades era obligar-les a resar, fregar, rentar i cosir. Tot en un règim carcerari, en què els pares sovint perdien la pàtria potestat de les seves filles.

Allà van anar a parar noies de 16 a 23 anys, perquè fins al 1943 la majoria d'edat de les dones a Espanya era als 23 anys. “Després es va reduir als 21, però una filla no podia independitzar-se de la casa dels seus pares si era menor de 25”, detalla Iglesias. Segons diu, el perfil de les joves que van passar per aquests centres va anar variant al llarg de les dècades: des de noies de famílies molt pobres a prostitutes, mares solteres, joves violades o simplement noies díscoles, que arribaven tard a casa, tenien xicot o participaven en activitats clandestines contra el règim franquista. És a dir, aquelles que es considerava que estaven en “perill moral”, perquè podien mantenir relacions sexuals fora del matrimoni. Moltes vegades els seus pares eren qui les denunciaven.

Pilar Iglesias calcula que unes 50.000 noies van ser internades als centres del Patronato, encara que és difícil saber-ne la xifra exacta perquè no s'ha fet cap investigació exhaustiva, ni s'ha accedit als arxius de la majoria de les congregacions religioses, ni moltes d'aquestes dones volen remoure el passat i encara menys donar la cara. La Maria, la Mariona, la Isabel i la Pilar en són una excepció. Elles pretenen precisament acabar amb l'estigma, amb l'etiqueta que eren “dones dolentes”. En realitat, només van ser avançades a la seva època. A l'agost van constituir l'associació Contra l'Oblit.

Maria Forns té 69 anys i reconeix que se saltava classes a l'institut quan era adolescent, que de vegades no arribava a casa a l'hora que li deien els pares i que llegia llibres pocs ortodoxos per a l'època. I que tot això va commocionar la seva família, que vivia en una casa de pagès a les Franqueses del Vallès. El capellà del poble va recomanar als seus pares que la tanquessin durant dos mesos a casa, cosa que van fer. I després que la internessin en un centre del Patronato. "El capellà va escriure una carta adreçada a la superiora d'un convent sol·licitant una plaça per a la filla d'uns feligresos", explica. Dos dies abans d'ingressar-hi, el rector va entrar a la seva habitació i la va grapejar segons va dir, per comprovar que era verge. “Era l'autoritat i tenia entrada franca a casa dels meus pares”, lamenta la Maria, a qui aquell episodi va commocionar tant que no recorda quin dia exacte va ser internada al convent. Només sap que tenia 16 anys i que aquell dia els seus pares li van dir que es posés faldilla, perquè sempre vestia pantalons, i que preparés la maleta per marxar de casa.

La van portar a un convent de la congregació de les Germanes Adoratrius situat a la cantonada dels carrers Consell de Cent i Casanova de Barcelona. Actualment hi ha una escola de la mateixa congregació. I mesos després la van traslladar a un altre centre de Sant Just Desvern. "Recordo el dormitori. Hi havia vint llits. En un costat hi havia els armaris i a l'altre unes finestres altes. I al final de la sala era el dormitori de la monja que ens vigilava", descriu. La seva rutina diària consistia a llevar-se ben d'hora, anar a missa, esmorzar, fregar el terra del convent de genolls, treballar en un taller fent peluixos, i resar, resar i resar: l'Àngelus, el rosari i tot el que calgués. No les deixaven sortir mai. Hi va estar tancada onze mesos.

Cabells rapats

"Ens amenaçaven amb rapar-nos els cabells si no seguíem les normes. Al principi no m’ho vaig creure fins que li van rapar el cap a una companya", detalla. Una altra amenaça era ficar-les en una cel·la d'aïllament. A ella l'hi van tancar durant uns quants dies perquè va intentar fugir. "Ho vaig agrair, perquè almenys a la cel·la tenia una certa intimitat, no estava tota l'estona vigilada –afirma, i afegeix:– El més dur era la sensació de sentir-te esclafada i no poder fer res per evitar-ho". L’experiència l’ha marcat de per vida. Al canell encara porta un nomoblidis daurat que li va regalar una companya del convent que no ha tornat a veure mai més. Es deia Mercè Domènech.

A Mariona Roca Tort, estar interna també li ha deixat una empremta inesborrable. “La gent no pot arribar a entendre el que va representar estar allà”, lamenta. Alguns dels seus germans li han recriminat que remogui ara el passat.

A la Mariona la van internar el 1969, quan tenia 17 anys. Actualment en té setanta-tres. D'adolescent no formava part de cap partit polític, però sí que era membre del sindicat d'estudiants de l'institut i una de les seves companyes va ser detinguda l'1 de maig d'aquell 1969. Allò va ser el detonant, assegura, perquè els seus pares no la deixessin sortir de casa i que l’escometessin amb preguntes cada vegada que sortia: on vas, amb qui, per què... L'estiu d'aquell any, aprofitant que la seva família se n'havia anat d'estiueig i ella s'havia quedat treballant a Barcelona, va fugir de casa i va viatjar a Menorca amb unes amigues. El que mai no s'hauria imaginat és que els seus mateixos pares la denunciarien a la policia. "Em van detenir al port de Maó. Va ser un xoc", admet. Des d'allà la van traslladar amb vaixell a Barcelona i la van tancar en un convent: primer a la capital catalana, i després a Madrid. En concret al convent que el dictador Franco va regalar a la congregació de les Germanes Adoratrius al carrer madrileny del Pare Damián, i que es va convertir en la principal seu d'aquestes religioses durant dècades. L'edifici va ser enderrocat el 1991.

A la Mariona el que la va impactar més mentre hi va estar va ser el silenci. Un silenci absolut que omplia els passadissos i les estances d’aquell convent immens. Silenci quan resaven, silenci quan fregaven, silenci quan cosien. Sempre silenci. "Una monja llegia lectures en veu alta mentre treballàvem al taller de confecció perquè no poguéssim parlar entre nosaltres. I si veien que tenies bona relació amb alguna companya, et separaven perquè tampoc parlessis amb ella". I silenci també exterior: el mutisme que ha existit durant dècades sobre tot el que va passar als centres del Patronato de Protección a la Mujer.

La Mariona hi va estar tancada nou mesos. Els seus pares, que a diferència d'altres no van perdre la custòdia, la van treure perquè va començar a aprimar-se en excés. “No vaig fer cap vaga de fam, però vaig deixar de menjar. No tenia gana”, explica. El seu expedient diu literalment que mostrava “tristesa”. Com que va continuar perdent pes i més pes, els seus pares la van ingressar aleshores en un psiquiàtric, també a Madrid. Una cosa també molt típica de l'època: les dones que sortien dels cànons convencionals eren preses per boges. L'administració de psicofàrmacs també va ser habitual als centres del Patronato. A la Mariona fins i tot li van aplicar electroxocs. “Vaig acabar molt malament i culpabilitzant-me de tot el que havia fet".

Isabel Gallego Soler té 65 anys, és d'un poble de Granada, però fa una dècada que viu a Sant Joan de les Abadesses. Ella, a diferència d'altres dones, va anar voluntàriament a un dels centres del Patronato, el de Nuestra Señora de la Almudena, més conegut com a maternitat de Peñagrande pel barri madrileny on era i perquè allà hi anaven a parar sobretot joves embarassades i mares solteres. El dirigien les Cruzadas Evangélicas i un dels ginecòlegs que assistia els parts era el doctor Eduardo Vela, que s'ha demostrat que va estar implicat en els casos de nadons robats del franquisme.

La Isabel es va quedar embarassada als 19 anys d'un home casat que, com era d’esperar a l'època, es va desentendre de la criatura. Durant un temps va treballar com a interna en una casa, però la van acomiadar tan bon punt es va notar que estava embarassada. Abandonada per la seva mare quan era petita i maltractada pel seu pare, no li va quedar més remei que demanar empara a les monges. Va ingressar a Peñagrande el 13 de gener del 1981.

Assegura que inicialment la van tractar bé, perquè ni fumava ni bevia, havia estudiat formació professional i era treballadora. És a dir, la seva única relliscada havia estat quedar-se embarassada. “Em van donar un dormitori on només érem dues persones, em van oferir una feina remunerada a la cuina del centre, i em deixaven sortir de passeig els diumenges a la tarda”. Els problemes, però, van arribar en el moment del part.

La Isabel diu que va estar 48 hores de part i que ningú la va atendre, fins al punt que gairebé va perdre la vida. “Van treure la meva filla amb fòrceps i li van fer malbé la columna, les espatlles i el maluc”. I després va haver d'aguantar les monges que cada dia li insistien que donés la nena en adopció a una família amb diners, perquè estaria millor que amb ella. “Soc una supervivent i no he deixat de lluitar perquè es faci justícia”, declara.

Pilar Dasí, de 73 anys, també es considera una supervivent. El seu cas és una mica atípic. Va estar tancada quatre mesos i la van deixar tornar a casa perquè l'advocat penalista Alberto García Esteve va amenaçar amb posar una querella penal contra el Patronato per haver retirat la custòdia als seus pares. "Anava amb minifaldilla, fumava, anava al cine, llegia molt, i els meus pares em deien que tornés a una hora a casa i jo arribava més tard. Aquest va ser el meu crim", resumeix la Pilar, que dedueix que la seva mare, debordada per tot plegat, va demanar ajuda a una cosina que vivia a Madrid i que va moure fils perquè la internessin. “La meva mare va signar el consentiment sense ser gaire conscient de la transcendència del que feia”.

Poc després, el 9 d'octubre del 1970, la policia va detenir la Pilar a l'empresa on treballava com a secretària de direcció i la va portar al convent de María Sacramento, a València, que actualment continua dret parcialment. Després la va tancar a un altre convent de la mateixa ciutat. Només tenia 18 anys.

"No sabia per què m'havien denunciat, ni per què er allà. Si preguntava pels meus pares, em deien que els meus pares no tenien res a dir". Les monges només li contestaven que ella era allà per “moderna”. Als pocs dies els seus pares van anar al convent a reclamar que els tornessin la filla, però els van dir que havien perdut la pàtria potestat. “La meva família era d'esquerres i tenia molta por a la dreta, així que no van insistir més”.

La Conferència Espanyola de Religiosos (CONFER) va demanar perdó el 9 de juny passat en un acte a Madrid pel que va passar als centres del Patronato. L'esdeveniment es va preparar de forma minuciosa durant tot un any perquè res se sortís del guió, perquè no hi hagués sorpreses. Malgrat això, l'acte va acabar d'una forma totalment imprevista: bona part del públic es va posar dempeus de forma espontània per cridar "Veritat, justícia i reparació. Ni oblit, ni perdó!". Això és el que volen les dones que van ser tancades contra la seva voluntat als reformatoris del franquisme. Com a primer pas, reclamen que la llei de memòria democràtica aprovada pel govern espanyol el 2022 les reconegui d'una vegada com a víctimes de la dictadura.